Instal·lació d'Antoni Muntadas al MACBA, ACN

La irrupció dels conceptualismes a Catalunya, en tant que no van ser un únic estil tancat, va significar un canvi de paradigma que no solament va a tornar a situar l’impuls artístic autòcton a les avantguardes, sinó que, a més, va ser la llavor de les pràctiques artístiques actuals relacionades amb el treball cooperatiu. Els conceptualismes van portar els artistes catalans a capbussar-se en els nous llenguatges i vehicles d’expressió, com l’acció, el videoart o el cinema experimental, abordant noves relacions entre l’art i el món amb expressions com el land art, el body art, la poesia visual...

El conceptualisme ha estat una de les tendències artístiques que ha arrelat amb més força a Catalunya. En contraposició a l’informalisme plàstic imperant durant els anys cinquanta i seixanta, i a diferència del que s’ha anomenat “conceptualisme del nord” (més desmaterialitzat, més fred i més relacionat amb la filosofia del llenguatge), l’art concetpual va tenir una manifestació més polititzada, més matèrica (més relacionada amb el medi en què es desenvolupava i amb la natura) i, en tant que molt més escàs de mitjans econòmics, molt propera a les idees de l’art pobre, en una primera etapa.

Sant menjar Antoni Miralda al MACBA, ACN

Tot i que han estat molt diversos i amb idees força heterogènies, els artistes conceptuals catalans presenten alguns trets comuns: nascuts després de la Guerra Civil, tenen, en general, un gran domini de la matèria (molts d’ells procedeixen d’oficis artístics artesans) i una forta tendència a treballar amb la natura. Curiosament, es dóna la circumstància que gairebé cap d’ells no procedeix de Barcelona, i creuen en un projecte artístic global que impliqui canvis socials i polítics. Molts d’ells emigren a l’estranger (a París —com Joan Rabascall, Jaume Xifra, Antoni Miralda i Benet Rossell—, o Nova York —com Francesc Torres, Àngels Ribé, Eugènia Balcells o Antoni Muntadas), on es fan forts i reivindiquen els nous mitjans tecnològics per a la producció artística.

Els primers símptomes d’aquesta nova estètica (encara contaminada pel pop art i l’art pobre) es comencen a donar al final dels seixanta, i les primeres actituds experimentals es consoliden amb les mostres que el grup format per Àngel Jové, Jordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena i Albert Porta (més tard, Zush) farà a la Petite Galerie de Lleida o al Jardí del Maduixer.

La Muestra de Arte Joven de Granollers (1971) en dóna l’impuls i aferma definitivament l’art conceptual a Catalunya. Un parell d’anys més tard, el 1973, es crea el Grup de Treball, un col·lectiu activista que, igual que el CAYC argentí, Hans Haacke o d’altres artistes aïllats com Martha Rosler o Mary Kelly, ha estat un dels pocs exemples d’art conceptual polititzat i crític amb el seu entorn a nivell internacional. El Grup de Treball volia aplicar un programa d’avantguarda radical i d’immersió del fet artístic en la societat. Per això, implanta una sèrie d’exposicions anomenades d‘Informació d’Art, per unir l’art a fenòmens com la informació i la comunicació. Altres artistes, també compromesos, expressen les seves inquietuds dintre de la seva pròpia personalitat artística: així, Ferran Garcia Sevilla i Ramon Herreros exterioritzen el seu interès per la semiòtica i s’apropen a les tendències d’Art & Language; i encara altres, com Carlos Pazos, Olga Pijuan, Miquel Cunyat, Fina Miralles,Pere Noguera, Jordi Pablo, Francesc Torres i, una mica més tard, Eulàlia, marquen el seu treball amb una volguda independència de pensament.

The_Zorld, © VEGAP, Evru

Entre 1975 i 1980, l’art conceptual s’institucionalitza. Ja des de les seves primeres experimentacions, els artistes es proposen una intervenció al cor mateix del circuit de l’art, ja que no comprenen la figura del l’artista tancat al seu estudi. Així doncs, neixen els “espais alternatius”, que serveixen de marc a projectes específicament pensats per a ells (la Petite Galerie a Lleida, la Sala Tres a Sabadell, i la Galeria Aquitània, la Sala Vinçon o la Galeria G a Barcelona). El 1975 obre les portes la Fundació Miró, un espai que aplegarà, en un inici, diverses exposicions relacionades amb les aspiracions d’aquesta jove generació d’artistes. En pocs anys, però, la fresca empenta de l’art conceptual es va difuminar per donar pas a d’altres estètiques, deixant al darrere una autèntica revolució d’idees i de punts de vista, així com un bon grapat d’obres i artistes de primer ordre.

Si la Muestra de Arte Joven de Granollers obria aquest vigorós període de l’art català, les accions dutes a terme a la mostra Seny i Rauxa. 11 catalans, que es va presentar al Centre Pompidou de París l’any 1978, es considera la darrera activitat conceptual.

Tanmateix, i com a mostra de la potència d’aquesta dècada, el 2010 es va fer pública una retrospectiva, selecció de la col·lecció privada de Rafael Tous, sobre el llegat d’aquest important moment de l’art del país on es feien paleses la vigència, l’empremta i la importància d’aquest corrent a Catalunya.

Cartell de l'exposició No es el fi d'Ignasi Aballí a ARTIUM