L’escriptura teatral catalana viu el millor moment de la seva història: mai tants autors no havien estat presents de manera regular a les cartelleres del país i mai no havien recollit una acceptació de crítica i públic tant notable com avui. La florida d’autors catalans en els darrers vint anys és un fenomen que situa la dramatúrgia catalana de text entre les més interessants i diverses d’Europa. La tasca de la Sala Beckett, un petit teatre de la ciutat de Barcelona, ha estat decisiva en aquest sentit. Més o menys relacionats amb l’àmbit de formació o exhibició d’aquesta sala podem esmentar els autors Enric Nolla, David Plana, Guillem Clua, Esteve Soler, Pau Miró, Victoria Szpunberg, Mercè Sarrias, Josep Maria Miró o Jordi Casanovas, per bé que la llista podria ser molt més extensa.

Els jugadors, de Pau Miró (font ACN)

Catalandrama, una base de dades en línia de textos dramàtics catalans d’autors vius traduïts a altres llengües, s’ha convertit en un instrument clau per a la difusió internacional de l’autoria teatral catalana, en posar a disposició de programadors i editors d’arreu del món una bona mostra del teatre que s’escriu a Catalunya. Aquesta iniciativa de la Sala Beckett, amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, es va posar en marxa el 2009.

L’estructura teatral catalana ha tingut altres vies de canalització de la dramatúrgia del país com la Sala Tantarantana (Barcelona), el Teatre de Ponent (Granollers), el Festival Temporada Alta (Girona), el Teatre Lliure (Barcelona), la SalaFlyHard (Barcelona) o el Versus Teatre (Barcelona), i també productores privades com Focus, sense oblidar el programa del T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Noms importants del teatre contemporani català adreçat a públics majoritaris, com Carol López, Marc Rosich, Albert Espinosa, Pere Riera o Jordi Galceran, completen i diversifiquen els noms sorgits en l’àmbit de la Beckett.

Certament, però, és fonamental per entendre el bon moment del present el paper formatiu desenvolupat pel dramaturg José Sanchis Sinisterra, al voltant de la companyia teatral que ell mateix liderava, El Teatro Fronterizo, origen del que després seria la Sala Beckett. D’aquells tallers d’escriptura dramàtica del final de la dècada dels setanta i començament dels vuitanta, en sorgiria una primera lleva d’autors teatrals com Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Manel Dueso, Josep Pere Peyró o Carles Batlle, que de mica en mica van començar a establir complicitats amb un públic nou, sensible a les estètiques posteriors al fracàs de les grans utopies del segle XX. Es tracta de creadors molt diferents entre ells però que tenien en comú, a banda del mestratge de Sanchis, referents internacionals com Pinter, Koltès o Pina Bausch.

Burundanga, de Jordi Galceran (font ACN)

Van ser ells els qui van inciar una revolució del panorama teatral que tindria com a fi la normalització de l’autoria catalana en les cartelleres del propi país. Aquestes carències, avui superades, venien en bona mesura del fet que el teatre català de creació sorgit després del franquisme (1939-1975) es basés en el teatre de gest, expressament no textual, que tenia com a clar referent el Living Theatre i se centrava en la manifestació al carrer o en espais oberts. Aquest corrent escènic es va instal·lar amb tanta força a Catalunya que algunes de les companyies sorgides a mitjan anys setanta encara són avui referents internacionals, com Els Joglars, Els Comediants o La Fura dels Baus.

Els primers indicis de la represa de l’escriptura teatral s’havien produït gràcies a la tenacitat de Josep Maria Benet i Jornet, protagonista d’una llarguíssima travessa del desert per a la dramatúrgia catalana. Benet, que va estrenar les seves primeres peces al començament dels anys seixanta, és l’escriptor que farà de pont entre la tradició anterior a la Guerra Civil —Àngel Guimerà, Josep Maria de Sagarra, Ignasi Iglésias, Juli Vallmitjana i Josep Pous i Pagès— i les fornades sorgides de les iniciatives dels anys vuitanta, a les quals hem fet referència.