Nico Baixas

L'art universal dels objectes animats es perd en la nit dels temps i pertany al territori del mite. Des de les primeres civilitzacions, de l'Índia a Egipte i de Grècia i Roma, passant per les cultures ameríndies, titelles i ninots animats estan presents en els ritus religiosos. Aquest art ha experimentat en les últimes dècades un fort procés de diversificació multidisciplinari: ho testifiquen els treballs de creadors com Robert Wilson, Marcel·lí Antúnez o les companyies Sarruga i Royal de Luxe.

A Catalunya es documenten els titelles almenys des de l'edat mitjana. En el seu Llibre de Contemplació en Déu, el filòsof i teòleg Ramon Llull (1232-1316) ens parla ja d'uns bavastells policromats i d'aparença humana usats pels joglars moros. Hi ha una tradició autòctona catalana de titella de guant (el putxinel·li) la construcció i manipulació del qual difereix de les del guinyol lionès. Avui conserven aquesta tradició dues dinasties titellaires (les famílies Anglès i Vergés). Els titelles van experimentar un gran auge a la Barcelona modernista del pas del XIX al XX i van participar del corrent teatral simbolista europeu, amb espectacles a la cerveseria modernista Els Quatre Gats, freqüentada per Granados, Albéniz, Opisso, Nonell i Picasso.

Farrés Brothers Cia.

Els anys setanta presencien una revolució en l'art català del titella i la marioneta. Fundada el 1967, plàsticament la companyia Putxinel·lis La Claca(Joan Baixas i Teresa Calafell) parteix d'experiències de pintors com Paul Klee o alguns membres de la Bauhaus i, al llarg de la seva carrera, col·labora amb pintors com Miró, Viladecans, Saura o Amat. L'objectiu d'aquesta revolució és recuperar l'art dels titelles adaptant-lo a les necessitats de la societat contemporània i eliminant la restrictiva etiqueta d'espectacle infantil. Basat en la sèrie de Joan Miró Ubuaux Baléares, La Claca va estrenar el seu espectacle de màscares i titelles corporis Mori el Merma amb figurins i escenografia de Miró al Gran Teatre del Liceu (Barcelona, 1978) i el va portar de gira per Europa, els Estats Units i Austràlia.

Centre de Titelles de Lleida

Posteriorment neixen les companyies L’Estaquirot, Marduix, L’Estenedor, La Fanfarra, Binixiflat i Els Rocamora, entre d’altres. En la transmissió de l’art de construir y manipular marionetes és capital Harry Vernon Tozer, professor del Departament de Titelles i Marionetes de l’Institut del Teatre entre 1973 i 1990. El 1974, un díscol deixeble de Tozer, Pepe Otal, funda el Grupo Taller de Marionetas, on apareixen figures com Jordi Bertran, Teia Moner, Toni Zafra,Carles Cañellas Rocamora i Josep Ventura Sylvestre.

Un repàs a la trajectòria i els espectacles de les actuals companyies de titelles, ombres i teatre d’objectes (Ne me títere pas, Txo titelles, Farrés Brothers, Lacònica, Marcel·lí Antúnez o Nico Baixas) demostra els benèfics efectes a llarg termini d'aquella revolució dels anys setanta. Els titellaires i manipuladors catalans d'avui tenen una herència que els permet amalgamar lliurement tradició i modernitat amb una intensa creació personal.