(Benet Casablancas, Sabadell 1956)

La col·lecció d’Epigramas, que figura entre les seves partitures més difoses, sedueix per la seva escriptura refinada, la força expressiva i el domini orquestral, que cobren la seva màxima intensitat en els Tres epigramas para orquesta (2001), estrenats per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) el mateix any. El rigor i l’equilibri de les Tres peces per a piano (1986), la recerca de noves textures i formacions harmòniques que caracteritza el seu Scherzo per a piano (2000) o la sonoritat fascinant de la Petita música nocturna (1992) per a flauta, clarinet, percussió, arpa i piano, són mostres eloqüents d’una evolució significativa en el seu llenguatge cap a paisatges sonors de gran expressivitat i sentit dramàtic, en els quals brilla una escriptura instrumental de gran virtuosisme i un domini dels més diversos recursos tècnics i plàstics de les avantguardes clàssiques del segle XX. Sense renunciar a l’escriptura instrumental més exigent, la seva música, amb els anys, ha guanyat poder comunicatiu. En la faceta d’orquestrador, sobresurt el seu treball a Cinc Cançons i Danses de Mompou (1979).

El 2006, amb motiu del seu 50è aniversari, va ser objecte de diversos homenatges, entre els quals destaca un concert monogràfic celebrat al museu Reina Sofía de Madrid. L’any 2007, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb el premi Nacional de Música. L’enregistrament de Melancolías y desabrimientos. Aiguafort quixotesc per a contrabaix i piano, a càrrec de Joan Collell i Jordi Masó, encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya amb motiu de l’exposició Visions del Quixot, figura en el primer volum de la col·lecció Estrenes a La Pedrera.

El 9 d’abril de 2008, en el marc del cicle Spanien Modern, la sala de cambra de la mítica Musikverein de Viena va acollir un concert monogràfic amb les seves obres de cambra, a càrrec del Grup Instrumental Barcelona 216, dirigit per Manel Valdivieso, i amb l’actor Carlos Hipólito com a narrador de Siete escenas de Hamlet. Aquesta última obra, fruit d’una confessada admiració per Shakespeare, i de la qual hi ha dues versions, una, simfònica i l’altra per a orquestra de cambra, l’estrenà el 1989 l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure de Barcelona, i s’ha interpretat en més de vint-i-cinc ocasions en alguns dels principals auditoris europeus, entre ells el Barbican de Londres, on l’Orquestra Simfònica de la BBC, dirigida per Josep Pons, la presentà a Anglaterra, narrada en anglès, el 24 d’octubre de 2008.

Dues obres més de gran projecció internacional són el Quartet n. 2, que l’Arditti Quartet ha passejat per Europa, i Alter Klang. Impromptu for orchestra (2007), a partir de l’obra homònima del pintor Paul Klee. Un altre exemple de la seva devoció per Shakespeare és The Dark Backward of Time, obra encàrrec de l’OBC, estrenada el gener de 2006 sota la direcció d’Ernest Martínez Izquierdo. L’Ensemble Cantus de Croàcia interpretà New Epigrams l’octubre de 2008 en el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània ISCM World Music Days 2008, celebrat a Vílnius (Lituània).

De 2010 data Dove of Peace. Homage to Picasso (Concert de cambra núm. 1 per a clarinet i ensemble), encàrrec de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra per a l’Ensemble 10/10, que la va estrenar el 19 de maig d’aquell mateix any, amb el clarinetista Nicholas Cox –a qui està dedicada– com a solista. Aquesta peça es va poder escoltar també, el 2011, al concert de clausura del Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània celebrat a Zagreb (Croàcia), on va anar càrrec de Davorin Brozić i l’Ossian Ensemble de Canterbury, sota la direcció de Darren Bloom. Dove of Peace. Homage to Picasso constitueix una nova aproximació de l’autor a la que és una de les grans constants de la seva producció: el diàleg amb altres llenguatges artístics, en especial, la pintura. L’estrena a Espanya de la partitura va tenir lloc el 2012, a l’Auditorio 400 del Museo Nacional Reina Sofía, amb interpretació de Joan Enric Lluna i el grup Modus Novus, dirigits per Santiago Serrate.

En el moment artístic més fecund de la seva carrera –els encàrrecs es multipliquen, la seva música sona als principals auditoris de Viena, Nova York i Londres– l’obra de Casablancas ha conegut una extraordinària difusió discogràfica l’any 2010, amb l’aparició de cinc discos monogràfics que recullen la seva millor creació simfònica i de cambra, un cas veritablement insòlit en els actuals temps de crisi de la indústria discogràfica. El segell Naxos li dedica dues gravacions: una d’elles, consagrada a la música simfònica, a càrrec de l’OBC, que sota la direcció de Salvador Mas ofereix, entre altres, els seus refinats Tres epigramas, que el mateix Mas havia estrenat el 2001, i l’ambiciosa The Dark Backward of Time, i l’altra, dedicada a la música de cambra, amb obres tan significatives com la col·lecció d’Epigramas i les Siete escenas de Hamlet, interpretades pel grup Barcelona 216, dirigit per Manel Valdivieso.

L'Arditti Quartet, per la seva banda, s’ha encarregat d’enregistrar la integral dels seus quartets de corda, que edita el segell espanyol Tritó, mentre que l’italià Stradivarius proposa un atractiu programa que combina peces de cambra amb obres simfòniques, interpretades per l’Orquesta de la Comunidad de Madrid i el seu titular, José Ramón Encinar; entre elles, la primera gravació mundial d’Alter Klang i el primer enregistrament de la versió simfònica de les Siete escenas de Hamlet. Finalment, l’Orquesta Nacional de España (ONE) i Josep Pons, li dediquen un monogràfic que inclou la primera gravació –curiosament, prèvia a l’estrena pública de l’obra, protagonitzada per la London Philharmonic, sota la direcció de Vladimir Jurowski, el 27 de febrer de 2012 al Palau de la Música Catalana de Barcelona– de Darkness Visible, nocturn per a orquestra, una de les seves fites de maduresa. El disc inclou també els Tres epigramas i un altre enregistrament d’Alter Klang, obra que la mateixa ONE s’havia encarregat d’estrenar el febrer de 2007 i que no deixa de sumar noves interpretacions, inclosa la seva primera audició a Barcelona, el març de 2012, a càrrec de l’OBC sota l’experimentada batuta del mateix Pons.

En els tres darrers anys, les obres de Casablancas han estat interpretades per formacions com la Filarmónica de Gran Canaria, National Youth Symphony Orchestra of the Netherlands, Malmö Symfoni Orkester, Orchestre National de Belgique, Orquesta de la RTVE, Contemporary Music Ensemble Oberlin, BBC Symphony Orchestra, Ensemble Nomade (Japó), Deutsches Kammerphilharmonie de Bremen i Tokyo Sinfonietta. Entre les realitzacions més recents del compositor figuren una gira pel Japó, que va tenir lloc el desembre de 2009 en col·laboració amb el Trio Kandinsky i que va portar la seva música a Tòquio, Nagoya i Osaka; i el Composer Portraits, celebrat amb gran èxit al Miller Theatre de la Columbia University de Nova York el febrer de 2010, que va incloure l’estrena absoluta de Four Darks in Red, obra basada en la pintura homònima de Mark Rothko, un encàrrec del director artístic del Miller Theatre, George Steel; i també la primera audició als Estats Units de les Seven Scenes from Hamlet, que tingué com a intèrprets el Perspectives Ensemble i l’actor Chuck Cooper, dirigits per l’espanyol Ángel Gil-Ordóñez.

Les estrenes més recents del compositor han estat la de Jubilus. Homage to Jordi Savall (2012), que va tenir lloc a París, a càrrec del pianista Diego Fernández Magdaleno; Dance, Song and Celebration (2012), dins l’acte «Homage to Catalonia: In Celebration of the Centenary of Xavier Monsalvatge» a l’Auditori de la Morgan Library and Museum de Nova York, a càrrec del Perspectives Ensemble, dirigit per Gil-Ordóñez, i Pastoral, a càrrec del Sax Ensemble, dirigit per José Luis Temes, dins el 28è. Festival de Música Contemporània d'Alacant. A més, la seva música estarà particularment present al llarg de les temporades 2013-14 i 2014-15 de l'Auditori de Barcelona, que li dedica un Retrat d'Artista durant aquest periode.

El proper repte de Benet Casablancas suposa un pas artístic decisiu en la seva trajectòria, ja que es tracta d’abordar la que serà la seva primera creació operística. Titulada (provisionalment) Io, i amb llibret de l’escriptor, poeta i filòsof Rafael Argullol (Barcelona, 1949), l’obra és un encàrrec del Gran Teatre del Liceu, que projecta estrenar-la dins la seva temporada 2014-2015.

A més de la seva prolífica creació musical, és autor de nombrosos estudis, notes a programes de concerts i articles; exerceix també la crítica musical, al diari La Vanguardia. És autor, entre altres obres, dels assaigs El humor en la música. Broma, parodia e ironía. Un ensayo (Reichenberger, Berlín, 2000) i La música catalana i les avantguardes europees (1916-1938), editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 1999). Té dues obres més en curs de preparació: Paisajes del romanticismo en música i Introducción al análisis formal. Principios y aplicaciones, edicions a càrrec de Reichenberger. És coautor, juntament amb Josep Casanovas, del volum consagrat a Cristòfor Taltabull, dins la col·lecció Compositors Catalans que edita el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, 1992).

Des del 2012 s’ha afegit al selecte grup de compositors que publiquen les seves obres sota el segell editorial del grup Music Sales, fet que suposa un altre pas important per a la projecció internacional de la seva obra. El novembre de 2013 va ser guardonat pel ministeri de Cultura amb el Premi Nacional de Música en la modalitat de Composició. El jurat va destacar “la maduresa i creativitat assolides per la seva música” i “l’àmplia difusió internacional” del seu treball.