Ignasi Terraza

La relació del jazz amb Catalunya ve de molt lluny. Barcelona va ser una de les portes d’entrada del jazz a Espanya a partir del 1918. D’aleshores ençà, l’activitat jazzística a Catalunya no ha parat de créixer. De l‘entusiasme dels anys vint es va passar a la professionalització dels trenta, truncada per una guerra civil que va canviar molt les coses però que no va poder derrotar la resistència cultural d’un poble. Així, els anys quaranta van veure com es prodigaven les orquestres de ball que tenien en el swing un dels seus arguments més poderosos.

Després van arribar els entusiastes que van crear el Hot Club de Barcelona, mentre que el Jamboree de la Plaça Reial es va convertir en el centre neuràlgic del jazz en directe a Barcelona, al costat del Jazz Colón de la Rambla. Al Vallès Occidental la Jazz Cava de Terrassa irradiava jazz gràcies a la iniciativa d’un grup de bons aficionats; i arreu de la geografia catalana sorgien noves experiències amb el jazz com a eina de modernització i d’obertura al món. Així els grans del gènere van començar a venir a actuar a Barcelona (Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Don Byas, Lou Bennett…). I en aquest ambient van sorgir les primeres estrelles locals, amb un Tete Montoliu al piano que va aconseguir un lloc indiscutible en la història del jazz internacional de la segona meitat del segle XX.

Giulia Valle

Al seu costat, talents com els de Ricard Roda, Josep Maria Farràs, Francesc Burrull o Salvador Font Mantequilla van obrir camí enmig de les dificultats dels anys seixanta. En aquesta dècada, va aparèixer a Barcelona un local emblemàtic, La Cova del Drac, al carrer Tuset, a la part alta de la ciutat. En paral·lel, els membres del Hot Club creaven un festival internacional de jazz en escenaris tan esplèndids com el Palau de la Música Catalana i la basílica de Santa Maria del Mar, o amb tanta capacitat com el Palau d’Esports, i amb la participació del bo i millor del jazz internacional. Ja al decenni dels setanta, la combinació del jazz amb l’esperit progressiu del rock i l’empremta de la fusió va originar entre la generació de jazzistes catalans més joves la música anomenada laietana, en què va tenir un paper destacat un jove argentí, curiós i inquiet anomenat Gato Pérez, que va agitar l’escena musical al voltant del primer local de música en directe amb esperit cosmopolita de la ciutat: el Zeleste del carrer Argenteria.

La música laietana va enlluernar el públic local amb formacions i músics com l’Orquestra Mirasol, Jordi Sabatés, Toti Soler, la Companyia Elèctrica Dharma, Blay Tritono o Música Urbana,  grup de què van sorgir noms propis com Joan Albert Amargós i Carles Benavent. Totes aquestes personalitats van gaudir d’una gran projecció nacional i internacional al llarg dels anys vuitanta, en part gràcies a l’aparició de centres docents on es donava continuïtat al seu mestratge, com l’escola musical de Zeleste, l’Aula de Música Moderna i Jazz i el Taller de Músics, que des de llavors han crescut afavorint el naixement d’escoles més petites. Així s’ha generat un teixit pedagògic musical que avui en dia produeix a tot Catalunya uns resultats molt importants.

Als anys vuitanta i noranta, l’escena jazzística catalana va acollir també músics internacionals que es van instal·lar entre nosaltres: Dave Pybus, Peer Wyboris, Horacio Fumero, Matthew Simon, Ze Eduardo, Mario Lecaros, Peter Delphinich... Aquí es barrejaven amb els talents locals de Perico Sambeat, Albert Bover, Lluís Vidal, Ignasi Terraza, Carme Canela, Laura Simó, Àngel Pereira, David Xirgu, David Mengual, Gorka Benítez, Jon Robles, Marc Miralta, Agustí Fernández, Mario i Jordi Rossy; aquest últim, fonamental per a la gran revolució del jazz dels noranta.

En efecte, Jordi Rossy va ser dels primers jazzistes que, en acabar els estudis a Barcelona, va obtenir una beca que el va portar a la Berkley School of Music de Boston (Massachussets, EUA). I, de tornada a Barcelona, hi va portar companys d’estudis i de jams nord-americans com ara Brad Meldhau, Mark Turner, Jeff Ballard, Kurt Rossenwinkel, Joshua Redman o Chris Cheek, que van ser enregistrats per Jordi Pujol en el segell de jazz local Fresh Sound Records.

Lluís Coloma

Com ja s’ha apuntat, el fruit de les escoles de jazz i de música moderna es va començar a collir des del principi dels anys noranta. A més, grans talents del jazz com Sean Levitt van viure a Barcelona i hi van deixar una empremta inesborrable. Els noranta van ser anys brillants, tot i que els mitjans de comunicació catalans amb prou feines se’n fessin ressò. Al final de la dècada, músics com Llibert Fortuny, Raynald Colom, Marc Ayza, Giulia Valle, Elisabeth Raspall, Xavi Maureta, Guillermo Klein, Paco Weh, Mariano Steimberg, Dani Pérez i un llarg etcètera van obrir les portes al canvi de segle amb conceptes renovats que aportaven una gran frescor al panorama català.

El Jamboree de la plaça Reial, ara sota la gestió del Grup Mas i Mas, va tornar a ser l’epicentre del jazz en directe de Barcelona i, per extensió de Catalunya, l’escenari des d’on es projectava una activitat incessant del jazz local i dels músics internacionals que ens visitaven, amb la combinació del hip hop espontani i suburbial en unes What the Fuck Sessions que es van fer famoses. En aquesta activitat hi tindria un paper clau Aurelio Santos, un dels grans entusiastes del jazz i agitadors culturals de la ciutat. Però el Jamboree, com a club de jazz més clàssic, ha continuat donant a conèixer els talents més joves del jazz català: Sergi Sirvent, Marco Mezquida, Pablo Selnik, Ismael Dueñas, Roger Mas, Jordi Matas, Raül Reverter, Gabriel Amargant...

Naturalment, no podem oblidar altres locals de Barcelona que lluiten dia a dia per oferir jazz en directe: el Harlem Club, el Jazzman, Bel-Luna, Jazz Sí, Sala Monasterio, Robador 23. I tampoc els de la resta  de Catalunya: la Nova Jazz Cava de Terrassa, la Jazz Cava de Vic,el Teatre de l’Escorxador de Lleida així com una gran quantitat de petits clubs i locals que aporten entusiasme I decisió a l’hora de programar jazz.

Jordi Rossy

El món del jazz català en els últims anys s’ha vist reforçat pels nous talents sorgits de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya  ), enriquits per la visió cosmopolita de Juliane Heinemann (que, partint del jazz, ha trobat el seu lloc en el pop d’alta costura) o Esther Condal. Aquesta posseeix una veu i una personalitat que, amb el seu disc de debut Home, es presenta com una de les cantants amb més futur del nostre panorama jazzístic. Entre les vocalistes també val la pena esmentar les joves Celeste Alias i Judith Neddermann.

A més el segell Fresh Sound Records té ja el catàleg documental més important de les últimes dues dècades a Catalunya, que, combinat amb el de Quadrant i el del mateix Taller de Músics (editats per DiscMedi) completa un panorama jazzístic d’un altíssim nivell de qualitat, al qual hem d’afegir el nou segell Swit Records impulsat pel pianista Ignasi Terraza.

Abans d’acabar aquesta repassada panoràmica, no podem oblidar un dels experiments de més èxit sorgits de la ciutat de Barcelona en l’àmbit del jazz dels últims temps: la Sant Andreu Jazz Band formada per nois i noies de entre 7 i 18 anys, dirigida pel músics Joan Chamorro, que a part de fascinar el públic dels seus concerts o discos, ha demostrat ser un experiment pedagògic únic al món, partint del jazz com a estil musical per a l’ensenyament dels més joves.

Jazz i Catalunya son dos concepte lligats amb una projecció de futur incontestable. L’escena actual és el resultat de la suma de entusiasmes i voluntats anònimes que han construït, al llarg dels anys, una realitat brillant. Aquesta escena poc a poc s’obre camí fora de les nostres fronteres i comença a trobar un reconeixement que a Catalunya encara té camp per créixer.