Els nous llenguatges, la creació escènica més contemporània, les accions teatrals i parateatrals... són etiquetes que reuneixen i identifiquen el treball inclassificable d’un grup d’artistes enormement heterogeni i divers des del punt de vista de l’estètica, del concepte o del format de les seves propostes. Els denominadors comuns d’aquest grup són bàsicament l’interès per les noves formes de representació, la connexió amb l’actualitat social, la desmitificació de l’art, la recerca d’una nova relació amb el públic, l’ocupació d’espais no convencionals, la contaminació de totes les arts en el fet teatral i el protagonisme de les noves tecnologies. El teòric Hans-Thies Lehmann ha encunyat el terme teatre postdramàtic per a referir-se a l’escena de fi del segle XX que ell defineix com “un teatre en què el text deixa de ser hegemònic per agermanar-se amb la dansa, la pintura, la il·luminació, la música, l’arquitectura o el videoclip sense establir jerarquies”. El punt de partida és, sens dubte, la pèrdua d’hegemonia del text en el si de l’obra.

Loscorderos.sc

Aquesta nova creació teatral contemporània disposa a Catalunya de seus per a l’exhibició en temporada com l’Antic Teatre (Barcelona), Escorxadijous  (Lleida) i el Teatre Municipal d’Olot; festivals que es consoliden, com Escena Poblenou (Barcelona), TNT (Terrassa) i la Setmana Internacional del Festival Temporada Alta (Girona); i plataformes com el Festival NEO (Noves Escenes Obertes), rellançat el 2012 amb el suport de diferents teatres públics de Barcelona. Cal destacar també festivals ja desapareguts, com Radicals Lliure (del Teatre Lliure de Barcelona), Mapa (Pontós) i PNRM (Olot), que han acomplert un important paper per aquest sector.

En el Festival NEO del 2012, Àlex Serrano, l’ànima de la companyia Agrupación Señor Serrano, va presentar Katastrophe, on quatre actors disfressats d’ossets manipulen objectes i provoquen reaccions químiques que arrasen maquetes de cases habitades. Hi ha alguna diferència entre una catàstrofe natural, una catàstrofe natural provocada per l’home i una catàstrofe humana? A l’espectacle, que ha tingut una excel·lent projecció internacional, hi podem veure moviment, teatre físic, vídeo en escena, tecnologia interactiva i l’acció dels actants. És un bon exemple del que proposa la nova escena catalana d’avantguarda, una categoria difícil de definir perquè s’alimenta indiscriminadament de gèneres més perfilats com la dansa, el teatre d’objectes o també les noves dramatúrgies textuals.

Marcel·lí Antúnez

És també el cas de loscorderos.sc i el seu espectacle El cel dels tristos (o la impossibilitat de ser millor persona), en què es diu un text que s’interpreta d’una manera autònoma gestualment a la lògica dels seus significats; loscorderos.sc és una companyia amb seu a Barcelona des del 2003, que també ha rebut una bona acollida a l’exterior. Podríem definir la seva proposta com a teatre físic, però de fet, no està massa lluny d’alguns dels projectes de Pere Faura, que són més propers a la dansa contemporània per la rellevància que hi té la música i el moviment.

La hibridació de gèneres en aquests creadors és justament un dels seus pocs trets en comú. Així, tant Antigua i Barbuda com Playground treballen des dels objectes; El circo de las penas dels membres de la primera d’aquestes formacions Jordà Ferrer i Óscar de Paz, és un muntatge en què les màquines interpreten un drama, amb l’ajuda del sonoritzador d’espais Pablo Rega i el dramaturg Josep Pere Peyró. Antigua i Barbuda, nascuda el 2002, té un peu a les arts plàstiques i un altre a les arts escèniques, i una fixació amb les màquines com a contenidors de poesia. Playground, la companyia de Xavier Bobés nascuda en 2003, acumula en pocs anys molts projectes d’un nou teatre d’objectes que ha madurat des del seu original El cap als núvols(2004) fins al recent Insomni (2011), passant per la sorprenent proposta A taula (2009).

Roger Bernat (foto: Marc Costa)

Tots aquests artistes són exemples de les darreres fornades d’una avantguarda escènica que a Catalunya té figures consolidades com Marcel·lí Antúnez, amb els seus projectes relacionats amb la tecnologia i la robòtica; Sergi Fäustino, un performer que genera accions diverses sempre relacionades amb la seva trajectòria vital; o la Sociedad Doctor Alonso, de Tomàs Aragay i Sofia Asencio, que des del moviment i el gest han creat multitud de projectes que sovint fan recerca des de la paradoxa. A aquests noms cal sumar Roger Bernat, compromès a subratllar les contradiccions del compromís; Colectivo 96; Sònia Gómez; David Espinosa; Nico Baixas; Fundación Collado-Van Hoestenberghe; El Conde de Torrefiel; Guillem Mont de Palol; La Reial Companyia de Teatre de Catalunya; Indi Gest; Insectotròpics; Obskené... Són la rereguarda de l’avantguarda, i conformen el panorama ric i divers de la nova escena catalana.