Les músiques produïdes (compostes i interpretades) a Catalunya i a la resta de territoris de parla catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una primera aproximació ràpida a l’escena musical global dels darrers anys permet constatar la seva enorme diversitat. Hi trobem des de noms consagrats del món de l’òpera (les sopranos Victoria de los Ángeles i Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons), passant pel fenomen del violagambista, musicòleg i director Jordi Savall (Premi Léonie Sonning 2011), fins a una rica i variada escena del pop-rock català actual que ha aconseguit presència en mercats allunyats del territori lingüístic català (Love of Lesbian, Delafé y las Flores Azules) o que ha assolit constituir-se com un fenomen propi (Antònia Font, Manel, Els Amics de les Arts).

Les contribucions de compositors com Robert Gerhard (1896-1970), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956) , Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de la riquesa de l’anomenada música contemporània a les primeres dècades del segle XXI que, tanmateix, és coetània a d’altres interessants mostres de tall més experimental (Carles Santos i Agustí Fernández) o a la destinada per al món del cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Antònia Font

Aquest multivers musical sorgeix, en primer lloc, com a conseqüència d’una història, però també d’una ubicació geopolítica que li ha facilitat un contacte fluïd amb Europa, a través sobretot de França, amb les músiques provinents de la conca del Mediterrani i amb les de la resta de la península Ibèrica. Aquest doble condicionament històric i geogràfic és el que permet comprendre la gran varietat i diversitat de la música catalana, més enllà d’estils, cultures i, fins i tot, llengua d’expressió. A la idiosincràsia i particularitats de la música catalana culta i popular, fruit de les influències exposades (amb contribucions tan importants com la formació de la cobla, amb un repertori propi i una sonoritat arquetípica), hem de sumar-hi les manifestacions concretes del pop i del rock (pop-rock català), amb uns antecedents estètics més vinculats a models anglosaxons.

Sota la mateixa denominació de “música catalana” cal englobar, en primer lloc, el ric patrimoni desenvolupat al llarg dels anysper compositors de qui coneixem el nom i que van adreçar les seves obres al públic del mateix país (Mateu Fletxa el Vell, Joan Pau Pujol, Joan Cererols, Francesc Valls, pare Antoni Soler, Carles Baguer, Ramon Carnicer, Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, Baltasar Samper...); en segon lloc, la música anònima de manuscrits catalans (com per exemple el Llibre vermell de Montserrat, s. XIV); en tercer lloc, l’obra de compositors catalans que van exercir fora del seu territori oriünd (Antoni Literes, Domènec Terradellas, Ferran Sor) i, per acabar, les composicions de músics estrangers (Joan Brudieu, Antonio Caldara) que, per diferents circumstàncies, van desenvolupar o interrelacionar la seva obra en els territoris lingüístics catalans.

D’altra banda, en el multivers musical català cal fer referència, per la seva repercussió, a la figura de Josep Anselm Clavé, pioner en la introducció del moviment coral a la península Ibèrica. La seva tasca va portar a la creació de nombroses societats corals, entre les quals cal destacar l’Orfeó Català (1891), que té com a seu el Palau de la Música Catalana, un dels edicis emblemàtics del moviment modernista i única sala de concerts del món declarada Patrimoni de la Humanitat. Aquest moviment no hauria estat el que fou sense la recepció del fenomen Richard Wagner i, així, el Gran Teatre del Liceu va ser el primer teatre, després del Festspielhaus de Bayreuth, autoritzat a representar l’òpera Parsifal, un fet que demostra la filiació wagneriana de la ciutat de Barcelona

Els Pets

Encara que no sempre els intèrprets i formacions del món de la música clàssica han prioritzat la interpretació de repertori propi, no és menys cert que han aportat uns actius genys menyspreables a l’engrandiment del sector. El Quartet Casals, el pianista Josep Colom o els solistes vocals Núria Rial i Xavier Sabata són alguns dels noms que ha sabut traspassar les fronteres dels territoris de llengua catalana per situar-se clarament en l’escena internacional.

La resta de cultures musicals han conviscut amb el desenvolupament de l’anomenada música clàssica sense complexos i han sabut construir també escenes pròpies com el jazz (amb incorporacions de la generació més jove com ara el saxofonista Llibert Fortuny, el trompetista Raynald Colom i el pianista Albert Sanz, que s’afegeixen a figures ja consagrades d’una generació anterior, com el baixista Carles Benavent o els pianistes Lluís Vidal i Manel Camp), el flamenc (amb les veus de Duquende, Ginesa Ortega, Concha Buika, Mayte Martín i Miguel Poveda junt amb el guitarrista Chicuelo o el nou flamenc de Las Migas) i la rumba catalana, un gènere musical autòcton, en què conviuen els vells mestres com Peret amb les noves formulacions de caire més mestís com La Troba Kung-Fú, Jaleo Real o La Pegatina).

Manel Camp Quartet

Als anys seixanta, es va iniciar un moviment de cançó d’autor, la Nova Cançó, al voltant del grup Els Setze Jutges, que utilitzava la cançó protesta i la llengua catalana, a pesar de la prohibició de la dictadura franquista. És en aquest entorn que sorgeixen figures que encara avui perviuen en l’escena com ara Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat, a més del ja retirat Lluís Llach. La tradició de cantautors segueix vigent en diferents òptiques i voluntats expressives. Si Feliu Ventura ha optat per la continuïtat i pervivència de la cançó protesta, altres han optat per una interrelació amb l’escena del pop-rock i el folk (Xavier Baró, Anna Roig, Miquel Gil) o directament s’ha constituït, per diferents raons, en icones de l’escena musical (Quimi Portet, Gerard Quintana). Per la seva vinculació amb la tradició del surrealisme i la seva forta personalitat, Jaume Sisa i Albert Pla són figures singulars.

La resta de la música contemporània popular mostra indubtablement la riquesa i complexitat del present musical, sia en la formulació hereva del rock català dels anys vuitanta (Els Pets, Lax’n’busto), en l’escena indie (Mishima, Refree, Standstill), en propostes singulars i úniques amb l’ús d’instruments de joguina o nous instruments (Pascal Comelade, Cabosanroque), en aproximacions al món del hip-hop i l’electrònica (Delafé y las Flores Azules i Guillamino) o en l’experimentació desacomplexada (Víctor Nubla, Les Anciens).