Institut Ramon LLull

22/06/2021. Testimonial Objects, de María Amparo Gomar Vidal i Amparo Belmonte Orts s'exposen a Hannover

L'exposició “Testimonial Objects”, organitzada per la 22/06/2021. Estada d’escriptura teatral a l’Studio International des Ecritures pour le Théâtre, a Avinyó

La Chartreuse, Centre National des écritures du spectacle i l’Institut Ramon Llull c...

17/06/2021. Remix el Barrio rep l’Starts Prize a la col·laboració innovadora d’Ars Electronica

Remix El Barrio és un espai de co-creació, desenvolupat en el marc del projecte SIS...

Arts visuals

Panorama d'un art efervescent

 "Entre/Between", © Antoni Muntadas, VEGAP
Entre/Between, © Antoni Muntadas, VEGAP

Si alguna cosa ha marcat l’esdevenir artístic català, ha estat, sens dubte, el desenvolupament de les arts visuals. La gran manifestació artística catalana s’ha canalitzat a través de la visualitat en totes les seves facetes i també, d’aquesta manera, ha donat els seus fruits més saborosos.

Com passa arreu, actualment la premissa creativa és la barreja de premisses: sense límits clars entre les diferents expressions artístiques i amb una volguda difuminació dels perfils, les arts visuals i els artistes que les impulsen ballen entre la instal·lació, l’escultura, l’art digital, la pintura, la fotografia o el vídeo sense reconèixer cap altre afany que el d’art visual.

Dels anys vuitanta ençà, el neoconceptualisme i el postconceptualisme han estat la marca de fàbrica dels creadors catalans nascuts des de mitjan segle XX. I la pràctica multidisciplinària és el format més habitual en les seves creacions. El videoart, les instal·lacions i la performance conviuen amb expressions més tradicionals com la fotografia o el cinema, i també la pintura o l’escultura, que darrerament han patit canvis dràstics en la seva posada en pràctica, sobretot pel que fa a l’ús de materials. I tot, dintre de l’obra d’un mateix artista.

MACBA, © Oriol Campuzano, ACN
MACBA, © Oriol Campuzano, ACN

Trajectòries com les d’Antoni MuntadesAntoni Llena o Antoni Miralda en són exemples paradigmàtics. Dins d’aquest grup també cal incloure, entre d’altres, el treball de la generació de PerejaumePep AgutIgnasi Aballí,Antoni Abad o Jordi Colomer. I pel que fa a l’escultura, cal destacar l’obra de Jaume Plensa o Susana Solano. Tanmateix, la nova generació, encapçalada per Eulàlia Valldosera i Alicia Framis, permet parlar de formats encara més diversos on conviuen còmodament videoartistes com Toni Serra o Roc Parés, escultors com Meritxell Duran, artistes conceptuals l’obra dels quals giren entorn de la ironia com Antonio Ortega o colectius artístics com Bestué-Vives(recentment dissolt) o Momu & No Es, i artistes que utilitzen també llenguatges del món del còmic, com Francesc Ruiz

A més, cal mencionar l’importantíssim paper que ha tingut el disseny (gràfic i industrial) a Catalunya, no solament com a marca identitària en els últims anys, sinó també com a agent “contaminador” entre les arts visuals en general. En efecte, Barcelona s’ha convertit en un important centre de disseny industrial, i disposa d’institucions com el Foment de les Arts Decoratives —que concedeix els prestigiosos premis ADI-FAD— o el BCD (Barcelona Centre de Disseny), a més d’un bon grapat d’escoles especialitzades. En aquest camp, són figures destacades André RicardBeth GalíMiguel MilàJ. A. CoderchOscar Tusquets i Javier Mariscal, entre d’altres.

Tota aquesta efervescència va clarament lligada al desenvolupament, durant les últimes tres dècades, de grans i petites institucions (museus i sales d’art), centres de creació i vivers d’artistes més o menys independents, galeries privades, festivals, trobades i biennals, que han sostingut i han generat moviment a l’entorn del treball artístic català.

Joan Brossa, Fundació Joan Brossa, © VEGAP
Joan Brossa, Fundació Joan Brossa, © VEGAP

Pel que fa a les fites més visibles d’aquest procés, ja a l’inici del segle passat, la Mancomunitat de Catalunya ajudava a difondre la idea del museu com a centre d’investigació i focus de divulgació del coneixement. Així, el 1934 es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb la intenció de mostrar al públic el ventall complet de les arts plàstiques catalanes, des del preromànic fins a l’època moderna. Després de la Guerra Civil es van inaugurar nous museus (com el Museu Marés o el Museu Picasso). I, arribada la democràcia, el volum de sales i institucions es va multiplicar i es van posar en funcionament importants fundacions d’art dedicades als grans pintors catalans de l’últim segle: Salvador DalíJoan Miró o Antoni Tàpies. En els darrers anys, s’ha fet un important esforç per donar a conèixer l’art contemporani amb la creació del Museu d’Art Contemporàni de Barcelona (MACBA) que va obrir les portes el 1995, i amb la inauguració del Centre d’Art Santa Mònica (anomenat, actualment, Arts Santa Mònica).

Aquest mapa de situació s’arrela en una tradició pictòrica i escultòrica que, a Catalunya, sempre ha estat cosmopolita i avanguardista. La història del l’art del segle XX reconeix noms de pintors universals, com ara Pablo PicassoJoan MiróSalvador Dalí i, més recentment, Antoni Tàpies o el mallorquí Miquel Barceló (aquest últim, com un dels artistes visuals vius més importants a nivell mundial), que han deixat la seva empremta i han marcat —i marquen encara— una tradició plàstica incontestable.

Ja des d’abans de la Guerra Civil, els artistes catalans han caminat de la mà de l’experimentació i la recerca. Les avantguardes del principi del segle XX han deixat una petjada extraordinària al territori, amb la presencia de grans noms de la pintura; i el període de postguerra es va revestir de singularitat amb la feina i la voluntat renovadora d’escultors com Josep Maria Subirachs o Eudald Serra, o del grup artístic i multidisciplinar Dau al Set, que va aplegar creadors tan especials com Joan PonçModest CuixartJoan Brossa oJoan Josep Tharrats. També és bona mostra d’aquesta manera de fer l’informalisme dels anys cinquanta, amb l’obra d’Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart o Joan Hernández i Pijuan, fins a arribar al conceptualisme dels anys setanta.

MACBA, © Margalida Amengual, ACN
MACBA, © Margalida Amengual, ACN

Però si ens remuntem una mica més enrere, cap al final del segle XIX, ens topem amb el Modernisme, que, amb el seu amor per la renovació matèrica i la seva buscada sensualitat formal, va donar a Catalunya figures de la talla de Santiago Rusiñol o Ramon Casas, en dibuix i pintura, o de Josep Llimona en pintura. La rèplica genuïnament catalana al Modernisme, el Noucentisme, recorre a valors més conservadors amb la intenció de crear un art de la mesura, l’equilibri i l’austeritat, amb una important influència del rossellonès Aristides Maillol. D’aquest moment històric també daten els primers museus i les primeres agrupacions d’artistes.

La trajectòria de les arts visuals a Catalunya del s. XIX cap enrere va lligada, en la major part dels casos, al corrents artístics imperants a Europa. Però l’impressionisme català té nom propi: Marià Fortuny, un pintor que va inagurar un estil personal i avançat al seu temps i que va ser referent per a les generacions posteriors.

Si bé podem trobar alguns grans pintors neoclàssics —com ara Antoni Viladomat— les figures descatades del periode són els escultors Antoni Solà o Damià Campeny. Pel que fa al Barroc, i tret d’alguns grans retaules religiosos i de l’obra d’uns pocs pintors seguidors de l’escola italiana, la seva trajectòria és més aviat continuïsta i no té tanta lluentor com d’altres époques artístiques. Amb el Renaixement, i amb il·lustres excepcions, com la de l’escultor Damià Forment, autor del retaule major del Monestir de Poblet, passa exactament el mateix que amb el Barroc, però cal destacar la forta influència de la pintura flamenca, que atorga singularitat als pintors catalans del moment.

L’edat mitjana, per contra, ens aporta moltes de les manifestacions plàstiques catalanes més conegudes. Especialment florides en escultura i retaules durant el gòtic, presenta una bona nòmina d’escultors coneguts i reconeguts. I en destaquen dos pintors: Jaume Huguet i Lluís Dalmau, introductors del realisme flamenc al territori. Pel que fa al romànic, és de cabdal importància la presència (i també la posterior tasca de conservació i de revalorització d’aquest patrimoni) de totes les pintures murals conservades a la Catalunya Vella. Els frescos dels absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll (s. XII) són els més coneguts i espectaculars, però n’hi ha molts més d’admirables.

Finalment, de les arts plàstiques d’abans de l’any mil, se’n conserven poques restes (són les més importants l’escultura, orfebreria i mosaics d’influència grega i romana), i les primeres manifestacions daten de la prehistòria, amb alguns exemples extraordinaris d’art rupestre neolític, com els abrics de Cogul (Garrigues) i Ulldecona (Montsià). 

"Sabadell", Bestue&Vives
Sabadell, Bestué-Vives
Antoni Tàpies, © ACN
Antoni Tàpies, © ACN

Les arts visuals i els artistes que les impulsen ballen entre la instal·lació, l’escultura, l’art digital, la pintura, la fotografia o el vídeo sense reconèixer cap altre afany que el d’art visual.

Museu Nacional d'Art de Catalunya, font: Vikipèdia, Kippelboy
Museu Nacional d'Art de Catalunya (font: Vikipèdia, Kippelboy)
"Fuegogratis", Jordi Colomer, catàleg de l'exposició al Jeu de Paume de París
Fuegogratis, Jordi Colomer, catàleg de l'exposició al Jeu de Paume de París
"Intempèrie", © Perejaume, VEGAP
Intempèrie, © Perejaume, VEGAP
Escultures de Jaume Plensa al Yorkshire Sculpture Park
Escultures de Jaume Plensa al Yorkshire Sculpture Park
    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"