Imprimir

Mercè Capdevila

Música contemporània

(Mercè Capdevila, Barcelona 1946)

Creadora electroacústica, pertany al nodrit grup de compositors sorgit a l’empara de la Fundació Phonos.

Començà estudiant piano a l’Acadèmia Marshall abans de completar la seva formació al Conservatori Municipal de Barcelona. Posteriorment va estudiar amb Gabriel Brnčić i assistí a cursos de composició amb Luigi Nono, Joan Guinjoan, J. M. Mestres Quadreny, Carmelo Bernaola i Luis de Pablo. Els anys 1993 i 1994 va treballar com a compositora invitada a l’estudi d’Aaron Copland a la Universitat de Nova York.

Membre fundadora de l’Asociación de Música Electroacústica de España, el seu catàleg és un bon exemple de les possibilitats creatives dels recursos electrònics: obres per a cinta magnetofònica, obres per a cinta i sintetitzadors, obres per a combinació d’instruments i electrònica, manipulació de so en temps real, etc. Artista interdisciplinària –estudià arts plàstiques a l’Escola Massana en la seva joventut–, també s’ha interessat pels muntatges multimèdia basats en projeccions i transformacions visuals, com el Concert de música electroacústica i raig làser (1985) que presentà al Planetàrium de Barcelona en el marc del festival Grec 85; D’un castell a un altre (1989), música electroacústica i raig làser, estrenat al palau Macaya dins la IV Mostra de Música Catalana Contemporània –ambdós en col·laboració amb Oriol Graus–; i el concert espectacle Quadrar el cercle (1996), presentat al Festival de Música Contemporània d’Alacant el 1999. Les seves obres exploren totes les possibilitats de la paleta electroacústica. Segons expressió del compositor Eduardo Polonio, hi ha «quelcom de molt físic, molt corporal, en la seva manera de sentir la música».

En el seu catàleg hi ha obres de caràcter simfònic: El llamp baixa Sèneca; si fos foc, pujaria (1987); per a conjunt instrumental: Mene mene tekel uparsin (1979), Eclipsi (1982), De la randa (1985), Vares d’Ivori (1990) i Barcelona equilibrista (2007); i per a instrument solista: per a piano, Miratges (1980), i per a veu, A Bao a Qu Dos (1986) i Haikús 11 (2004). De la seva abundant creació electroacústica es pot esmentar Intermezzo 23-F (1981), Deshill holles Eamus (1982), Gramatges (1983), Primer artifici. Versió 1 (1984), Baobab (1985), Nu (1990), ... a Chillida (1997), Fons de mar (2002) i Matèria en brut (2007), estrenada també al Festival de Música Contemporània d’Alacant per encàrrec del CDMC.

En els darrers anys ha estrenat obres com Trivalencia (2009), música per a escena presentada al Festival Nits d’Aielo de València; Encontres, creació electroacústica estrenada al minicicle Llocs de Pas de Barcelona; A Chillida en a-ciència, electroacústica mixta, dedicada al clarinetista Harry Sparnaay, estrenada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona el 4 de juny de 2009; Ictopía, electroacústica mixta estrenada el 16 de setembre de 2010 a Lleida amb motiu d'una exposició dedicada al poeta Carles Hac Mor, i Fent cantonades, obra també d’electroacústica mixta, estrenada a Vilafranca del Penedès el 21 de febrer de 2010.

L'Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció exterior de la llengua catalana i de la cultura que s´hi expressa en totes les seves modalitats, matèries i mitjans d'expressió.
Generalitat de Catalunya
La Fundació Ramon Llull, està constituïda pel Govern d'Andorra, l'Institut Ramon Llull, el Consell General dels Pirineus Orientals, l'Alguer i la Xarxa de ciutats valencianes Ramon Llull, i té la seva seu a Andorra
Fundació Ramon Llull