Del 9 al 23 d’abril estarà obert el termini de presentació d...
L’Institut Ramon Llull dona suport als grans equipaments i formacions de música cl&a...
La Metropolitan Opera House mostra una selecció dels vestits que va lluir la soprano catal...
Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l’actual. Un espai en què se sumen generacions que, des dels anys setanta, han fet evolucionar la música popular de casa nostra. Finalment, amb el nou segle, han guanyat la qualitat i la diversitat.
S’han anat incorporant en els últims temps músics millor preparats, que han fet del pop un territori cada vegada més ampli de mides i de mirades, com a resposta d’una generació que ja no només compon des del garatge sinó des de l’interior de si mateixa, des de les habitacions urbanes, rurals... El paisatge s’ha obert definitivament.
Escoles privades de música com ara L’Aula de Música Moderna i Jazz (que avui forma part del Conservatori Superior del Gran Teatre del Liceu) o el Taller de Músics de Barcelona van ser pioneres al final dels anys setanta en la transformació de la pedagogia de la música popular, que, després de tres llargues dècades, han vist créixer la formació musical des del punt de vista públic. Així l’ESMUC (L’Escola Superior de Música de Catalunya) s’ha convertit en un focus d’ensenyament musical que està alimentant l’escena contemporània d’un talent indiscutible que fa créixer, dia a dia, aquesta escena actual de què Catalunya pot presumir.
La llavor de la màgia literària i la música profundament mediterrània dels mallorquins Antònia Font ha germinant en grups que, treballant a partir del folk, construeixen imaginaris propis, arrelats, seductors, que han aconseguit un gran èxit (fins I tot de vendes discogràfiques) com és el cas de Manel i Els Amics de les Arts, dos grups molt diferents entre si que han construït un discurs actual sense oblidar els referents de la música catalana dels anys setanta.
Anna Roig i l’ombre de ton chien s’apropa a la tradició del cabaret i la chanson francesa contemporània. Raül Fernàndez, Refree, és un músic, compositor i productor capaç de moure’s amb desimboltura per diferents terrenys deixant-hi la seva empremta personal. Noves veus femenines com ara Maria Rodés, Ester Condal, Maria Coma, Clara Andrés, Maika Makowski, Julianne Heinemann i Andrea de Siena obren el ventall d’expressivitat, que passa pel pop melòdic, els arranjaments jazzístics, les sonoritats més populars, el respecte pel passat pensant en el futur, posant especial cura en els textos i les històries que expliquen.
Tota una nova generació de cantants que han crescut en el pop rock obre nous camins al nostre panorama: Joan Colomo, Nacho Umbert, La Iaia, Anímic, Pau Vallvé, Nico Roig, Isaac Ulam, El Petit de Cal Eril, Carlos Carolina, Erm, Joe Crepúsculo, Le Petit Ramon, Mazoni, Sanjosex, Miqui Puig, Oliva Trencada, Òscar Briz, Quart Primera, The New Raemon. Aporten diferents punts de vista amb cal·ligrafies molt variades, des del folk més intimista fins al relat urbà, des del surrealisme mediterrani fins al realisme panoràmic, des de l’experimentació sonora fins al pop més cosmopolita.
Aquestes característiques es poden aplicar també als grups que a Catalunya caminen pel pop rock més eclèctic. Standstill, Love of Lesbian, Sidonie, Very Pomelo, Inspira, Surfing Sirles, Nueva Vulcano, Mates Mates, OSO, Betunizer, Astrud, Manos de Topo, Delafé y las Flores Azules, Élena, Egon Soda, Fred i Son, Senior i el Cor Brutal, Litoral, Linn Yuki, Songstore, Unfinished Sympathy, Ix!, Fundación Tony Manero, The Pepper Pots, Gentle Music Men,La Brigada, Raydibaum, Tokyo Sex Destruction... abracen tots els registres del cosmopolitisme sonor, sumant la tradició del rock amb una posada al dia plena de referents propis, d’arguments construïts en l’espai més proper i vital. En conjunt, l’escena musical catalana desborda vitalisme i energia i resulta molt difícil d’encotillar en categories estandarditzades.
La cançó d’autor catalana, hereva de dues tradicions —la francesa de la chanson (La Nova Cançó, 1958-1970) i la nord-americana del folk (Grup de Folk, 1967-1969)— ha evolucionat en els últims anys cap a propostes més joves i lliures de prejudicis.
La gran tradició de cantautors segueix en actiu, creixent sense envellir gràcies a les aportacions de les grans icones d’aquest gènere: Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet mantenen un pols creatiu constant. Lluís Llach, retirat dels escenaris, és encara un referent pels més joves amb una discografia d’un nivell qualitatiu abassegador. Companys de generació com ara Quico Pi de la Serra, o membres de la generació següent (Marina Rossell, Joan Isaac, Toti Soler, Enric Hernàez...) s’han vist molt ben acompanyats per aquells que han seguit una tradició transformant-la constantment: la iconoclàstia d’Albert Pla ha trobat un territori propi incomparable. Mentrestant, els que van créixer alimentats pel rock (Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Remigi Palmero, Julio Bustamante) han vist que joves com Roger Mas han seguit avançant pels camins del folk, de la tradició i del cosmopolitisme pop. Al seu costat, Víctor Obiols o Alex Torio s’han apropat a l‘storyteller anglosaxó, mentre que Alfonso Vilallonga s’acosta al musical teatral clàssic posant-lo al dia, i Gerard Quintana ha seguit l’estela del rock electroacústic més clàssic. Per la seva banda, l’inimitable Quimi Portet (exmembre del duo espanyol El Último de la Fila) ha creat escola tant pel que fa a la seva personal manera d‘interpretar com al seu inconfusible estil de producció. Adrià Puntí ha deixat autèntiques peces d’orfebreria musical en una carrera breu però intensa. Marc Parrot s’ha destapat com a músic productor, capaç d’extreure el millor dels joves talents... En fi, el nou segle ha vist com el terme cantautor es considerava ja obsolet i se n’encuyava un de nou per definir millor tots aquests músics: bandautors.
Tota aquesta escena (tant si parlem de pop-rock com de cançó d’autor) ha vist en els últims anys com es consolidaven nous circuits de música en directe, gràcies a la col·laboració de l’administració pública amb la iniciativa privada (ASSAC). Malgrat que encara queda molt camí a recórrer, no es pot oblidar que aquesta cooperació ha ajudat a construir unes infraestructures que, dia a dia, van ampliant l’escena musical catalana.
D’altra banda, al llarg dels anys s’ha consolidat a Catalunya la indústria de programació de concerts d’àmbit internacional, des de multinacionals com Live Nation —que ha absorbit la pionera Gay & Co.— fins a empreses catalanes consolidades, com Doctor Music, Project, Producciones Animadas, Posto Nove, Montuno… Això ha situat Catalunya en el mapa de les grans gires internacionals i ha afavorit també el creixement de grups catalans en donar-los certa visibilitat sobre grans escenaris.
Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l'actual. Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l'actual. Un espai en què se sumen generacions que, des dels anys setanta, han fet evolucionar la música popular de casa nostra. Finalment, amb el nou segle, han guanyat la qualitat i la diversitat.
La cançó d'autor catalana, hereva de dues tradicions: la francesa de la chanson (La Nova Cançó, 1958-1970) i la nord-americana del folk (Grup de Folk, 1967-1969) ha evolucionat en els últims anys vers a propostes més joves i lliures de prejudicis.
Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"
