(Xavier Benguerel, Barcelona 1931)

El seu extens catàleg, clarament marcat per la música serial en una primera etapa, s’obrí oficialment amb la Cantata d’amic i amat –basada en el Llibre d’Amic e Amat de l’escriptor mallorquí del segle XIII Ramon Llull–, obra acusadament serialista que va ser estrenada a Colònia el 18 de juny de 1960, en el marc del Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC). Des d’aleshores la difusió internacional de les seves obres, especialment a Alemanya, ha estat constant en la seva carrera, tant en concerts de temporada de grans orquestres i festivals com en els estudis de gravació, i és un dels compositors espanyols més interpretats i enregistrats de la seva generació.

Després d’abraçar als anys cinquanta l’experimentació radical imposada per les avantguardes, va buscar el seu propi estil tot endinsant-se en un procés de depuració de l’escriptura a través de l’essència del llenguatge, la claredat i la sinceritat expressiva. Entre les obres més significatives de la seva primera etapa figuren la sèrie d’Estructures I-IV (1957-1966), per a quatre instruments en solitari, violí, flauta, violoncel i piano, i el Concert per a violoncel (1977). La seva relació amb músics com els percussionistes Siegfried Fink i Xavier Joaquín o el guitarrista Siegfried Behrend ha donat fruits tan seductors com el Concert per a guitarra (1970), Versus (1970), el Concert per a percussió (1975) i l’expressiva Música per a percussió i cordes (1990). L’òpera de cambra Spleen, amb llibret de Lluís Permanyer, estrenada al Teatre Condal de Barcelona el 22 d’octubre de 1984, obre una etapa marcada per l’atracció per les grans formes i la recerca d’un llenguatge de major impacte dramàtic, el màxim exponent del qual és el tríptic format per l’oratori Llibre vermell (1987), Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu (1989) i Te Deum (1993), dedicada a l’escultor Josep Maria Subirachs.

D’aquestes partitures però, la seva obra més difosa a escala internacional ha estat, sens dubte, el Llibre vermell, inspirat en la música d’un còdex del segle XIV que es conserva a l’Abadia de Montserrat (Catalunya); una col·lecció de cançons i danses que interpretaven els peregrins que feien el Camí de Sant Jaume de Galícia i que es considera única en el seu gènere. A partir d’aquest material, Benguerel construeix una gran cantata que combina la música original amb passatges simfònicocorals de nova creació. L’obra es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 21 de febrer de 1988, amb les veus de l’Escolania de Montserrat i el Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigits per Antoni Ros Marbà. Des de llavors, i malgrat la gran quantitat d’efectius que demana la seva interpretació, el Llibre vermell ha estat interpretat més de quinze vegades a Espanya, França, Alemanya i Rússia, i s’ha portat al disc en quatre ocasions. Entre elles destaca la que el mateix compositor considera com la millor versió discogràfica d’aquesta partitura, que va dirigir Salvador Brotons al davant de la Coral Càrmina i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

Una obra de clara intenció pedagògica, les 7 Faules de La Fontaine (1995), concebuda per a recitador i deu instruments; la Missa Spirensis (1997), estrenada a Alemanya, i el seu primer Concert per a piano (2004), encàrrec de l’OBC, il·lustren la maduresa d’un autor que conjuga en el seu llenguatge procediments tècnics variats, amb una gran claredat formal i una intensa expressivitat, que atorguen un extraordinari poder comunicatiu i força dramàtica a la seva música. El maig de 2008, la revista de música clàssica CD Compact va concedir el premi al Millor enregistrament coral a la versió del Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu dirigida per Miquel Ortega al davant del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, l’OBC i un notable equip de solistes vocals (Columna Música). Amb motiu de la celebració de l’Any Espriu, aquesta obra inspirà també un espectacle escènic-musical, coproduït pel Teatre Nacional de Catalunya, l’OBC i l’Auditori de Barcelona, amb direcció musical del mateix Miquel Ortega i dramatúrgia de Xavier Albertí.

El 8 de juny de 2011 s’estrenà, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, la seva partitura lírica més ambiciosa, Jo, Dalí (2001-2011), òpera en quatre actes, amb llibret de Jaime Salom, escrita a partir d’un encàrrec del Ministerio de Cultura per commemorar, el 2004, el centenari del naixement de Salvador Dalí. Entrebancs institucionals, però, van anar endarrerint l’estrena de l’obra, que finalment arribà als escenaris fruit d’una coproducció del Gran Teatre del Liceu i Musicadhoy. Després de la seva reeixida estrena, la producció, dirigida musicalment per Miquel Ortega i escènicament per Xavier Albertí, va arribar al Liceu el 19 d’octubre del mateix any, on també va obtenir un notable èxit. L’estrena de Jo, Dalí va ser el més emocionant regal per commemorar el 80è aniversari del compositor, en un 2011 marcat pels homenatges i els reconeixements que li van tributar diverses ciutats espanyoles.

En aquest sentit, cal destacar també l’aparició, el mateix any, de dues publicacions, una obra autobiogràfica, Notes de la meva vida (Editorial Boileau) i un treball sobre la seva trajectòria compositiva signat pel també compositor Tomás Marco, a més de dos discos, editats per Ars Harmònica, que apleguen diferents partitures concertants i de cambra de l'autor. Entre elles, el Concert de Tardor, per a guitarra i quartet de corda (2005), estrenat pel guitarrista i compositor Jaume Torrent; el cicle Palau d’hivern, per a soprano, clarinet i quartet de corda (2005), sobre poemes d'Àlex Susanna; 7 Poemes a la vora del foc (2008), sobre poemes de Mònica Pagès, i Fantasia dramàtica (2010).

El 2013, el compositor ha enriquit el seu catàleg amb una nou cicle vocal, Les Flors del Mal, basat en tres poemes de Baudelaire, en traducció catalana del seu pare, Xavier Benguerel i Llobet, per a soprano, baríton, cor de nens i orquestra. L'estrena, a càrrec de la soprano Tina Gorina, el baríton Patrice Berger, el Choeur d’enfants du Conservatoire de Perpignan i l'Orchestre Perpignan-Méditerranée, dirigits per Daniel Tosi, tingué lloc al Théâtre de l'Archipel de Perpignan el 20 de novembre.

Tots aquests treballs tenen lloc en una etapa de serena i fructífera maduresa expressiva, lluny de qualsevol experimentació radical, en un procés constant de depuració d’un llenguatge a la recerca del major poder comunicatiu, a través d’una escriptura més clara, concisa i comprensible, capaç d’arribar ben directament al públic.