Vista aèria de l'Anella Olímpica de Barcelona

L'arquitectura catalana dels darrers trenta anys és el reflex d’una aposta deliberada per la generació d’una nova mentalitat arquitectònica i urbanística, amb una clara voluntat d’estil i unes marcades característiques d'escola que l’han singularitzat en el panorama internacional. Tanmateix, durant els últims temps, l’hegemonia de l’anomenat “model Barcelona” ha decaigut i actualment altres veus, aplegades en diverses línies que conviuen pacíficament, han començat a fer sentir el seu parer.

El final del franquisme, caracteritzat pel brutalisme constructiu (grans edificis públics en ciment sense decoració, despreocupats del context i amb exagerades estructures en forma de bloc, com l’Hospital de Bellvitge o l’edifici de la Campana), va donar pas a un altre punt de vista sobre el fet arquitectònic. Cap al 1975, la inauguració del Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill i el seu polèmic edifici Walden 7 inauguraren el postmodernisme a Catalunya.

D’igual manera, l’Escola de Barcelona, encapçalada per Oriol Bohigas, va introduir un altre element de debat (que es va convertir en pauta per a tot el desenvolupament ulterior de l’arquitectura del país) en inserir la mirada i, per tant, la feina de gran part de la collita d’arquitectes catalans d’aquells anys en una tradició racionalista i d’avantguarda que aprofundia en la idiosincràsia de l’arquitectura tradicional.

Teatre Nacional de Catalunya, de Ricardo Bofill

La cita olímpica del 1992 va suposar per a Catalunya, i en especial, per a Barcelona, una autèntica revolució urbanística i arquitectònica. Bohigas, inspirador de la gran remodelació de la ciutat, juntament amb un bon grapat de col·laboradors, va proposar una política de modernització, aplicada sota control públic, sense perdre de vista l’escala humana, tot reequilibrant el creixement territorial i garantint un bon nivell de dignitat urbana tant al centre com a la perifèria. Per això, la remodelació de Barcelona es va projectar des de quatre grans àrees: façana marítima, Montjuïc, Vall d’Hebron i Diagonal i rondes. Però si bé aquest era un pla estratègicament equilibrador i transversal, l’encàrrec olímpic també va fer aterrar a Barcelona les grans construccions “d’autor” amb algunes firmes de renom mundial, que van esquitxar la ciutat de peces que l’atorgaren una nova fesomia: les torres de la Vila Olímpica (de Bruce Graham i Frank Gehry), les torres de comunicació (de Santigo Calatrava i de Norman Foster) o el Palau Sant Jordi, d’Irata Isozaki. No obstant això, el gruix de les obres realitzades les van signar els arquitectes locals del moment. Així, per exemple, l’Anella Olímpica va ser obra de Federico Correa,  Alfonso Milá,  Carles Buixadé i Joan Margarit; l’edifici de l’Institut Nacional d’Educació física (INEFC), el Teatre Nacional i l’ampliació de l’aeroport del Prat van ser de Ricard Bofill; i la Vila Olímpica i el Port Olímpic els va planificar l’Estudi MBM (Mackay, Bohigas, Martorell).

A aquest enorme esforç, que va significar un canvi radical per a la ciutat, se n’hi va sumar encara un altre: amb el Fòrum Universal de les Cultures 2004, Barcelona es va obrir a una nova fase d’expansió urbanística en què destaquen la mateixa zona del Fòrum, amb la singular pèrgola solar fotovoltaica de José Antonio Martínez Lapeña i el centre de convencions de Josep Lluís Mateo. Es va aixecar un nou perfil de ciutat, amb les aportacions d’Oscar Tusquets (Hotel Princess), el francès Jean Nouvel (torre Agbar) i Enric Miralles (un dels arquitectes catalans que, desaparegut prematurament, ha esdevingut referència per a les joves generacions) i Benedetta Tagliabue (coberta gaudiniana del mercat de Santa Caterina).

Media TIC, Enric Ruiz-Geli © José Miguel Hernández

És important posar també de manifest, en els últims 10 anys, la importància del projecte urbanístic del 22@ que, com a continuació de la remodelació del flanc de l’avinguda Diagonal de Barcelona, ha pretès transformar una part del Poblenou en un districte tecnològic, amb notables obres arquitectòniques, com el Media-TIC d’Enric Ruiz-Geli.

Actualment, el panorama català es nodreix de diverses fórmules que conviuen. D’una banda, hi ha els que, ja consolidats i amb renom, tenen una extensa obra i un estil molt personal, en la línia que ha donat esplendor a l’arquitectura catalana dels últims lustres. A part dels ja esmentats, noms com Jordi Badia, Esteve Bonell, Lluís Clotet, Carlos Ferrater, Josep Llinàs, Josep Lluís Mateo o l’estudi RCR (Aranda, Pigem i Vilalta) en són bons exemples. Però també hi ha molts altres estudis, sovint d’una generació més jove, que treballen en el dia a dia de l’arquitectura catalana contemporània, com Bopbaa, Bailo-Rull, Roldán-Berengué, Massip-Bosch, Capella, Ruisánchez, BCQ, Viaplana, Brullet/De Luna, Garcés, Sanabria, Soldevila, Bru, Freixes.

D’altra banda, hi ha un corrent de pensament amb propostes més pragmàtiques, més austeres i més en consonància amb valors com la interacció amb la natura o l’estalvi energètic i de recursos, amb figures com Toni Gironès o l’estudi López-Rivera, que ha ha influït en molts joves arquitectes dedicats a l’habitatge social o a l’edificació per a particulars o petites infraestructures.

Finalment, Vicente Guallart, exdirector de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), i actualment arquitecte en cap de Barcelona, junt amb d’altres arquitectes com Willy Müller o Enric Ruiz-Geli, són capdavanters d’un altre plantejament de ciutat, en què la redefinició de l’urbanisme, l’ecologia i l’aplicació de les tecnologies de la informació destaquen per damunt de la construcció en si. Des del desenvolupament de projectes com Mediapolis, als anys noranta, o la posada en marxa de l’ambiciós IAAC, el seu programari experimental i innovador ha marcat els seus projectes, que ara s’intenta dur a la pràctica.