Electrònica i Hip Hop

L’escena electrònica viu a Catalunya una estranya contradicció. D’una banda el festival internacional Sònar és una de les cites europees i internacionals ineludibles per a l’electrònica contemporània mentre al llarg de l’any l’activitat de l’escena electrònica a Catalunya és força minsa.

El cert és que, passada l’efervescència de la música electrònica del canvi de segle, el panorama internacional s’ha asserenat, i l’electrònica de masses s’ha distanciat considerablement de l’experimentació de caire gairebé iniciàtic en els nous llenguatges electrònics.

CaboSanRoque

A Catalunya, la força del turisme i l‘hedonisme present en la societat fan de la discoteca un àmbit privilegiat de lleure i relació. Però mes enllà de la senzillesa del house domèstic, un bon grapat d’artistes catalans han seguit camins més personals per desenvolupar discursos propis: els Pinker Tones, per exemple combinen l’energia del rock, el discurs del pop i l’esperit col·lectiu del ball per posar en escena espectacles rotundament participatius. La Casa Azul es mou també en aquestes coordenades del pop electrònic amb una capacitat de seducció que ha conquerit públics de tot arreu. El canari el Guincho s’ha donat a conèixer des de Catalunya amb una proposta lúdica, internacionalista i oberta a tots el públics. Guillamino, per la seva part, és un cantautor electrònic que construeix cançons lliures de prejudicis en què utilitza indistintament samplers, teclats i guitarres espanyoles.

D’altra banda, dins dels Països Catalans, però fora de Catalunya, sorprèn el cosmopolitisme de Vacabou, un projecte balear de música electrònica que treballa les cançons amb un gran detallisme melòdic, teixint un ambient i uns paisatges d’una gran profunditat. Més desconeguts resulten Motor Combo, el duet format per Eli Gras i Florenci Salesas que, amb una actitud aparentment undergound, proposen una electrònica naïf, inspirada en el techno alemany dels setanta i desenvolupada amb una frescor sorprenent.

El grup capdavanter del petit segell discogràfic Foehn, Balago, proposa una versió diferent de com utilitzar l’electrònica més introspectiva, contemplativa i intensa amb una formació musical més pròpia del pop.

El hip hop a Catalunya va començar a deixar bones mostres discogràfiques al principi dels anys noranta amb grups com ara BZN, Eat Meat, 7Notas 7Colores, Solo los Solo, Ari, Geronación... que van obrir el camí com a pioners d’una dècada vibrant del hip hop català. Amb el canvi de segle, l’escena del hip hop a Catalunya s’ha atomitzat en una gran quantitat de nous noms que han fet de les xarxes socials el seu lloc de difusió i intercanvi. D’aquells grups inicials, n’han sorgit noves propostes com ara Mucho Muchacho o Griffi —aquest, en solitari o amb el col·lectiu Chacho Brodas, on també podem trobar altres talents com Tremendo, DJ 2D2 o Quiroga. Arianna Puello (Ari) ha crescut amb una gran personalitat que l’ha portat a enregistrar a Nova York al costat del bo i millor del rap de la ciutat. El col·lectiu Geronación, més enllà del rap, destaca en l’àmbit del graffiti. La relació de rappers del nou segle s’ha incrementat amb les propostes d’At Versaris, Gran Pueblo, El Disop, El Nota, Porta, Falsalarma o ZPU, músics que, com dèiem, troben en les xarxes socials i a Internet el millor lloc per a la difusió dels seus treballs.

Experimental: inclassificables

Catalunya ha fet de l’experimentació artística un dels seus trets definitoris. La rauxa ha empès molts creadors catalans (Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, Barceló, Mompou, Gerhard, Montsalvatge, Mestres Quadreny, Sagarra, Maragall...) pels camins més diversos a través dels quals han arribat a troballes insòlites. En la música catalana es pot trobar un ventall inclassificable de talents que han fet del risc una eina de creació i que, entre tots, han construït un panorama d’una gran riquesa i diversitat.

Macromassa

Des dels anys setanta, molts joves músics catalans van veure, més enllà dels corrents principals del pop, el rock o fins i tot del jazz, camins oberts per treballar, fent de la curiositat un valor i una actitud amb què afrontar allò desconegut. Grups com Perucho’s, Macromassa i Blay Tritono van formar una nòmina d’esperits joves llençats a la recerca de la diferència, del territori inexplorat, del llenguatge propi. D’entre aquelles formacions van sorgir noms propis (Oriol Perucho, Eduard Altaba, Enric Cervera, Ramon Solé, Víctor Nubla, Juan Crek, Joan Saura, Albert Giménez, Pep Pascual,...) que han continuat eixamplant l’escena musical més arriscada. Als anys vuitanta, el col·lectiu Otras Músicas, coordinat pel Serapi Soler, va donar a llum propostes com les Moisés Moisés i Koniec, a les quals més tard es van afegir Gringos, mentre Macromassa creixia artísticament i en discografia (Macromissa, del 1987, és un disc indispensable d’aquella època) creant un univers que, en paraules dels seus integrants, “es creua amb la música, el teatre, la performance, el disseny, la instal·lació, la màgia, la literatura, la ràdio, el happening, el cinema, el vídeo... “. Aquest univers es reflecteix, fins al moment, en una discografia de 12 gravacions. Més enllà de Macromassa, un dels seus integrants, Víctor Nubla, inquiet, incansable, ha emprès altres projectes en paral·lel, com Aixònoéspànic o l’associació cultural Gràcia Territori Sonor, que organitza el festival anual LEM a Barcelona, on es poden veure i escoltar les propostes europees més estimulants de l’escena experimental actual.

Els Koniec van ser una altraaportació fonamental dels anys vuitanta a aquest corrent, que va cristal·litzar en una discografia extraordinària, en què destaca Senza Parole (1984), un exemple molt eloqüent del seu discurs musical. Els quatre membres de Koniec —Xavier Maristany, Joan Saura, Oriol Perucho i Josep Palomas— eren producte de la generació dels setanta que continuava a la recerca de sonoritats extretes de les noves possibilitats de la tecnologia digital i dels sons i sorolls més orgànics. Després Xavier Maristany i Joan Saura (1954-2012) van encetar carreres individuals que s’han de seguir amb atenció perquè condueixen a una part important de la música experimental i l’art sonor contemporani català.

Xavier Maristany va ser un dels membres fundadors de L’Orquestra del Caos (1994), un col·lectiu interdisciplinari d’artistes relacionats amb la música experimental i l’art sonor, resident a Barcelona. Els seus objectius són “ la producció, creació i divulgació d’esdeveniments sonors, musicals, audiovisuals i multimèdia, amb un interès especial pel coneixement conjuntament amb el desenvolupament tecnològic”.

Za!

Agustí Fernàndez és un músic i pianista difícil d’etiquetar. Artista sorgit de la música popular (pop, rock, rumba, llatina..) ha fet de la seva carrera una constant recerca pels territoris de la improvisació. Ha col·laborat amb una llarguíssima llista de músics: Derek Bailey, Evan Parker, Jo Krause, Barry Guy, Tom Cora, Jordi Sabatés, John Edwards & Mark Sanders...

Carles Santos, per la seva banda, és un creador lliure, pianista transgressor, músic inquiet i curiós, popular, arrelat a la seva terra i al seu paisatge, a la seva cultura, que creu fermament que el més local pot ser el més universal. Carles Santos està obert a tots els estils, a totes les possibilitats, des d’espectacles de gran format a minimalistes. La seva rauxa no coneix límits, com tampoc el seu discurs musical.

Pascal Comelade, el músic de la Catalunya Nord més internacional, és un dels representants més conspicus d’una música que vol arribar a tot arreu a partir de l’arrelament en l’espai, el temps i la tradició rebuda. Creador d’una sonoritat molt peculiar i imitada, ha treballat amb P.J. Harvey, Robert Wyatt, Toti Soler, Lluís Llach, Víctor Nubla i Jaume Sisa, entre molts d’altres, ja que l’esperit de col·laboració i interrelació amb músiques i músics és un dels trets definitoris de la seva personalitat musical. Capaç d’interpretar una sardana o temes dels Rolling Stones o de Jonathan Richman amb pianos de joguina, Comelade ha descobert una nova manera d‘interpretar i de tractar la música popular contemporània.

El Nota

Hi ha que pot pensar que CaboSanRoque són deixebles avançats de Pascal Comelade, però si bé es poden trobar similituds amb el músic rossellonès, aquesta nombrosa formació ha construït un discurs propi a partir de ginys capaços de fer música utilitzant la mecànica i les noves tecnologies alhora. Amb un peu a la música tradicional i l’altre en la música popular del nostre temps, CaboSanRoque són una proposta diferent, que fa de la curiositat un mètode per arribar a llocs poc transitats.

La relació de músics inclassificables catalans és llarga: els poetes Enric Casasses, (col·laborador de Pascal Comelade o del grup Triulet) i Eduard Escofet (amb el grup d’electrònica Bradien) proposen en escena punts de trobada entre la poesia i la música per seguir desenvolupant llenguatges sonors contemporanis. Com en el cas més particular encara d’Accidents Polipoètics, un experiment molt personal que tracta la poesia com a art sonor.
El duet Za! fa dels seus directes un esdeveniment únic i irrepetible a partir de la col·lisió entre música, veu, sons i sorolls. Un altre duet, Atleta (exmembres de 12Twelve, una de les propostes més interessants del postrock i del rock progressiu europeu), cerca en directe, a través de la improvisació, maneres personals de seguir progressant en el camp del rock.

Aquesta voluntat de progrés, en el camp de les músiques d’arrel, la trobem en Marc Egea, a partir de la viola de roda de què és un virtuós i dels col·laboradors iconoclastes dels quals s’ha envoltat per arribar a territoris limítrofs amb el jazz amb el grup Kaulakau, amb la participació de Jordi Molina, un dels millors tenoristes de l‘àmbit de la sardana; mediterranis amb El Maram Trio, on Egea col·labora amb Marina Albero i Mariona Sagarra, dones de sòlides trajectòries musicals en solitari; i del món de la improvisació, amb la Banda d’Improvisadors de Barcelona (BIB).

Joves com Nico Roig s’incorporen a l’escena experimental amb la mateixa actitud inquieta i curiosa, movent-se pel rock, pel pop i per la cançó d’autor, treballant amb els instruments Baschet que, amb el seu company Martí Ruids, incorporen al seu inclassificable panorama sonor.

Tot això i molt més es desenvolupa a Barcelona i tot Catalunya gràcies a les iniciatives d’associacions culturals (Gràcia Territori Sonor, Advanced Music) , petites sales, centres culturals (CCCB amb els seus cicles de debat i col·lisió artística), universitats (com la Pompeu Fabra, d’on va sorgir el Reactable, un sistema generador de sons absolutament innovador que va dirigir el músic i professor Sergi Jordà i que va ser adoptat per músics com Björk) i fins i tot museus que s’obren a la música contemporània (MACBA, Centre d’Arts Santa Mònica).