L’anomenada música contemporània presenta una enorme diversitat, signe inequívoc de la riquesa i complexitat de l’actual moment. Aquesta complexitat és la que, de vegades, ha portat a una dispersió que fa difícil definir els camins per on discorre la creació musical. Les contribucions de compositors com Robert Gerhard(1896-1970), Frederic Mompou (1893-1987), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931), Lleonard Balada (1933), Josep Soler (1935) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956) , Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de l’abundant creativitat de l’anomenada música contemporània, que també es beneficia de les aportacions més experimentals de Carles Santos i Agustí Fernández o de la música destinada al cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Albert Guinovart

Tot aquest potencial creatiu, malauradament, no ha anat acompanyat d’un aparell d’interpretació i de difusió potents. Hi ha hagut excepcions, però, com l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, fundada el 1985 pel director Josep Pons i desapareguda l’any 2003. Aquesta formació no només va interpretar les creacions dels compositors catalans contemporanis sinó que també va immergir al públic en les grans obres del segle XX. Del mateix any que l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure data el conjunt BCN 216, que s'ha convertit en una referència obligada del panorama musical a l’Estat espanyol. Fruit de la iniciativa conjunta del compositor i director d'orquestra Ernest Martínez-Izquierdo i del flautista David Albet, actual director artístic del conjunt, el grup s'ha mostrat des d'aleshores obert a tota mena de propostes, estímuls i novetats. Altres formacions dedicades a la difusió de la música contemporània són el Barcelona Modern Project (dirigit per Marc Moncusí) i el Murtra Ensemble

Joan Albert Amargós

Malauradament, però, no podem parlar d’un gran nombre d’intèrprets que hagin enfocat la seva carrera a la interpretació de la música contemporània catalana. Algunes excepcions com les dels pianistes Jordi Masó i Carmen Martínez o el conjunt Percussions de Barcelona no fan sinó confirmar la regla.

Aquesta inexistència d’un espai i d’intèrprets propis ha fet néixer algunes plataformes específiques de difusió per ajudar a trencar l’isolament de cadascuna de les personalitats individuals que formen part del panorama de la música contemporània. És el cas de l’Associació Catalana de Compositors.

Sales de concert, festivals i empreses

Els espais dedicats a la música clàssica i contemporània més emblemàtics són el Palau de la Música, obra modernista edificada del 1905 al 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997, i el Gran Teatre del Liceu, fundat el 1847 i reconstruït el 1999 després que un incendi el destruís el 1995, convertit en un coliseu líric de referència. El mateix any 1999 també es va inaugurar L’Auditori, obra de Rafael Moneo, que, a més d’un edifici amb tres sales per a concerts, acull la seu de l’Escola Superior de Música de Catalunya i el Museu de la Música.

Benet Casablancas

Pel que fa als festivals d’estiu cal esmentar la diversificació estilística que han experimentat les seves programacions. Entre els festivals estrictament de música clàssica hem d’esmentar els Pau Casals de El Vendrell, el Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí i la Schubertíada de Vilabretran.

Entre de les empreses culturals especialitzades en l’àmbit musical, destaquen les editores musicals Boileau, Edicions B&M Musicals, Clivis, DINSIC i La Mà de Guido. Quant a les discogràfiques, cal esmentar Columna Música, Tritó, La Mà de Guido, Edicions Albert Moraleda i Alia Vox, discogràfica en exclusiva dels projectes de Jordi Savall.