Del 9 al 23 d’abril estarà obert el termini de presentació d...
L’Institut Ramon Llull dona suport als grans equipaments i formacions de música cl&a...
La Metropolitan Opera House mostra una selecció dels vestits que va lluir la soprano catal...
La música popular i tradicional catalana ha estat durant dècades amagada a causa de dictadures militars o repressions burgeses que no han deixat mai fluir amb naturalitat l’expressió espontània d’aquest art, popular, rural o urbà en el decurs del temps. Això ha actuat com a sobrepès per a la cultura musical catalana, que, des de mitjan segle XIX, va fer de la sardana renovada l’estendard de la identitat musical pròpia. El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i és encara el rovell de l’ou d’aquesta part essencial del nostre caràcter.
A partir de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia i de les primeres eleccions autonòmiques del 1981 el món de la música popular i tradicional va experimentar una revifada: recuperació d’instruments tradicionals, rescat del repertori recorrent el territori, una nova pedagogia musical, difusió renovada de la música tradicional, recuperació d’esdeveniments i tradicions populars amb les seves músiques pròpies, balls i danses...
Abans, però, el Grup de Folk (1967-1969) havia plantat una llavor que amb el temps germin
ria en diverses generacions de músics que van fer evolucionar el folk català al llarg dels anys setanta: Jaume Arnella, Xesco Boix, Jordi Roura, Ara Va de Bo, Pau Riba, Jaume Sisa, Toti Soler, Companyia Elèctrica Dharma, Blay Tritono, Orquestra Mirasol, Al Tall, Uc, Maria del Mar Bonet... van engegar corrents diversos i creatius de la reinterpretació de l’herència popular. Després, un moviment d’orquestres de ball i de músics populars van posar al dia les cançons i les sonoritats de la terra a partir de danses i festes populars, fins que al finals dels anys vuitanta el Centre Artesà Tradicionàrius del barri de Gràcia de Barcelona va aglutinar tots aquests esforços i va tirar endavant amb un treball de recerca i difusió de les músiques populars i tradicionals dels Països Catalans.
L’Orquestrina Galana, La Murga, Tercet Treset, Marcel Casellas, Primera Nota, La Portàtil FM van posar els fonaments pel que es desenvoluparia al llarg dels anys noranta amb la creació del Festival Tradicionàrius que, avui en dia, 25 anys després, és un referent indispensable per tot el gran talent que ha sorgit a la seva ombra: Miquel Gil, Rosa Zaragoza, Urbàlia Rurana, Marc Egea, Biel Majoral, Al-Mayurqa, Música Nostra, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pomada, Carles Belda, La Carrau, Mesclat, Pep Gimeno Botifarra, Josep Aparicio Apa...
En general, s’ha obert un panorama que dia a dia s’enriqueix amb noves aportacions arribades des de territoris pròxims: Coetus, Tactequeté, Carles Dènia, Eduard Iniesta, Xavier Baró, Kaulakau, Cobla Sant Jordi, Pedro Burruezo & Camerata Bohemia, Javier Mas, Turnez & Sesé, Pascal Comelade o el mateix Roger Mas, eixamplen aquest ric univers sonor on la música popular i tradicional és viva.
Les escoles de música s’han incorporat també a la música popular i tradicional, i l’Escola de Música Popular i Tradicional i l’ESMUC són ja dos pilars bàsics per a la formació dels nous intèrprets d’aquest estil.
Pel que fa a les músiques d’arrel, a Catalunya ha evolucionat històricament una escena flamenca molt interessant que, en moments determinats, li ha aportat cosmopolitisme i obertura: no es pot oblidar, per exemple, la importància que va tenir la barcelonina Carmen Amaya per al ball flamenc. Els decenni dels noranta va donar un ventall de figures catalanes clau per a l’evolució del flamenc contemporani: les veus de Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín, Montse Cortés i Ginesa Ortega; les guitarres de Juan Manuel Cañizares, Chicuelo, Juan Ramón Caro, Pedro Javier González i una escola de ball flamenc que, rere la petja de la gran Carmen Amaya, ha seguit sempre donant bons resultats a Catalunya (la Chana, la Tani o els joves Nacho Blanco, David Romero i Olga Llorente).
Kaulaukau
El Taller de Músics, per la seva part, ha organitzat festivals i cicles flamencs d’altíssima qualitat, i de la seva escola sorgeixen nous valors, com Salao, l’última revelació del flamenc català.
En un àmbit més obert, on les fronteres estilístiques es difuminen, trobem les propostes de flamenc i cançó de Las Migas i Sílvia Pérez Cruz, artistes inclassificables que han construït un territori propi. És també el cas d’Arianna Savall, que explora el Mediterrani des de la perspectiva del músic procedent de la música clàssica.
El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i és encara el rovell de l'ou de la cultura musical catalana.
Les escoles de música s'han incorporat també a aquest estil i l'Escola de Música Popular i Tradicional i l'ESMUC són ja dos pilars bàsics per a la formació dels nous intèrprets d'aquest estil.
Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"
