Disseny HUB de Barcelona

Durant els últims quaranta anys, el disseny català ha assolit unes cotes d’excel·lència i de reconeixement enormes i ha influït de manera palesa en les arts visuals (i les arts en general) fins a tal punt que les propostes frontereres entre disciplines són, avui en dia, la forma de fer més estesa entre els joves (i no tan joves) dissenyadors. Per això, tot i que hi ha noms especialment marcats per la seva activitat industrial o gràfica, també és veritat que l’experimentació i la multidisciplinarietat són un valor a l’alça.

Les últimes dècades han estat cabdals per entendre l’espectacular creixement i consolidació del disseny a Catalunya. Amb una ferma tradició de promoció de les arts aplicades, potenciada des de la primera industrialització del país, d’ençà de l’arribada de la democràcia, el disseny català s’ha imposat internacionalment amb trets d’identitat força definits en tots els seus vessants. I, tot i que també se li retreu manca d’indústria que el sostingui, ha estat un sector que s’ha exportat i valorat arreu del món, amb dues característiques bàsiques: la capacitat d’innovació i un molt remarcable nivell de producció final.

Ja des de les acaballes del s. XIX, les institucions catalanes van posar de manifest la seva preocupació per la renovació de l’objecte i les arts aplicades. D’aquí la creació del Centre Industrial de Catalunya (1894) i el FAD (Foment de les Arts Decoratives) l’any 1903. Més tard, en el marc del FAD, i sota la influència funcionalista del GATCPAC, apareix el 1960 l’ADI-FAD (Agrupació de Disseny Industrial), amb la participació d’Antoni de Moragas, André Ricard, Oriol Bohigas, Daniel Giralt-Miracle, Rafael Marquina i el teòric Alexandre Cirici, entre molts d’altres. A partir de l’any 1961, l’ADI FAD també va organitzar els premis Delta de disseny industrial. El 1964, l’ADG-FAD (Associació de Disseny Gràfic) va crear, al seu torn, els premis Laus de disseny gràfic.

Identificació dels equipaments municipals de Barcelona, Claret Serrahima

Juntament amb això, ha estat importantíssima la tasca de creació de coneixement i de massa crítica al voltant de la matèria del disseny, duta a terme pels diferents centres d’ensenyament i recerca, com les escoles Massana (1929), Elisava (1961), Eina (1966), Esdi (1989), amb la creació recent dels estudis de Grau Superior en Disseny de la UPC, per destacar-ne alguns exemples.

Per tot plegat, durant la dècada dels setanta emergeix una generació de dissenyadors pioners (no els primers, però sí els que marcaran l’escola de la modernitat), entre els quals destaquen Lluís Clotet, Claret Serrahima, Josep Lluscà, Ramón Benedito i Oscar Tusquets. Molts d’ells encara en actiu, han marcat tendència i són responsables de la formació estètica de les noves generacions.

Tanmateix, als vuitanta, els dissenyadors ja s’han cansat de la sobrietat imposada pel racionalisme funcionalista, i la postmodernitat comença a donar ales al punt de vista més creatiu i lúdic del disseny industrial. Carles Riart i sobretot Javier Mariscal exemplifiquen aquest canvi. Però també cal remarcar que, durant la dècada olímpica, l’àmbit del disseny gràfic es torna consistent i es profesionalitza, amb noms com Peret, Saura-Torrente (Edicions de l’Eixample), Yves Zimmermmann, Josep Maria Trias (TriasQuodDesign) i Enric Satué, entre molts d'altres.

L’adveniment dels Jocs Olímpics del 1992 i tot el que van comportar pel que fa a modernització i reinvenció de productes, espais i serveis, van situar el disseny català a l’avantguarda internacional. Cal esmentar aquí altres forces i esforços que també van col·laborar durant aquells anys en el sorgiment de la marca “Barcelona” com a centre inequívoc de producció de disseny: la creació el 1991 de la Primavera del Disseny, la projecció internacional dels premis Delta mitjançant exposicions, la posada en funcionament del BCD (Barcelona Centre de Disseny), la tasca de diverses revistes especialitzades i les agrupacions d'empreses (com ara els fabricants de mobles d’interior) per participar en fires i esdeveniments internacionals conjuntament. Cal mencionar, a més, la feina de divulgació i de constant estímul del disseny autòcton de teòrics com Juli Capella o Quim Larrea.

Amb el canvi de segle, però, el disseny català torna a revaloritzar el funcionalisme i el minimalisme. L’estudi Lievore-Altherr-Molina, Francesc Rifé, Nani Marquina, Patricia Urquiola,  Martí Guixé o Antoni Arola són alguns dels dissenyadors que donen forma al panorama que començarà a integrar les noves tecnologies en la manera de projectar i de produir. En pocs anys, s’incorporen a aquest col·lectiu noms com Martín Azúa, Ramon Úbeda, Mario Ruiz, La Granja (que, fills del minimalisme, comencen a replegar-se en una estètica més intimista) o Curro Claret, Emiliana (Ana Mir+Emili Padrós), Guillem Ferran o Ernest Perera (amb una perspectiva més experimental i multidisciplinari).

Tanmateix, en els últims anys, i pel que fa al grafisme, amb la irrupció de les noves tecnologies aplicades al disseny web i multimèdia, ja no són tan sols noms aïllats els que sobresurten, com Mario Eskenazi  o Alex Trochut, sinó col·lectius i estudis que es dediquen a pensar en la problemàtica global d’un producte o de serveis, com Vasava, Bendita Gloria, els germans Brosmind, Run, Eumogràfic o l’estudi Mucho, entre d’altres.

Seu del FAD a Barcelona