Institut Ramon LLull

21/03/2024. L’Institut Ramon Llull presenta 'Bestiari', el projecte de Carlos Casas i Filipa Ramos a la Biennal d’Art de Venècia 2024

La instal·lació audiovisual, amb sons i imatges de criatures que habiten en paisatg...

16/02/2024. Benedetta Casini, seleccionada pel SAC International Curatorial Residency Program 2024

SAC Programa de Residència Curatorial Internacional 2024 és el programa de resid&eg...

09/02/2024. Lesley Lokko, comissària de l’última edició de la Biennal de Venècia, fa una conferència al MACBA organitzada pel Llull

La conferència d’aquesta reconeguda arquitecta, activista i novel·lista ghane...

Arts visuals

Art social, polític i documental

Lost Astronaut, © VEGAP, Alicia Framis
Lost Astronaut, © VEGAP, Alicia Framis

L’art amb component social i de denúncia, aquell que, a més d’una voluntat estetitzant, exterioritza certa dosi de compromís amb el món que l’envolta per part de l’artista, és una via de creació que, a Catalunya, i durant les últimes dècades, ha donat fruits molt singulars.

Amb una gran tradició d’art social (des de l'ordenació urbana d’Ildefons Cerdà fins al relat de la guerra a la pintura de Pablo Picasso), però també de reivindicació política (com en el cas de Joan Miró o del fotògraf Agustí Centelles, per citar alguns noms prou coneguts), que es remunta a les acaballes del s. XIX i la primera meitat de s. XX, a Catalunya l’art compromès ha estat certament una constant, no conreada per tots els membres de la comunitats artística, però sí molt viva en alguns d’ells, ateses les peculiars circumstàncies polítiques, culturals i socials que s’han viscut al país durant tot el s. XX.

Eclipse, © VEGAP, Joan Brossa
Eclipse, © VEGAP, Joan Brossa

La pintura i les arts plàstiques han estat grans proveïdores de creadors que, mitjançant la seva feina, han deixat entreveure el seu descontent. Seria el cas dels primers conceptualistes i dels integradors del Grup de Treball, un col·lectiu activista que buscà, entre d’altres coses, la immersió del fet artístic a la societat. També (i encara una mica més enrere) seria el cas d’alguns dels informalistes, que arrenquen la seva tasca amb Dau Al Set, que ja reivindicava, en les seves bases fundacionals, la rebel·lió contra l’ordre establert. D’aquest moviment surten dos dels grans exponent de l’art amb compromís social: Antoni Tàpies, un creador clarament responsabilitzat amb el seu temps i el seu entorn que, a més, incorpora al seu relat, com ho havia fet Joan Miró, el discurs de la catalanitat; i també Joan Brossa que, des de la seva poètica de l’objecte, va posar en dubte constantment el món que el circumdava.

Avui en dia, la tendència a la narrativitat de les noves vies neoconceptualistes per les quals circulen els artistes més joves s’ha convertit en un extraordinari punt de recolzament per a la crítica social. Temàtiques com la identitat i el gènere, la immigració, la marginalitat, la redistribució de la riquesa, l’ecologisme, etc., formen part d’un conjunt de motius amb què una gran majoria dels creadors contemporanis resolen la seva obra. L’interès per explicar cadascun d’aquests fenòmens, d’una manera o una altra, des del vessant més documental (amb suports com ara la fotografia periodística o el documental tradicional) fins al seu vessant més líric (amb pintura i escultura, però també, i molt especialment, amb algunes peces de videocreació, instal·lacions, performances, llibres, etc.) posen de manifest una marcada voluntat de part de la creació contemporània catalana de fer-se ressò del que passa més enllà dels murs dels tallers dels artistes. Així doncs, podem trobar mostres tan diverses i amb tan divers grau de compromís com els Llistats de retalls de diari d’Aballí, projectes com Guantánamo, d’Alícia Framis o Sitio*Taxi i Canal *Gitano d’Antoni Abad, la mirada feminista d’Eulàlia Valldosera, però també la marcada independència i denuncia constant dels treballs de Toni Serra o del projecte Sonidos en Causa, de l'Orquesta del Caos.

La profusió de tecnologies i de noves vies per a l'exposició d’idees han ajudat al fet que l’art de retrat i de relat social o polític prengués la paraula. També ha estat així amb l’art públic, en especial amb l’escultura que, en els últims llustres ha canviat al seva fesomia i ha passat a construir-se, com ha ocorregut amb les altres disciplines, amb tot el que les tecnologies d’avanguarda han anat proveint als artistes. Si l’arquitectura social ha esdevingut un tema d’importància pel col·lectiu d’arquitectes catalans i motius com l’ecologia, la sostenibilitat o l’estalvi en materials i recursos és, avui en dia, el debat amb majúscules, també l’escultura i l’art públic han sofert canvis transcendentals durant els últims anys. Des de que, amb motiu de la remodelació urbanística preolímpica, la ciutat de Barcelona s’inundés d’obres (algunes d’elles, amb marcada voluntat de denúncia o d’integració en els paisatge urbà), la preocupació pel paper que ha de tenir l’art al carrer s’ha fet palesa. Aquesta revisió se centra en la discutible eficàcia d’un art concebut com a mobiliari urbà que, en lloc de contribuir a plantejar una lectura crítica de l’espai públic, més aviat té la funció d’ordenar i decorar l’entorn. Així, obres com les de Jaume Plensa, que fan que el ciutadà interactuí amb la peça, en descobreixi la seva part lúdica i festiva, però també el faci comprendre i replantejar-se l’indret on es troba, formen part d’aquest canvi de paradigma on la preocupació per l'entorn és norma.

El cinema català, en els darrers anys, ha estat un gran exponent de creació amb compromís social. En efecte, el documental de ficció ha estat producció més interessant de tota la cinematografia catalana i alguns creadors han donat pas a una forma diferent de veure la realitat. Els dos principals noms són José Luis Guerín (Innisfree, Tren de sombras, En construcción) i Joaquim Jordà (El encargo el cazador, Mones com la Becky), però també, entre els més joves, cal mencionar Isaki Lacuesta (Cravan vs Cravan) o Mercedes Álvarez (El cielo gira).

Finalment, i pel que fa l'art activista (o artivisme, aquell que participa directament en als conflictes o problemes i ofereix capacitat creativa per enfortir i canalitzar demandes existents a la societat), a Catalunya podem trobar, més que artistes, col·lectius que s'hi dediquen, com OVNI o el Projecte Vaca, però també algunes institucions de difusió i recolzament a la creació, com Hangar, que en fan bandera.

Cartell de l'exposició Dependencias, Eulàlia Valldosera al MNCARS
Cartell de l'exposició Dependencias, d'Eulàlia Valldosera al MNCARS

L'art amb component social i de denúncia, aquell que, a més de tenir una voluntat estetitzant, exterioritza certa dosi de compromís amb el món que l'envolta per part de l'artista, és una via de creació que, a Catalunya, i durant les últimes dècades, ha donat fruits molt singulars.

Exposició Joan Miró: l'escala de l'evasió, a la Fundació Joan Miró de Barcelona
Exposició Joan Miró: l'escala de l'evasió, a la Fundació Joan Miró de Barcelona
Cartell de la primera edició de la mostra de vídeo organitzada per OVNI
Cartell de la primera edició de la mostra de vídeo organitzada per OVNI
Ovni, cartell de l'edició 2012 de les sessions vídeos i debats Oblit
OVNI, cartell de l'edició 2012 de les sessions de vídeos i debats "Oblit"
    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"