Institut Ramon LLull

transparència
Cultura catalana

Àmbits d'actuació

Llengua

El català: una veu pròpia i mil·lenària

Forjada a partir del llatí vulgar, es va consolidar entre els segles VIII i IX al voltant dels Pirineus orientals en els comtats que formaven la Marca Hispànica dins l’imperi carolingi. Els primers textos escrits en català els trobem el segle XII en una versió catalana del Liber iudiciorum (compilació de lleis visigòtiques) i en el sermonari de les Homilies d’Organyà.

Gràcies a les conquestes territorials de la corona catalanoaragonesa cap a València, Mallorca i més tard cap a bona part de la Mediterrània occidental fins a Grècia, la llengua catalana es va expandir per aquests territoris i va arribar a ser present en tots els àmbits del coneixement –el dret, la religió, la història, la filosofia, la ciència– amb figures cabdals com Ramon Llull, que va aportar al català la perfecció d’una llengua culta i cohesionada.

Els segles XIV i XV representen l’etapa daurada de la literatura catalana amb obres de relleu universal com les quatre grans Cròniques, l’obra de Bernat Metge, la poesia d’Ausiàs Marc o Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, considerada la primera novel·la moderna de la literatura occidental. També va esdevenir la llengua dels grans tractats de dret de l’època, com per exemple els Furs de València o el Llibre del Consolat de Mar, un codi de lleis que va regular el comerç marítim a la Mediterrània fins al segle XVIII, precursor de la legislació de la Commonwealth of Nations britànica, quatre segles més tard.

Malgrat el moment d’esplendor absolut que el català va viure durant l’edat mitjana, els segles del Renaixement i del barroc són l’inici de la decadència en l’àmbit de la creació literària culta. Tot i això, el català va continuar sent una llengua viva a l’administració i en els usos quotidians. No va ser fins a la signatura del Tractat dels Pirineus, un cop acabada la Guerra dels Segadors (1640-1659), que el català es va prohibir per primera vegada a les institucions i escoles de la Catalunya del Nord, ara sota control francès. Més tard, a principis del segle XVIII, la derrota de la corona catalanoaragonesa que va donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió per la corona d’Espanya (1704-1714), va significar un segon contratemps per a la llengua. Els decrets de Nova Planta (1716) van suposar la fi de les institucions i dels drets jurídics catalans. Tot i això, la llengua va aconseguir sobreviure.

Al segle XIX, en ple sorgiment del romanticisme i dels nacionalismes europeus, la cultura catalana va recuperar una rica Renaixença literària que va enfortir la identitat diferenciada dels catalans. La Renaixença va donar pas a l’auge cultural del modernisme de tombants de segle, visible en l’exuberància arquitectònica de Gaudí o de Domènech i Montaner, que contrastava profundament amb la desfeta de l’imperi transatlàntic espanyol amb la pèrdua de les últimes colònies. La poesia de Jacint Verdaguer i de Joan Maragall, la prosa de Victor Català i de Narcís Oller o el teatre d’Àngel Guimerà, van retornar el català a la seva posició de llengua literària. Paral·lelament es van iniciar estudis sobre la llengua catalana i es van elaborar diccionaris i ortografies que són el precedent immediat de la normativització moderna.

A les portes del segle XX,  es va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), amb l’objectiu de promoure i desenvolupar la recerca en els diferents àmbits la cultura catalana. Uns anys més tard es va fundar la Secció Filològica (1911) que va comptar amb figures com Pompeu Fabra o Antoni Maria Alcover. Els estudis elaborats per aquests dos filòlegs han estat cabdals per a la normativització de la llengua catalana. El català normatiu actual  va quedar definitivament fixat a les primeres dècades del segle XX, amb l’establiment de l’ortografia moderna de Pompeu Fabra amb les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917) i la publicació de la Gramàtica catalana (1918) i del Diccionari de la llengua catalana (1932).

Després dels anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), amb la instauració de la Segona República, el 1932 la Generalitat va aprovar el primer estatut d’autonomia (1932) en el qual s’establia que el català era la llengua oficial a Catalunya. El projecte polític i cultural d’aquells anys es va veure violentament truncat per l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la victòria del bàndol nacional i per la consegüent dictadura del general Francisco Franco fins al 1975. Durant aquest període la persecució i repressió de la llengua catalana va ser sistemàtica i se’n va prohibir l’ús en tots els àmbits. Malgrat tot, escriptors com Mercè Rodoreda, Josep Carner, Pere Calders, Josep Vicenç Foix, Llorenç Villalonga, Josep Pla o Josep Maria de Segarra van continuar escrivint en català durant aquells anys, dins i fora de les fronteres catalanes. En l’àmbit familiar, la llengua de transmissió va continuar sent el català i es va mantenir fins a la recuperació de les llibertats democràtiques. Un cop iniciada la transició cap a la democràcia, després dels 36 anys de dictadura, la nova Constitució espanyola de 1978 reconeixia la pluralitat lingüística de l’Estat espanyol i establia que les altres llengües espanyoles podien ser oficials a les seves respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. A partir dels anys 80 es va normalitzar l’ús del català a les escoles, als mitjans de comunicació, al món econòmic i a les administracions públiques catalanes.

Mare de Deu del Mont
Mare de Déu del Mont, on Verdaguer va escriure alguns fragments del poema Canigó.
    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"