La programació de Temporada Alta a Iberoamèrica, que inclou tres projectes esc&egra...
Del 3 al 28 de gener, Xile acull una nova edició del festival internacional d’arts e...
El programa Hivernem, de FiraTàrrega i l'Ins...
Les arts escèniques catalanes són un univers en expansió, un ecosistema ric i saludable per la diversitat de les espècies que el conformen. Diferents accions portades a terme els últims anys han servit per establir un espai de convivència per a una gran varietat de projectes. La idea generalitzada que les arts escèniques són un dels principals patrimonis de la cultura catalana —construïda sobre una tradició popular sòlida— ha permès una fructífera coexistència entre iniciatives privades, públiques i mixtes, amb èxit notable.
El potencial creatiu repartit entre moltes i diverses individualitats, que responen a la pràctica totalitat de gèneres i estils teatrals, ha permès durant els últims anys una creixent projecció internacional. Catalunya exporta autors, directors, artistes i companyies.
Les arts escèniques catalanes gaudeixen d’una tradició que n’ha afavorit l’evolució al llarg dels temps. Durant els darrers anys dels seixanta i principi dels setanta, el teatre independent va preparar el terreny per a l’eclosió de grups de creació col·lectiva, alguns dels quals van anar conquerint el carrer, en connexió amb l’esperit de festa i l’afany de llibertat després de dècades de repressió de la dictadura franquista. Companyies històriques d’aquell moment i d’altres creades als anys vuitanta encara continuen en actiu: Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, El Tricicle, Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Los Galindos, etc. El panorama s’ha enriquit amb equipaments públics com el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i la xarxa de centres dramàtics amb seus a Reus, Sabadell, Terrassa i Girona; amb la complicitat de les productores privades, ocasionals motors de projectes que traspassen fronteres i estereotips, com Focus al Teatre Romea o Bitò Produccions al Festival Temporada Alta; amb la força renovadora d’iniciatives més recents com la Factoria Escènica Internacional (FEI) i l’Antic Teatre, i amb el nou projecte de fàbriques de creació impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.
En els darrers anys un conjunt de dramaturgs, molt divers i plural, ha estat capaç de fer un retrat sense complexos de la societat on viuen. És el cas de Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Pau Miró, Marc Rosich, Jordi Casanovas i Marta Buchaca. Aquests noms integren una de les darreres fornades de dramaturgs amb voluntat d’explicar el nostre país, un propòsit que ha estat sempre present en autors ja consagrats com Josep Maria Benet i Jornet, que ha fet de baula entre el teatre d’abans del franquisme i l’actual. Benet i Jornet, a més d’haver aconseguit una llista llarguíssima d’èxits i de reconeixements al llarg de la seva trajectòria, ha estat un dels primers escriptors de teatre catalans, després d’Àngel Guimerà, a projectar la seva obra fora de les fronteres del nostre país. Ell va ser un pioner, però, afortunadament avui dia també noms com Sergi Belbel, Esteve Soler, Guillem Clua, Pau Miró o Jordi Galceran han vist les seves peces estrenades arreu del món. Tots ells, i d’altres que aquí no citarem, formen part d’una florida de la dramatúrgia catalana que històricament no té punt de comparació amb cap altre moment i que ha estat molt vinculada els darrer anys a l’Obrador de la Sala Beckett.
Aquesta florida, però, no afecta només la dramatúrgia textual: també els llenguatges nous travessen un bon moment. Àlex Serrano, loscorderos.sc, Jordi Oriol, Marcel·lí Antúnez, Roger Bernat, Sergi Faustino, Nico Baixas i El Conde de Torrefiel, entre d’altres, demostren la vitalitat de l’escena de risc, una categoria que s’alimenta del teatre d’objectes, el moviment, el vídeo, les noves tecnologies, o bé de les mateixes dramatúrgies textuals. Una de les característiques de l’escena catalana actual és la transversalitat, de manera que, per exemple, trobem dramaturgs i coreògrafs que col·laboren estretament en la gènesi i la producció dels espectacles amb artistes de circ, artistes del món de les arts visuals i músics.
Companyies com Playground o Antigua i Barbuda són escena d’avantguarda, però, de fet, són les darreres etapes d’una tradició de mestissatge escènic que en el camp del teatre d’objectes ve de molt lluny: durant els anys setanta va ser precisament el teatre d’objectes una de les modalitats més explotades pel teatre de carrer. En aquell moment emergent, La Claca de Joan Baixas i Teresa Calafell va posar els objectes i els titelles en relació amb les arts plàstiques d’avantguarda per construir un espectacle rupturista tan destacat com Mori el merma, en col·laboració amb Joan Miró.
Gràcies a un clima privilegiat, a causa de la seva situació al sud d’Europa, Catalunya ha fet del carrer un dels laboratoris escènics més fructífers. Companyies com Els Comediants, Albert Vidal i més recentment La Fura dels Baus i Artristras van representar una resposta mediterrània a les influències anglosaxones encarnades per grups com Living Theatre o Bread and Puppet. El reconeixement internacional de què gaudeixen les arts de carrer avui dia és, en bona mesura, responsabilitat de la Fira Tàrrega. D’altra banda, el teatre per a tots els públics, articulat actualment per l’associació TTP, troba en el carrer un dels escenaris essencials, alhora que es consolida com una oferta important a les sales especialitzades en aquest gènere.
La dansa contemporània mereix també atenció. La darrera fornada de creadors en aquest gènere desprèn una llum pròpia: Roser López, Pere Faura, La Veronal, Vero Cendoya, Brodas Bros, Les filles Föllen o Lali Ayguadé. Es tracta de personalitats heterogènies que incorporen a la seva mirada una desinhibició formal que esquerda la severitat d’altres temps i obre noves vies de comunicació amb el públic. La darrera etapa del Mercat de les Flors i la nova fàbrica de creació El Graner han tingut una incidència directa en l’emergència d’aquesta nova generació de coreògrafs. Mal Pelo, Sol Picó, Trànsit, Andrés Corchero, Senza Tempo, entre d’altres, formen el gruix de la dansa contemporània d’avui. Una dansa que s’ha obert pas al món des d’una lectura pròpia de l’evolució del gènere a Europa. Cesc Gelabert i Àngels Margarit van ser pioners d’aquesta expressió d’una veu pròpia, i avui són figures de prestigi en l’àmbit internacional.
D’altra banda, el circ ha viscut recentment una revolució profunda: s’ha empeltat de les arts escèniques veïnes, com el teatre i la dansa contemporània, per canviar estètica, forma i continguts. Companyies com Enfila’t, el Circ Teatre Modern, EIA i A Tempo són exemples d’una manera d’entendre el circ absolutament desacomplexada, que treballa des d’espais nous i busca un públic nou que entén el repte i la poesia, l’essència del circ, com a part integrant d’una proposta artística més rica i global. La Central del Circ i l’APCC han estat dos mecanismes clau per situar el nostre circ al panorama internacional.
Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Sergi Belbel, Carme Portaceli, Àlex Rigola, Joan Ollé, Xavier Albertí, Mario Gas, a més de l’inclassificable Carles Santos, han aportat les seves mirades personals sobre el repertori teatral universal, fent alhora incursions en gèneres com l’òpera i incorporant la dansa i el moviment als projectes. Altres noms com els d’Oriol Broggi, Julio Manrique, David Selvas, Carol López, i Carlota Subirós, afegits recentment a la primera divisió del teatre català, han signat muntatges que han sabut connectar amb públics molt variats.
Per acabar, els festivals que es fan actualment a Catalunya, com el Festival de Barcelona Grec, el Festival Temporada Alta de Girona, el Festival NEO, Escena Poblenou o el TNT de Terrassa, són aparadors internacionals que mostren tota la riquesa de les arts escèniques catalanes.
Catalunya, cruïlla de camins i cultures, és un país d’acollida, cosmopolita i d’una vocació profundament europea. Si companyies com Els Joglars i Albert Vidal ja havien conquerit Europa en plena dictadura franquista, en els darrers anys, les arts escèniques catalanes han sabut elaborar i exportar un discurs singularment propi, que conjumina la riquesa de la tradició amb les diverses aportacions d’artistes arribats de tot el món. Més enllà de les individualitats creatives i de les característiques pròpies de cada art escènic, les produccions catalanes es distingeixen per un curiós equilibri/desequilibri entre el seny necessari i la rauxa imprescindible en tota creació artística.
Les arts escèniques catalanes són un univers en expansió, un ecosistema ric i saludable per la diversitat de les espècies que el conformen.
Climatològicament privilegiada per la situació al sud d'Europa, Catalunya ha sabut fer del carrer un dels laboratoris escènics més fructífers
Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"
