Des de les acaballes dels anys seixanta, els artistes catalans (en moviment harmònic amb el que estava passant al món artístic occidental) comencen a incorporar al seu treball nous materials, nous procediments narratius i, sobretot, un seguit d’eines tecnològiques que afavoreixen una renovació que afecta no solament la forma de l’objecte d’art, sinó també, i més important, el concepte en si d’objecte d’art.

En efecte, les pràctiques dels diferents conceptualismes de la dècada dels setanta, que tant de predicament i posterior arrelament han tingut en la tradició artística catalana (donada la gran nòmina de creadors de primer ordre que van generar) van establir les bases del que, avui dia, és la forma de fer més estesa en l’univers creatiu del país.

Pseudo, Marcel·lí Antúnez, ACN

La visió conceptualista de l’art situa el “concepte” al centre del procés creatiu (és el que s’ha de transmetre) i en supedita la producció material, que esdevé efímera, innecessària, multimèdia o francament narrativa i, per tant, processual. Aquesta “desmaterialització” de l’obra artística ha estat cabdal, com a rerefons de pensament, en molts creadors com ara Joan Rabascall, Jaume Xifra, Antoni Miralda, Benet Rossell, Francesc Torres, Àngels Ribé, Eugènia Balcells o Antoni Muntadas, per citar alguns dels més rellevants i que, tal vegada, han tingut més influència entre els creadors més joves. Tanmateix, entre els noms del magisteri, cal destacar molt especialment la figura de Joan Brossa, que no solament va conformar una nova aproximació a la poesia i a les arts visuals, sinó que va generar una tradició de joc amb el llenguatge (de què són deutors molts dels artistes més joves) que ha convertit l’humor i la ironia en una característica fonamental de la producció artística a la Catalunya dels últims trenta anys.

Soft Mud and the Fanboy, Momu & No Es

Tot aquest moviment artístic, a més, va ser impulsat i generat alhora per l’arribada al procés creatiu de noves eines tecnològiques assequibles. Primer, la fotografia, el cinema o l’enregistrament sonor; més tard, tot el ventall d’eines digitals que van posar sobre la taula possibilitats impensables pocs anys abans i que han ajudat a amplificar els camins d’experimentació tant del que es coneix com a performance, com (i sobre tot) de la instal·lació o del que es pot englobar dins de l’art processual.

Així doncs, i com que l'objecte singular i acabat ha deixat de ser un únic model i definició de l'obra d'art, altres vies, com l'acte, l'acció i o la investigació processual esdevenen inevitables alternatives a les disciplines tradicionals, i han estat les vies d’experimentació més àmpliament utilitzades pels artistes visuals catalans dels últims anys, que ja des de mitjan anys seixanta veien la necessitat d’expressar-se d’una manera més viva i orgànica.

Però si bé l’àmbit d’acció és prou clar, resulta impossible englobar els creadors en una manera de fer única en funció de la forma, ja que la majoria transiten entre la instal·lació, la performance o les experiències processuals i utilitzen tècniques i formats que també els vinculen al videoart, al net art, a l'espectre musical o sonor i, fins i tot, a l'expressió editorial, tant en el sentit literal de la paraula —editant llibres d’artista, textos o còmics— com en un sentit més conceptual, ja que molts d’ells es defineixen com a “editors de la realitat” o, des de fora, com a editors artístics o, en alguns casos, com a comissaris artístics independents o experimentals.

Accions a l'univers. Exposició al Caixa Forum, Bestue-Vives

La performance, apareguda al final dels anys seixanta, s'inscriu en la continuació del happening i és, exactament, una actuació pública com a obra d'art. Pren els seus materials de diverses fonts i és, per definició, multimèdia, però la seva característica principal —i que la diferencia d’altres accions d’experimentació amb acció real o altres processos artístics desenvolupats en viu— és que és reproduïble. Des de les performances dutes a terme pel Grup de Treball i pels creadors de la generació dels setanta fins avui en dia, el recorregut ha estat prou ampli i cal destacar, en aquest sentit, la feina de l’artista Marcel·lí Antúnez i també la tasca de difusió i manteniment de l’activitat que ha fet el Festival e-bent, dedicat íntegrament a aquesta disciplina en totes les seves variables. Pel que fa al moment actual, és remarcable la feina de Joan Morey, del col·lectiu Bestué-Vives o de Sergi Botella, entre d’altres.

La instal·lació, per la seva banda, és la utilització de l'espai per crear un ambient o una experiència global en què, sovint, l'espectador pot transitar per l'obra o interaccionar amb ella d’alguna manera. Des dels ja consagrats Ignasi Aballí, Eulàlia Valldosera, Carlos Pazos o Quim Tarrida, passant pels experiments interactius de Roc Parés, fins a arribar a les propostes de Momu & No Es, Rafael Bianchi, Luis Bisbe, Mireia C. Saladrigues, Jordi Colomer, Luz Broto, Julia Montilla, Ana García-Pineda o Jordi Mitjà, entre molts d’altres, el ventall de colectius i artistes que han fet de la instal·lació un dels seus puntals són molts.

Pira_Funerària,_Jordi_Mitjà

L’assumpció del caràcter processual de les obres artístiques, del seu transcurs temporal, ha fet portar fins a les seves ultimes conseqüències aquesta idea. Així, molts creadors veuen la seva feina (o part d’aquesta) com un únic procés. A més, hi ha tot un seguit d’artistes (a part d’alguns que ja s’han mencionat) que s’interessen sobretot pel procés en les seves propostes. Entre ells, cal esmentar Martí Ansón, Tere Recarens, Núria Güell o Mariona Moncunill.

Finalment i en consonància amb tota aquesta producció, la visibilitat dels processos creatius dels artistes visuals ha estat una de les preocupacions constants d’institucions i espais museístics. Així doncs, i en paral·lel a l’articulació d’una xarxa de centres de producció, impulsats per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (nascuda el 1979), i a la creació d’Hangar (centre obert per a la producció i la investigació artística) a Barcelona, moltes institucions han anat adaptant les seves sales i les seves maneres de treballar per poder acollir aquesta “temporalitat” en el seu recorregut expositiu.