La literatura científica i filosòfica catalana va tenir una arrencada esplendorosa en la baixa edat mitjana, coincidint amb una època d’auge polític. L’expansió militar i comercial dels catalans a la Mediterrània va propiciar, per exemple, el desenvolupament de la cartografia nàutica, en la qual van sobresortir alguns jueus mallorquins, com ara Cresques Abraham i Jafudà Cresques, autors, el 1375, d’un notable Atles català. Arnau de Vilanova, valencià d’origen, va assolir una fama extensíssima com a autor de tractats mèdics i promotor de polèmiques teològiques.

Naturalment, tractant-se d’uns territoris on l’hegemonia corresponia als cristians, però on també residien musulmans i jueus, la controvèrsia religiosa va generar una literatura abundant, en la qual s’inscriuen obres com ara la Defensa de la fe (Pugio fidei), de Ramon Martí, o bona part dels escrits de Ramon Llull, que ha estat sens dubte el pensador català que més ha atret l’atenció de la medievalística internacional.

Atles català de Cresques Abraham (1375)

Volent donar a les seves obres la màxima divulgació, Llull va utilitzar com a llengua el llatí, però també l’àrab i el català. Així, anticipant-se considerablement a Descartes, va ser el primer escriptor que va fer servir una llengua moderna (el català) com a vehicle d’expressió del seu sistema filosòfic. A banda d’això, els historiadors del pensament —i els de la lògica i la intel·ligència artificial en particular— han remarcat sovint que la seva originalitat radica en la pretensió de construir un llenguatge simbòlic que permetés deduir automàticament totes les veritats científiques i filosòfiques, idea que després va ser recollida per Leibniz.

En el segle XIV, les pugnes entre l’imperi i el papat i entre la monarquia i la noblesa van fer florir amb força a les terres catalanes la reflexió política. L’obra que més celebritat ha aconseguit és el Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis, on es fa una defensa dels pactes polítics, posició que alguns escriptors de l’època contemporània remarquen com a mostra d’una inveterada tendència catalana al pactisme. D’altra banda, Bernat Metge, funcionari de la cancelleria reial, va escriure un diàleg, Lo somni, que ja delata un interès creixent per la filosofia grega, fet que ha propiciat les discussions sobre si es pot considerar una obra renaixentista o, almenys, prerenaixentista.

També ha generat discussions erudites, tant pel que fa a l’origen de l’autor com pel que fa a la ubicació intel·lectual, l’obra Theologia naturalis seu liber creatorum (Llibre de les criatures), atribuïda a Ramon Sibiuda, mestre de teologia a la Universitat de Tolosa —però d’origen probablement català—, que es va fer famosa a tot Europa per l’extensa apologia que li dedicà Montaigne en els Assajos.

Durant tota aquesta època la mobilitat dels pensadors i científics catalans per altres països va ser considerable. Els viatges constants de Llull o Arnau de Vilanova així ho demostren. D’altra banda, des de la fundació, el 1300, de l’Estudi General de Lleida, van anar sorgint en els països de llengua catalana universitats que oferien estudis de filosofia (que abastaven en aquella època les matemàtiques i la física), teologia, dret i medicina. L’Estudi General de Girona, que trencava el monopoli de Lleida, va obrir el 1446. El van seguir la Universitat de Barcelona (1450), l’Estudi General Lul·lià, a Mallorca (1483), i la Universitat de València (1501).

A partir del segle XVI, però, l’ambient religiós i polític en les terres catalanes, integrades aleshores en la monarquia espanyola, es va enrarir notablement. Lluís Vives, fill d’una família de jueus conversos valencians perseguits per la inquisició, es va formar a París. Amic de More i d’Erasme, encara assolirà un prestigi notable en l’humanisme nord-europeu, sobretot per les seves idees sobre l’educació i la seva crítica de l’escolàstica. La seva reflexió filosòfica al voltant de les passions influirà sobre Montaigne, Descartes i Spinoza.

La Contrareforma provocarà l’aïllament cultural dels territoris catalans, i la decadència serà inevitable al llarg dels segles XVI i XVII. La guerra de Successió, que acaba el 1714, tindrà funestes conseqüències: el vencedor, Felip V, de la dinastia francesa dels Borbons, clausurarà totes les universitats de Catalunya i ordenarà crear la Universitat de Cervera, que actuarà com un baluard contra la penetració de les idees il·lustrades. Amb tot, els estudis de medicina romandran a Barcelona i prosperaran, amb la fundació del prestigiós Col·legi de Cirurgia el 1760. La societat civil iniciarà llavors una reacció contra la negligència de l’Estat centralista implantat pels Borbons i crearà la Junta de Comerç, que promourà els ensenyaments tècnics, i institucions culturals com ara l’Acadèmia de Ciències i l’Acadèmia de Bones Lletres, les quals, afavorides per la forta embranzida de l’economia catalana que té lloc a l’inici del segle XIX, vindran a substituir la manca d’estudis oficials fins que, el 1837, davant la insistència cívica, serà reoberta la Universitat a Barcelona. Amb tot, el pensador català vuitcentista més notable —i amb considerable influència sobre el corrents intel·lectuals catòlics de tot Europa— serà encara un clergue format a Cervera: Jaume Balmes, que elaborarà una filosofia sobre la base del sentit comú.

La Universitat de Barcelona, malgrat les esperances que havia suscitat la seva reobertura, esdevindrà ràpidament —sumida en el sistema universitari de l’estat Espanyol, caracteritzat per l’uniformisme castellanista i pel centralisme (que feia de la Universitat de Madrid l’única que oferia estudis de doctorat)— una institució burocratitzada, anticatalana i tan provinciana com l’altra universitat que havia sobreviscut a l’absolutisme dels Borbons: la Universitat de València. A Catalunya, però, tindrà lloc una reacció política i intel·lectual exemplar contra aquest estat de coses. El moviment polític i cívic catalanista posarà la cultura en el centre de les seves reivindicacions i crearà i mantindrà al llarg del segle XX —malgrat la freqüent inhibició de l’Estat i a pesar de la persecució durant les llargues dictadures de Primo de Rivera (1927-1930) i de Franco (1939-1975)— institucions científiques i culturals que aglutinaran els esforços modernitzadors. Així, el 1907 es creava l’Institut d’Estudis Catalans, que normalitzava el català com a llengua de cultura i que tenia una Secció de Ciències encarregada d’apropar la ciència autòctona al nivell de les nacions capdavanteres. Vinculats a aquest impuls es van crear successivamemt la Societat Catalana de Biologia, l’Institut de Fisiologia, el Laboratori de Psicologia Experimental o la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, que aplegarien al llarg dels anys científics de prestigi internacional com ara el fisiòleg August Pi i Sunyer, el filòsof i microbiòleg Ramon Turró, l’oncòleg Francesc Duran Reynals o el cirurgià Josep Trueta.

La Guerra Civil (1936-1939) i la posterior repressió que van exercir els governs de la dictadura del general Francisco Franco van provocar l’exili a les repúbliques americanes d’un nombre molt considerable d’intel·lectuals catalans: Jaume Serra Hunter, Joaquim Xirau, Eduard Nicol, Josep Ferrater Mora... Naturalment, aquest èxode de molts dels pensadors més receptius del moment va tenir tingué uns efectes nefastos per a la cultura del país, sotmesa, a més, a la vigilància de la censura.

Amb tot, la filosofia i les ciències socials han aconseguit en les darreres dècades assumir el llegat dels corrents contemporanis centreeuropeus i anglosaxons, però la part més original del pensament català actual —i aquella que pot ser fèrtilment exportada a d’altres països— és sens dubte la reflexió al voltant dels temes de la nació i la llengua. La major part dels autors catalans han remarcat que la llengua condiciona la formulació del pensament i que la nació té una realitat ineliminable i separable de l’Estat. Des de Valentí Almirall i Enric Prat de la Riba fins als contemporanis Ferran Requejo, Carles Ulisses Moulines o Joan Francesc Mira, la nòmina d’autors interessants en aquest sentit és llarguíssima. Lo catalanisme d’Almirall, La tradició catalana de Josep Torras i Bages i La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba són els tres llibres que marquen l’arrencada de la reflexió. Al llarg del segle XX, el llibre Nacionalisme i federalisme d’Antoni Rovira i Virgili, els assaigs de filosofia política de Joan Crexells, els capítols sobre les nacionalitats i els estats que va incloure Carles Cardó en Les dues tradicions o l’assaig de Joan Fuster “Les llengües de demà” (inclòs en Babels i babilònies) són alguns dels escrits més remarcables, que, a més de tractar la problemàtica específica catalana, s’encaren amb les qüestions filosòfiques, jurídiques i sociopolítiques universals.

En el terreny de la ciència i la tecnologia les aportacions més copioses s’han donat, sens dubte, en la investigació mèdica. I això des d’Arnau de Vilanova, que va ser metge dels papes Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V i dels reis catalans i de Nàpols, fins als grans centres d’investigació biomèdica de l’actualitat. El fet té una explicació en la importància que tradicionalment s’ha atorgat als estudis de medicina en les universitats catalanes i que històricament no ha estat concedida a d’altres disciplines científiques. Investigadors com ara Pere Domingo (en microbiologia) o Jordi Folch (en neuroquímica) han tingut un paper destacat en les organitzacions i els centres de recerca més reputats internacionalment. Avui són capdavanters a Catalunya i a Espanya, entre d’altres, l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i el Centre de Regulació Genòmica (CRG).

Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)