Fructuós Gelabert i Segundo de Chomón, que van dirigir pel·lícules al començament del segle XX, són la base sobre la qual s’ha construït el cinema català i espanyol al llarg de mes de cent anys. Fructuós Gelabert va dissenyar els primers estudis de rodatge d’Espanya i, amb una mirada realista, va rodar la primera pel·lícula de ficció del país, Riña en un café (1897); Segundo de Chomón, amb una mirada fantàstica, imaginativa i sobretot, experimental, va rodar el 1905 el que seria el seu film més cèlebre, El hotel eléctrico, confirmada avui dia com la primera pel·lícula que va emprar el recurs de l'animació, fotograma a fotograma, abans que cap altra a la història del cinema.

La vida secreta de las palabras

Durant el primer terç del nou-cents, Barcelona va ser el centre de la indústria cinematogràfica estatal, tant en producció com en distribució, i una de les ciutats del món amb més sales d’exhibició. El 1932 es va fundar el primer estudi de cinema sonor, Orphea Films i la Generalitat de Catalunya va crear el Comitè de Cinema, organisme encarregat d’establir les polítiques cinematogràfiques; l’any següent es rodaria la primera pel·lícula en llengua catalana, dirigida per Domènec Pruna, El cafè de la Marina, a partir de l’obra homònima de Josep Maria de Sagarra. Durant el franquisme, Barcelona va continuar sent un espai de producció i distribució, però sense cap signe de recuperació cultural catalana i menys encara lingüística. Tot i així, cap a la dècada dels seixanta es visibilitza una feble recuperació del cinema: Francesc Rovira i Beleta va dirigir Los Tarantos (1963), candidata als premis Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, i El amor brujo(1967), que va repetir candidatura. Aquest mateix any, Josep Maria Forn rodava La piel quemada (1967), una pel·lícula neorealista en blanc i negre que entroncava amb el cinema social de l’època.

Com ja s’ha dit, el cinema experimental, que es preocupa sobretot per la forma, l’estètica i la investigació, existeix a Catalunya des del cinema mut amb la figura de Segundo de Chomón. L’apogeu d’aquesta tendència es va produir als anys seixanta amb el moviment anomenat Escola de Barcelona, que va ser reflex d’una societat que es modernitzava més ràpid que a la resta de l’Estat espanyol, mirant a Europa i trencant regles, tant de comportament com de manera de filmar. Impulsat per les figures de Pere Portabella, Joaquim Jordà i Jacinto Esteva, l’Escola de Barcelona va produir alguns dels films més importants històricament del cinema fet a Catalunya, com Dante no es únicamente severo, (1967) de Jordà-Esteva o Nocturno 29 (1968) de Pere Portabella. José Maria Nunes, Carlos Duran, Vicente Aranda, Jaime Camino i Gonzalo Suárez també van formar part d’aquest moviment.

Aquest cinema experimental, una mica oblidat en l’últim terç del segle XX, durant els darrers cinc o sis anys ha donat resultats realment importants. Noms com José María de Orbe i Albert Serra o films com Elisa K (2010), de Judith Colell i Jordi Cadena, o Los pasos dobles (2011), d‘Isaki Lacuesta, són els hereus d’una tradició que segueix reconeixent Pere Portabella i Joaquim Jordà com a directors emblemàtics d’un art que no té por de trencar totes les regles establertes, tant estèticament com èticament.

53 días de invierno

Al marge, però molt a prop del cinema experimental, es pot parlar del cinema independent. A Catalunya n’hi ha hagut cinema des de fa molts anys, com exemplifica la figura de José Maria Nunes. Més recentment, títols com Fin (2010), de Luis Sampieri, Fake Orgasm (2010), de Jo Sol, Catalunya über alles (2010), de Ramon Térmens o Open 24 hores (2011), de Carles Torras, confirmen que la tendència segueix existint.

Un dels trets definitoris del cinema de ficció català és que sol ser un cinema de gènere: policíac, històric, de terror, fantàstic, comèdia, etc.

Durant els anys cinquanta i seixanta, el cinema policíac rodat a Barcelona va ser molt important. Mitjançant els seus arguments es feia un retrat de la societat molt més lliure que el que es podia fer des del realisme més dur. Realitzat amb pocs mitjans i rodat en escenaris naturals partint de fets reals, té un estil sense retòrica ni espectacularitat. N’és un bon exemple l’obra del director Julio Coll, que el 1957 va rodar Distrito quinto, a partir de la novel·la de Josep Maria Espinàs És perillós fer-se esperar. José Antonio Isasi-Isasmendi, mestre del cinema policíac local, va realitzar també als anys cinquanta les seves millors pel·lícules. Actualment, realitzadors com Ventura Durall, amb el seu primer llargmetratge Les dues vides d’Andrés Rabadán (2008), són bons continuadors del gènere.

El cinema històric també ha estat cultivat sovint per la ficció catalana els darrers anys, però amb notables diferències en relació amb els films històrics d’altres procedències. Així, si Pa negre (2010), d’Agustí Villaronga —presentada, tot i que finalment no nominada, als Oscars del 2011 com a millor pel·lícula de parla no anglesa— és una pel·lícula inconfusiblement catalana, no ho és per la història —que és universal—, sinó pel reflex del món rural català. De totes maneres, al costat de la mirada introspectiva de Villaronga, trobem una altra pel·lícula molt recent i també històrica, Bruc, la llegenda (2010), de Daniel Benmayor, que recorre a l’èpica i la grandiositat del paisatge per narrar una historia d’herois nacionals; o Caracremada (2010), de Lluís Galter, una reflexió al voltant de la resistència llibertària al règim de Franco a través del que fou el seu últim guerriller en actiu. Els antecedents d’aquest cinema històric els trobem ja el 1976 amb la pel·lícula d’Antoni Ribas La ciutat cremada (1975), que evoca deu anys de la història catalana (1899-1909) mostrant-ne els conflictes polítics i socials. El mateix any 1976, Jaime Camino recrea l’esclat de la Guerra Civil amb Las largas vacaciones del 36. Camino va estrenar dos anys més tard La vieja memoria (1978), un documental elaborat a partir del testimoni de supervivents de la II República i la Guerra Civil. Sobre el mateix període, Josep Maria Forn rodava el 1979 Companys, procés a Catalunya.

Més enllà de les etiquetes de gènere, l’explosió de llibertat que es va viure després de la mort de Franco —i que es reflecteix en els títols dels anys setanta esmentats més amunt— va obrir la porta a una nova fornada de realitzadors que van explorar altres temàtiques, com Bigas Luna amb Bilbao (1976), Francesc Bellmunt amb L’orgia (1978), Francesc Betriu, Antoni Verdaguer o Ventura Pons, que el 1977 va rodar la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment al Festival de Cannes del 1978.

Isabel Coixet

Però el gènere més destacat en volum de producció durant els darrers anys a Catalunya, amb una gran força, és el fantàstic i de terror, representat, per exemple, per la saga REC, de Jaume Balagueró. L’èxit de Mientras duermes (2011), del mateix Balagueró, El orfanato (2007) de Juan Antonio Bayona, o Buried (2010), de Rodrigo Cortés, permet afirmar que el cinema d’aquest gènere a Catalunya té el futur assegurat. Sens dubte, hi ha contribuït l’existència d’un dels aparadors fonamentals d’aquest cinema, el Festival de Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que ha arribat enguany a la seva 45a edició i on el 1987 Bigas Luna ja va presentar la seva pel·lícula Angoixa.

Deixant de banda els gèneres, tan codificats, trobem en la ficció catalana un vessant profundament arrelat que podríem qualificar de “naturalista”. És un cinema que es mou entre la comèdia i el drama, sense decantar-se del tot per cap dels dos gèneres. Podríem enquadrar-hi les obres de Cesc Gay, Marc Recha o Toni Bestard, exemples d’un cinema generacional, contemporani; o pel·lícules com La mosquitera (2010), d’Agustí Vila, una radiografia de la confusió moral de la petita burgesia local; o Tres dies amb la família (2009), de Mar Coll. Ventura Pons ja fa molts anys que realitza aquest tipus de cinema: el conjunt de la seva àmplia filmografia ofereix un retrat fidel del que és i ha estat una bona part de la societat catalana dels últims anys.

No es pot oblidar que dins d’aquest terreny de la ficció ha començat a aparèixer un potent cinema d’animació que en els últims anys ha tingut alguns èxits internacionals. Chico i Rita (2011) de Javier Mariscal i Fernando Trueba —nominada als Oscars 2012 com a millor pel·lícula d’animació—, Arrugas (2011), d’Ignacio Ferreras, són la prova de que l’animació adulta té un gran futur, conjuntament amb d’altres pel·lícules d’animació per a tots els públics com Papa, sóc una zombie(2011), de Ricardo Ramón i Joan Espinach, Floquet de Neu, el goril·la blanc (2011), d’Andrés G. Schaer, i Les aventures de Tadeo Jones (2012), d’Enrique Gato.

El documental és un dels motors de la renovació del cinema fet a Catalunya. La important implantació del que s’anomena documental de creació és un fenomen relativament nou. Mones com la Becky, (1999) de Joaquim Jordà, va ser la primera espurna d’un foc que ha donat films i directors esplèndids. No hi ha festival al món, o mostra de cinema, que no compti amb algun títol documental català. Jordà va demostrar que realitzar un documental no volia dir filmar només la realitat, sinó transformar-la a través de la mirada de qui filma. Des de llavors, el cinema documental procedent de Catalunya no ha deixat de créixer amb directors com Mercedes Álvarez, Isaki Lacuesta, Manuel Huerga, Antoni Verdaguer, Elisabet Cabeza, Esteve Riambau, Edmon Roch, Carles Bosch, Albert Solé o José Luis Guerin, entre molts d’altres.

A part de les mateixes pel·lícules, hi ha altres manifestacions que són i han estat fonamentals perquè es pugui parlar de cinema català. Sens dubte cal remarcar la importància que tenen els festivals, especialment el ja esmentat Festival de Cinema de Sitges, el festival internacional de cinema documental DocsBarcelona, el de cinema documental musical Beefeater IN-EDIT, el Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa o el festival de cinema d’animacióAnimac de Lleida. Tots aquests certàmens contribueixen a enriquir el panorama cinematogràfic català actual. Com hi contribueix també la Filmoteca de Catalunya que des de la seva nova seu barcelonina, inaugurada el 2012, ofereix una acurada programació i serveis de primer ordre.

Les televisions, com Televisió de Catalunya-TV3, també tenen un paper transcendental en el món del cinema. D’una banda, promouen la producció i realització de telemovies i minisèries, que han incrementat la quantitat i la qualitat en els darrers anys amb títols com Serrallonga, la llegenda del bandoler (2008), Les veus del Pamano (2009) o Tornarem (2012). De l’altra, difonen el cinema a través dels espais dirigits per periodistes i crítics com Àlex Gorina i Jaume Figueras. Tampoc no podem oblidar el paper dinamitzador que han desenvolupat les escoles de cinema en l’actual eclosió del cinema català: el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra i l’activitat de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) han permès la renovació generacional del cinema català contemporani amb directors com Elena Trapé, Carla Subirana o Kike Maíllo, entre d’altres. En l’àmbit acadèmic, noms com Román Gubern o Àngel Quintana s’han convertit en referents del cinema català a nivell internacional.

Com a conseqüència d’aquest moviment d’impuls i renovació del cinema català i en sintonia amb el seu vigor, el 2008 es va crear l’Acadèmia del Cinema Català,  que ha promogut una celebració anual de reconeixement amb els Premis Gaudí.

Ara per ara, no hi ha cap dubte de que el cinema català —un cinema que trenca esquemes, a la recerca de formes noves d’expressió— és una realitat inqüestionable, aquí i fora de les nostres fronteres: Carles Bosch i Josep Maria Domènech van ser nominats a l’Oscar el 2004 pel seu documental Balseros ; Isabel Coixet i Antonio Chavarrias han estat presents en diverses edicions de la Berlinale; Agustí Vila va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Karlovy Vary (2010) i Isaki Lacuesta el màxim guardó a San Sebastián (2011); Juan Antonio Bayona triomfa amb la seva última producció Lo imposible al festival de Toronto; Albert Serra va estar present a Cannes amb la seva primera pel·lícula, Honor de cavalleria (2006) i el 2012, a la Documenta de Kassel amb el llargmetratge Els tres porquets. I la llista no s’acabaria aquí. El creixement de la producció feta a Catalunya ha estat sorprenent. En els darrers deu anys s’han produït prop de 600 llargmetratges de ficció i animació, gairebé 200 documentals i hem vist aparèixer una seixantena de nous directors i directores. Una realitat, doncs, inqüestionable, i amb una continuïtat assegurada.