La rumba catalana és un dels estils musicals que defineixen la música urbana de la Barcelona de la segona meitat del segle XX. La rumba catalana és un estil mestís resultant de la col·lisió entre la rumba flamenca i unes arrels afrocubanes, amb l’afegitó de la cal·ligrafia del rock i del pop del principi dels anys seixanta. El resultat és un estil musical ballable capaç d’arribar també a temps més lents. La rumba catalana va arrencar amb pioners com Antonio González el Pescaílla i el seu germà Juan González, l’Onclo Polla, i Pere Pubill Calaf, Peret, la va internacionalitzar amb un gran èxit a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Al seu costat, Josep Maria Valentí Chacho, Los Amaya i Rumba Tres van mantenir la rumba catalana fins a mitjan anys setanta, quan el fenomen del “sonido de caño roto”, procedent de l‘extraradi de Madrid, va desplaçar l’èxit rumber cap a altres territoris.

La Troba Kung Fú

Als vuitanta, un argentí fincat a Barcelona, antic membre de bandes de rock progressiu i laietà, Javier Patricio Pérez, àlies Gato Pérez, va donar nou alè a la rumba catalana i va mantenir el seu caliu entre els més joves durant la retirada temporal de Peret. Pel que fa a grups musicals de rumba, Las Estrellas de Gràcia va ser el més destacat fins que, al principi dels noranta, Peret retorna a l’activitat i al seu costat sorgeixen figures com els Chipén o Ramonet, que veuen com, gràcies als Jocs Olímpics de 1992 i la internacionalització subsegüent de Barcelona, l’estil torna a primera línia, amb l’èxit de Los Manolos, una peculiar formació de paios (no gitanos) capaços de reinterpretar els Beatles (All My Loving) o  Gato Pérez i fins i tot de barrejar l’havanera amb la rumba catalana (El meu avi).

Aquest èxit dels noranta va fer sorgir noves formacions com ara Ai Ai Ai o Sabor de Gràcia, que van agafar el relleu i van mantenir la rumba fins que, ja ben avançada la dècada, el corrent global del mestissatge va escombrar la rumba assimilant-la en la seva manera de barrejar estils musicals d’arreu del món.

Muchachito Bombo Infierno (foto: Hara Amorós)

Dusminguet, Ojos de Brujo, Macaco van ser els primers grups a incorporar-la d’una manera clara i decidida. En aquesta mateixa època, Manu Chao, l’excantant del grup francès Mano Negra, establert a Barcelona, va fer que el món veiés la Ciutat Comtal com a epicentre d’una sonoritat nova que resultava de la suma de músiques d’arrel llatina i afrocubana i els estils urbans europeus. El reggae i l’ska, les sonoritats africanes, hindús, el bolero i la cúmbia, els corridos i les ranxeres, s’impregnaven de rock, abraçaven el rap, l’electrònica... en un mosaic que semblava el clàssic trencadís gaudinià.

Amb el canvi de segle, joves procedents d’arreu del món venien a afegir més llenya al foc mestís: Che Sudaka, 08001, Nour, Color Humano, eren formacions que aportaven joves músics llatinoamericans, magribins, francesos, africans... per engruixir una escena vital, inquieta i molt prolífica. La Troba Kung-Fú, amb un ex-Dusminguet al front (Joan Garriga) enriquia la mescla entre els ritmes llatins i caribenys i la rumba catalana. Muchachito Bombo Infierno (Jairo Perera Viedma) apareixia als bars de l’extraradi barceloní amb una proposta musical d’alt octanatge i energia. Gertrudis desenvolupava la rumba catalana des d’un punt de vista paio amb clar accent pop. La Kinky Beat presentava les seves credencials ben arrelades al hardcore i al rock més compromès i combatiu. La llista és llarga i molt variada en accents, olors i colors: Fu-fü-Ai, Pantanito, Los Fulanos, Los Impagaos, La Pegatina, Achilifunk, Lenacay, Calima, RumbAmazigha, Almasala, Txarango, segueixen alimentant el foc mestís català.

D'Callaos

La riquesa de la immigració ha aportat a l’escena musical mestissa catalana moltes i bones propostes: L’Orquestra Àrab de Barcelona (amb la direcció musical de Mohamed Soulimane i la veu de Mohammed Bout) és una formació producte de la mescla de músics magribins i catalans amb un resultat d’altíssima qualitat musical. Tampoc no hem d’oblidar formacions com Nash Marrakech, que va ser pionera i de la qual va sorgir després el talent individual d’Abdeljalil Kodssi. O el treball de la sahrauí Mariem Hassan.

Nino Galissa, originari de Guinea Bissau, és un virtuós de la kora que, després de molts anys vivint a Barcelona, acredita una discografia més que notable. La llista de músics africans actius a Catalunya és igualment extensa: Bino Barros (Cap Verd), Massara Traoré (Senegal), Kuami Mensah (Benin), Kwane Afrovibes (Ghana-Nigèria), Kodjo Senyo, Alma Afrobeat Ensemble...

I encara hem de tenir en compte la rica aportació d‘Amèrica Llatina: Wagner Pa, Mònica Besser, Carlinhos Pitera (Brasil), Marcelo Mercadante (Argentina), Palo Q’Sea, Lumbalú (Colombia), L’orquestra llatina La Sucursal SA esdevé un referent gràcies a la feina de Radio Gladys Palmera, el local L’Antilla Cosmopolita, o el treball incansable de l’Enrique Romero el Molestoso entre d’altres.