(Josep Maria Mestres Quadreny, Manresa 1929)

Integrat al principi en el Círculo Manuel de Falla, va apostar per la difusió de la música contemporània i contribuí a la fundació del Conjunt Català de Música Contemporània (1968), el Laboratori de Música Electroacústica Phonos (1973) i el Grup Instrumental Català (1976), sorgit en el si de la Fundació Miró de Barcelona, acabada de crear en aquells moments.

La Sonata per a piano (1958) i els Epitafis per a veu i orquestra del mateix any il·lustren una primera etapa de marcada actitud investigadora. Ben aviat inicià la seva estreta col·laboració amb el poeta Joan Brossa, amb fruits tan deliciosos com les primerenques Cançons de bressol (1959), l’òpera El ganxo (1959), estrenada tardanament pel Liceu l’abril de 2006, i uns quants ballets. Juntament amb Brossa va explorar nous camins en el terreny del teatre musical, amb obres com Concert per a representar (1964), la divertida Suite bufa (1966) i l’ambiciosa L’armari en el mar (1978). En el camp de la música aleatòria creà la magistral Tramesa a Tàpies (1962), per a tres instruments, i el Quartet de Catroc (1962). La línia experimental anima peces característiques de la seva primera època, com Música per a Anna (1967) i Self-Service (1975).

La seva obra conté algunes de les troballes més transcendentals de la música contemporània espanyola; no endebades va ser el primer compositor que utilitzà l’ajut d’ordinadors en la seva pionera Ibèmia (1969). Una de les seves obres mestres, Tres cànons en homenatge a Galileu (1965), de la qual hi ha diverses versions, va obrir nous camins en l’ús de l’electrònica (utilitza tres magnetòfons) com a fascinant aliada de la creació musical. També és fonamental la seva aportació en el terreny de la música aleatòria, resumida en el seu ambiciós cicle de concerts L’estro aleatorio (1973-1976) per a diversos solistes i orquestra, inclosa una màquina d’escriure.

Un altre capítol essencial del seu catàleg és l’obra per a piano, que recorre més de tres dècades d’evolució creativa, des de Cop de poma (1961) fins a A tomb de dau (1998), evocador homenatge al grup d’avantguarda Dau al Set, passant pel deliciós cicle pedagògic Promptuari dels dirs (1996), la Suite Bechtold (1994), fruit de les seves investigacions sonores a partir de la teoria de les fractals, Sonades sobre fons negre (1982), una personal mirada a la tradició pianística impregnada per la màgica alenada poètica de Joan Brossa, i Sonades al descobert (2002), una bona mostra de la seva serena maduresa. Encara que una bona part del seu catàleg simfònic roman inèdit, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que ja va presentar La realitat lliure, estrenà el febrer de 2007 Les Démoiselles d’Avignon, concebuda com un homenatge a Pablo Picasso.

És autor de diversos assaigs i guies, entre elles La nueva música catalana en los últimos 30 años (Oviedo, Universidad de Oviedo, Servicio de Publicaciones, 1982), Vocabulari català de música, en col·laboració amb Núria Aramon i Stein (Barcelona, Millà, col·lecció «Diccionaris Millà», 1983); Los instrumentos musicales (Barcelona, Salvat, 1984); Pensar i fer música (Barcelona, Proa, col·lecció «La Mirada», 36, 2000) i Tot recordant amics (Tarragona, Arola, 2007). El 1995, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb el premi Nacional de Música, reconeixement al qual s’han sumat posteriorment la Creu de Sant Jordi (2006), la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (2007) i la Medalla del FAD (Foment de les Arts i el Disseny, 2009). L’any 2010, una exposició del Centre d’Arts Sant Mònica, titulada De Cop de poma a Trànsit boreal. Música, art, ciència i pensament, va mostrar les claus de la seva obra i el seu pensament musical.