Del 12 d’abril al 18 d’agost, l’American Folk Art Museum mostra un recorregut p...
L'import màxim subvencionable per a la traducció és de 6.000€ per s...
La instal·lació audiovisual, amb sons i imatges de criatures que habiten en paisatg...
Sí bé la història de la fotografia a Catalunya corre paral·lela a la dels altres països europeus fins a la Guerra Civil, aquest fet tràgic va canviar el rumb dels esdeveniments. D’abans i durant el conflicte, el fotoperiodisme ja havia establert importants bases de treball al país, amb figures tan rellevants com Josep Brangulí (1879-1946), Carlos Pérez de Rozas (1883-1954) o Agustí Centelles (1909-1985). La guerra, l’exili i la posterior censura enfosqueixen i desdibuixen la feina de molts dels fotògrafs d’aquest temps. Però des del 1950 i, més tard, amb l’inici de la democràcia i amb els Jocs Olímpics, el planter de fotoperiodistes es va ampliar i reforçar de manera extraordinària.
El naixement del periodisme modern i de la premsa gràfica, que es va produir fruit de les millores tècniques en el procés de producció i de reproducció de les imatges, va consolidar la pràctica del fotoperiodisme. Publicacions com La Vanguardia s’han convertit en referents en aquest sentit. La renovació tècnica no només va provocar que la fotografia es convertís en un element imprescindible en la premsa de masses sinó que la va dotar, de mica en mica, d’un estatut propi que es desenvolupava paral·lelament al de la pintura i la resta d’arts visuals.
Aquest moviment d’obertura, que allunya la fotografia de les premisses pictorialistes pròpies del final del segle XIX i el principi del XX, és impulsat per les veus de l’avantguarda catalana que, en fotografia, estan en plena sintonia amb el que està passant a la resta d’Europa. Així, durant els anys trenta, la disciplina va experimentar una autèntica revolució gràcies a la publicitat i a algunes revistes especialitzades. Emili Godes (1895-1970), Josep Sala (1896-1962), Josep Masana (1894-1979) i Antoni Arissa (1900-1980) són alguns dels fotògrafs que van apropar la Nova Visió i la Nova Objectivitat a Catalunya. No obstant això, un dels màxims impulsors de la modernitat fotogràfica a Catalunya, com a practicant i com a teòric, va ser Pere Català-Pic. Salvador Dalí, artista polifacètic, també va tenir un paper destacat en la teorització i el desenvolupament de la fotografia d’avantguarda.
En la fotografia, la mixtura de disciplines i la voluntat d’investigació en nous llenguatges i fórmules de seguida es posa de manifest. Això es deu no tan sols a l’actuació dels mateixos fotògrafs, que intenten dur-la als seus límits, sinó també a la intervenció de pintors, cineastes i artistes de diferents àmbits que s’apropien de la disciplina i la utilitzen com a mitjà d’expressió.
Tanmateix, com passa amb el fotoperiodisme, la guerra trunca aquesta efervescència que no es reprèn fins als anys cinquanta, amb el sorgiment de personalitats com Francesc Català Roca (1922-1998), Ricard Terré (1928-2009), Ramon Masats (1931), Xavier Miserachs (1937-1998), Oriol Maspons (1928), Joan Colom (1921), Leopoldo Pomés (1931), Colita (1940), Eugeni Forcano (1926), Francesc Esteve (1932), Josep Buil (1920) o Julio Ubiña (1922-1988), entre d’altres, que han estat (i alguns d’ells encara són) figures rellevants d’aquest període que arriba fins avui. Aquests artistes comencen a imposar noves formes i maneres de fer fotografia, fusionant les dues tendències existents fins aleshores: una de més documental i periodística i una altra, de més estetitzant.
Les dècades dels setanta i dels vuitanta són dos moments significatius en el desenvolupament de la fotografia a Catalunya. D’una banda, sorgeixen les primeres galeries dedicades íntegrament a aquesta disciplina, com la Spectrum fundada a Barcelona l’any 1973 per Albert Guspí (qui també funda el 1978, seguint el model imposat per l’ICP de Nova York, el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona) o el Forum Tarragona, fundada el 1981 per Chantal Grande i David Balsells. El 1980 se celebren a la Fundació Joan Miró les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia, que van permetre fer un diagnòstic de la situació i van establir la necessitat de recuperar, conservar i difondre el patrimoni fotogràfic. D’altra banda, molts dels artistes visuals catalans, en especial els que es formen i treballen en tendències conceptualistes, comencen a emprar la fotografia com a mitjà per a les seves creacions. Així, durant els anys següents la fotografia catalana es tenyeix de conceptualisme i, més tard, i en especial amb els treballs de Joan Fontcuberta i de Pere Formiguera es deixen sentir els efectes del postmodernisme. D’aquest període cal anomenar també la feina de Pilar Aymerich, Ferran Freixa, Montserrat Manent, Jordi Gumí o Toni Vidal, entre d’altres.
Durant els últims vint-i-cinc anys, la fotografia ha rebut un gran impuls que li ha permès consolidar la seva presència a galeries, centres d’art i museus. El seu poder de convocatòria s’ha multiplicat també en diferents festivals. La Primavera Fotogràfica, festival pioner a l’Estat espanyol, celebrada per primera vegada el 1982, va tenir com a objectiu la promoció de la tècnica fotogràfica com a mitjà artístic. També i, darrerament, altres certàmens, com l’Scan de Tarragona, han reprès la voluntat d’explicar i de mostrar la feina dels fotògrafs catalans.
Mentrestant, s’ha consolidat la feina de la premsa fotogràfica i el reportatge d’autor. Destaquen noms com Manel Armengol, Juan Guerrero, Paco Elvira, Kim Manresa, Txema Salvans, Sandra Balsells, Jordi Socías o Tino Soriano, entre d’altres.
L’aparició de noves plataformes de difusió i l’increment del prestigi cultural de la fotografia han animat les noves generacions d’artistes a decantar-se pel nou mitjà. Han utilitzat la fotografia creadors procedents d’altres disciplines, com Perejaume o América Sánchez, i també en fan mixtura artistes visuals com Montserrat Soto, Jordi Colomer, Anna Malagrida o Joan Morey. Però també fotògrafs “purs” que, més o menys experimentals, s’han dedicat a la indagació estètica, sense allunyar-se, en molts casos, de la fotografia documental o amb una genuïna preocupació social. Així, noms de diverses generacions (nascuts entre la dècada dels quaranta i la dels seixanta) formen aquest grup, amb exponents com Humberto Rivas, Jordi Guillumet, Manolo Laguillo, Jorge Ribalta, Martí Llorens, Aleydis Rispa, Juan Urrios, Xavier Ribas o Santos Montes.
Els últims anys, i animats per les possibilitats de la xarxa global i l’efervescència dels esdeveniments polítics i socials, i les massives mobilitzacions urbanes, els fotògrafs i fotoperiodistes han tornat a obrir una nova via de comunicació en què s’ajunten actualitat, refinament estètic i utilització de les noves tecnologies de la comunicació. Aquí, altra vegada, s’han donat cita noms històrics amb les novíssimes generacions, juntament amb iniciatives col·lectives, com Photographic Social Vision, Piel de Foto o el recentment creat Centre de Fotografia Documental de Barcelona.
Els 70 i dels 80 són dos moments significatiu en el desenvolupament de la fotografia a Catalunya. D’una banda, sorgeixen les primeres galeries dedicades. D’altra banda, molts dels artistes visuals catalans comencen a usar la fotografia com a mitjà per a les seves creacions
Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"
