(Agustí Charles, Manresa 1960)

Considerat un dels autors més reconeguts de la seva generació, les seves obres han estat premiades en més de quaranta certàmens, tant nacionals com internacionals, i també ha rebut moltíssimes comandes de prestigioses institucions musicals. És autor de nombroses composicions per a orquestra, formacions de cambra, veu i electrònica, marcades en els seus inicis creatius per la influència de l’Escola de Viena, de la qual es va anar apartant progressivament en honor de la creació del seu propi llenguatge, a partir de l’assimilació dels diferents estils musicals contemporanis. En paraules del mateix compositor, el seu interès primordial ha estat «treballar en obres en què tot es pugui analitzar i en les quals es trobin trets de color i d’organització particulars».

Entre les obres orquestrals es poden esmentar Iunxi (premi Reina Sofía 1988), Effigies (1991), Double concerto per a oboè i arpa solista (1993), Double Variations (1994), Cello Concerto (1995), Piano Concerto (1995), Sax-Concerto (1997), Seven Looks (premi de composició AEOS 2003), Concierto para orquesta (2004) i Elapsed memories (El transcórrer dels records), encàrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), estrenada el 2007. En totes aquestes obres, l’escriptura de Charles, d’impecable factura i riquesa de matisos, s’ha anat depurant fins assolir la màxima claredat, transparència i refinament sonor, amb un ús inspirat dels recursos orquestrals, un joc imaginatiu de colors, textures i dinàmiques, i un sentit narratiu que fuig de l’experimentació gratuïta per buscar la comunicació directa amb el públic.

En l’apartat de cambra, s’hi troben Colors, per a clarinet, fagot i piano (1985); Per a Lola (premi Fundación Juan March, 1986); Trio, per a violí, violoncel i piano preparat (premi F. Civil de Girona, 1988); Ubergang, per a quartet de saxòfons (premi Ciutat de València, 1988); Glosa, per a conjunt instrumental (1989); Concierto para fagot (1996); Concierto para acordeón (1996); sssssssshhh....tk, per a quartet de flautes (1999), Final Landscape (2000), Enigmatic Vision (2001), Unstable Surface (2004); Concierto para clarinete (2006) i String Quartet n. 2 (2007), estrenat per l’Arditti Quartet en el marc del Festival Nous Sons 2008. En l’apartat vocal es pot fer esment de Cantata, per a tenor solista, cor mixt i orquestra (premi Òscar Esplà 1991); Laments, per a contralt, viola i conjunt instrumental (premi Forum Jünger Komponisten 1992); Lontain interior (1992) i Primary Colors, per a tres veus de dona i quatre percussionistes, obra encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya amb motiu de l’exposició Malèvitx. També és autor d’obres infantils, música per a cobla, i l’òpera de cambra La Cuzzoni. Esperpent d’una veu, amb llibret de Marc Rosich, estrenada a Darmstadt l’octubre del 2007 i posteriorment representada també a Barcelona (2007) i Madrid (2008).

Aquest catàleg cambrístic s’amplia al llarg del 2008 amb l’estrena de diverses partitures, com el seu Quartet de corda núm. 2, «Onada», interpretat per primera vegada el 23 de febrer de 2008, dins el Festival Nou Sons de Barcelona, per l’Arditti Quartet, que el març de 2010 va oferir, també a Barcelona, el seu Quartet de corda núm. 1. Clou l’any 2008 amb dues estrenes més: el quartet de percussió Bars Games, presentat a Nüremberg (Alemanya) pel grup Esclats, el 7 de desembre, i el Concert per a fagot, interpretat a l’Auditori de Barcelona, el 23 del mateix mes, per Guillermo Salcedo i el grup Barcelona 216, dirigit per Francesc Prats.

El 16 de gener de 2009, el Grup21 estrena Piccolo Concerto a Barcelona i, l’octubre del mateix any, els Solistes de l’Orquesta de la Comunidad de Madrid (ORCAM), dirigits per José Ramón Encinar, estrenen Concertino a Milà. El 2010 va ser també un any prolífic en la presentació de noves partitures: Inner Changes, per a contrabaix, vibràfon i quartet de percussió, estrenat al primer Festival de Música Contemporània de Tarragona; el concert per a guitarra ...di un soffio d’aura, interpretat per Àlex Garrobé i el conjunt instrumental Barcelona 216, dirigits per Ernest Martínez Izquierdo, a l’Auditorio de Zaragoza; Border Zone, per a grup de cambra, i Preludio a Melisendra, presentat per l’Orquestra de Cadaqués.

El gran repte del compositor, però, arribà l’any següent, el 2011, amb l’estrena, el 12 de març, a l’Staatstheater de Darmstadt (Alemanya), de la seva segona òpera, Lord Byron, un estiu sense estiu, de nou amb el dramaturg Marc Rosich com a llibretista. L’obra, aquesta vegada de gran format, es basa en l’episodi real de la trobada que van protagonitzar, l’estiu de 1816, en una residència de la ribera suïssa del llac Leman, els poetes George G. Byron i Percy B. Shelley, la dona d’aquest, Mary, i alguns altres amics. Una reunió d’on varen sorgir dues obres mestres de la literatura gòtica: Frankenstein i El vampir. El muntatge, coproduït pel Staatstheater de Darmstadt, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona i els teatres del Canal de Madrid, va comptar amb la direcció musical de Martin Lukas Meister al capdavant del conjunt Barcelona 216 i la direcció escènica d’Alfonso Romero Mora, i va arribar a Barcelona el 25 de juny de 2011. El mateix Marc Rosich signà també el llibret de la seva tercera òpera, una creació de cambra titulada Java Suite, per a soprano, baríton, actor, trio de corda i acordió, estrenada per la formació Barcelona 216, sota la direcció de Nacho de Paz, l’agost de 2012 al Festival Castell de Peralada. Posteriorment, l'obra va ser també representada a Barcelona i Basilea.

L’Orquesta de la Comunidad de Madrid li dedicà el 2008 un disc monogràfic, en el segell italià Stradivarius, amb un programa integrat per tres importants peces –Seven Looks, Concertino per a clarinet i grup de cambra i Concert per a orquestra– dirigides per José Ramón Encinar. Per la seva banda, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Jaime Martín, completa el seu retrat simfònic amb un nou monogràfic, editat en aquesta ocasió pel segell català Tritó, amb un programa integrat per Elapsed Memories, Double Variations i Effigies II, tres partitures escrites a la dècada dels anys noranta. Els dos discos mostren la impecable factura, la sòlida escriptura, el refinament i la força expressiva de l’univers simfònic d’aquest compositor, que també exerceix com a catedràtic de Composició del Conservatorio Superior de Música de Aragón.

Doctor en Història de l’Art, del 1997 al 2000 va ser president de l’Associació Catalana de Compositors i és autor de nombrosos treballs relacionats amb la composició i l’anàlisi musical, com Análisis de la música española del siglo XX. En torno a la generación del 51 (Rivera Editores. València, 2002). És coautor de les biografies Joan Guinjoan (1999) i Jep Nuix (2004), publicades dins la col·lecció Compositors Catalans editada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.