Institut Ramon LLull

19/01/2024. Temporada Alta porta el teatre català a Iberoamèrica per 12è any consecutiu

La programació de Temporada Alta a Iberoamèrica, que inclou tres projectes esc&egra...

03/01/2024. “Escena Catalana y Balear en Chile” torna al Festival Teatro a Mil amb la programació de tres companyies

Del 3 al 28 de gener, Xile acull una nova edició del festival internacional d’arts e...

Arts escèniques

Dansa

Diversitat, personalitat, inquietud, humanitat: aquestes són algunes de les característiques que defineixen la dansa contemporània catalana, si bé la primera, la diversitat, és la més evident, i es fa extensiva no tan sols a la riquesa de propostes diferents, sinó a la vigència simultània de llenguatges diversos, amb el denominador comú de la preocupació pel present i la voluntat de comunicar.

Trobem espectacles d’estructures teatrals amb dramatúrgies molt clares, juntament amb d’altres que, des de l’abstracció i partint del pur moviment, s’utilitza la fisicalitat com a mitjà d’expressió bàsic. En alguns espectacles reconeixem vestigis de la modern dance i de la dansa postmoderna nord-americana; en d’altres, hi descobrim influències de les tècniques de release, de la dansa-teatre alemanya de Pina Bausch o del butoh japonès; i en uns altres, ens aproximem a la nova dansa belga o als treballs que beuen del physical theatre anglès o de la nova cultura audiovisual.

Marta Carrasco. (Font ACN)
Marta Carrasco (font: ACN)

Tot això ho podem aplicar perfectament a la darrera lleva de creadors, nascuts als anys vuitanta i formats alguns d’ells en escoles internacionals, com Pere Faura, Roser López, La Veronal, Les filles Föllen o Lali Ayguadé, Guy Nader,Verònica Cendoya, entre d’altres, personalitats que perseveren en la diversitat i a més incorporen a la seva mirada una desinhibició formal que esquerda la severitat d’altres temps i obre noves vies de comunicació amb el públic.

Aquesta és la part més nova del present de la dansa catalana. Però en aquest present es respira la plenitud de tot un seguit de creadors que es van consolidar entre la segona meitat dels anys noranta i els primers anys del nou segle, com Mal Pelo, dels coreògrafs Maria Muñoz i Pep Ramis, candorosos i complexos alhora; Sol Picó, sempre sorprenent i contundent; o Marta Carrasco, amb un imaginatiu teatre visual. Podríem continuar amb el fundadors de la desapareguda Raravis, Andrés Corchero i Rosa Muñoz, autors d’una mirada pròpia sobre el butoh japonès; amb Nats Nus Dansa, formada per Toni Mira i Claudia Moreso, creadors d’espectacles que interactuen amb la imatge; o amb el Ballet David Campos, companyia que combina les tendències contemporànies amb el rigor del ballet clàssic.

Sol Picó
Sol Picó

En una línia d’un realisme natural més proper a la performance i amb altes dosi transgressores, trobem la Societad Doctor Alonso, dirigida per Tomás Aragay i Sofia Asencio, amics de la paradoxa; la iconoclasta personalitat de Sònia Gómez, que integra el moviment en propostes artístiques globals, i el col·lectiu Las Santas, que comparteixen experiències creatives en un espai d’exhibició i producció propi.

No podem oblidar altres gèneres com el flamenc d’autor o de fusió, protagonitzat per companyies com Increpación Danza, Color Dansa o Sonia Sánchez; el claqué, amb la Camut Band, Clac&Roll o Tap Olé; o el hip hop, amb la jove companyia Brodas Bros.

I si Catalunya es defineix com a territori d’acollida, també ho és per la dansa: coreògrafs com Thomas Noone, Bebeto Cidra, Jordi Cortés, Roberto Oliván o Peter Mika, associat amb la catalana Olga Cobos, s’han insal·lat al nostre país.

La Veronal (Font ACN)
La Veronal (font: ACN)

Al voltant d’aquests noms, cal esmentar importants plataformes, sovint dirigides per aquests mateixos artistes, que han tingut un paper crucial en el desenvolupament de la dansa. Ens referim a centres de creació, de formació i exhibició com La Caldera, La Poderosa, La Porta, el SAT o el recentment creat Graner, que depèn del Mercat de les Flors - Centre de les Arts del Moviment, i de festivals com Dies de Dansa, on els espais urbans són el protagonistes junt amb els ballarins.

Aquesta florida tan diversa es deu a la debilitat estructural de l’ensenyament de la dansa contemporània i també dels circuits d’exhibició a mitjan anys vuitanta del segle passat. Tot plegat va afavorir l’actitud autodidacta, l’individualisme en l’autoria i la cerca de models forans, amb la necessitat imperiosa de viatjar i conèixer experiències més enllà de les nostres fronteres. La dansa catalana va convertir les necessitats en virtuts, però els artistes que es van formar als vuitanta per esclatar als noranta van tenir un camí molt més planer que els pioners que es van enfrontar amb les dures condicions de l’època de la Transició. Aquests pioners són creadors com Cesc Gelabert, que formaria la companyia Gelabert-Azzopardi amb Lydia Azzopardi, amb la seva carismàtica síntesi entre la tradició i la modernitat; Àngels Margarit-Companyia Mudances, amb la inconfusible sensualitat mediterrània que li imprimeix la seva creadora Àngels Margarit; Maria Rovira, cercadora d’emocions directes, que crearia Trànsit; i les desaparegudes companyies Metros i Lanònima Imperial, liderades pels coreògrafs Ramon Oller i Juan Carlos Garcia, respectivament.

Pere Faura
Pere Faura

Tornant a la síntesi entre la tradició i la modernitat abans esmentada, des del començament del segle XX es produeix a Catalunya una síntesi fèrtil entre cultura popular i art d’avantguarda, com exemplifiquen les figures de Vicente Escudero i Carmen Amaya, que situen el flamenc en els circuits internacionals, gràcies, en part, a l’impuls de crítics d’art directament relacionats amb l’avantguarda catalana, com Sebastià Gasch. Aquest flamenc estilitzat, refinat i elaborat era, malgrat tot, una proposta molt més directa i emocional que les eclèctiques, cosmopolites i sofisticades ballarines Tòrtola Valencia o Àurea de Sarrà, que també van gaudir d’una notable presència internacional en el període d’entreguerres. Des dels seus orígens, doncs, la dansa contemporània catalana s’ha manifestat de forma plural, en contacte amb la tradició popular, però amatent a tot allò que s’esdevé en les darreres tendències.

No hem d’oblidar que la dansa és pura interdisciplinaritat: des dels estudis i tallers, músics, escenògrafs, videoartistes i dissenyadors han treballat braç a braç amb els professionals del moviment estimulant la creació d’una forma decisiva. Aquesta tradició ve de lluny i comprèn artistes de la talla de Picasso, Dalí, Tàpies o Guinovart.

Àngels Margarit. (Foto: Ros Ribas)
Àngels Margarit (foto: Ros Ribas)

Trobem espectacles d'estructures teatrals amb dramatúrgies molt clares, juntament amb d'altres que, des de l'abstracció i partint del pur moviment, s'utilitza la fisicalitat com a mitjà d'expressió bàsic.

Brodas. (Font ACN)
Brodas Bros (font: ACN)
Cesc Gelabert. (Font ACN)
Cesc Gelabert (font: ACN)
Agora Catalogne
Agora Catalogne
    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"