Procés de selecció
Per escollir la proposta guanyadora l'Institut Ramon Llull ha nomenat un comitè d’experts, compost per un president, 3 vocals i una secretària de l'Institut Ramon Llull. La presidenta ha sigut Hiuwai Chu (MACBA), i els vocals Mabel Palacín (artista), Anna Pahissa, (Hangar) i Carles Guerra, comissari independent.
El procés de selecció s'ha dividit en dues fases. La primera volta era oberta a la presentació de propostes per part de tots els professionals i empreses interessats que complissin els requisits. En aquesta primera volta, que es va tancar el dia 1 de juliol de 2021, els aspirants van presentar un currículum vitae i una proposta de dues pàgines amb les idees generals del projecte i l’artista o artistes seleccionats. D'entre aquestes propostes, el comitè d’experts va escollir tres propostes finalistes per participar a la segona volta, seguint les bases del concurs.
En aquesta 2a volta els 3 finalistes han presentat un projecte desenvolupant els continguts, una proposta de disseny museogràfic i un pressupost.
Els finalistes han sigut citats per defensar de forma presencial la seva proposta davant del comitè d’experts el dia 20 de juliol de 2021 a la seu del Llull, al Palau Baró de Quadras.
La proposta guanyadora
Llim és una recerca de base materialista que posa en primer pla l'aigua i el vidre, com a elements consubstancials en la història de Venècia, per crear un organisme que suggereix una plètora de conceptes.
Llim és un organisme que dóna compte del flux material en el seu contínuum, el seu vitalisme així com la seva fragilitat. Un vessament continuat és com el filòsof Henry Bergon va descriure el flux vital: una seqüència infinita de transicions en que la matèria canvia permanentment d’estat. Els canvis en l’existència es produeixen d’un mode incessant, fusionant-se entre sí de tal manera que aquests resulten pràcticament imperceptibles. Pel què allò realment viscut és la continuïtat.
La proposta Llim proporciona una experiència situada de la viscositat en tant que expressió del flux vital. En tant que organisme viscós, Llim pren vida a través d’adherir-se als elements humans i no-humans que coexisteixen al seu entorn. La viscositat no procedeix ni per síntesis ni desdoblament, sinó per adhesió. Com a experiència situada, parteix de la noció situated knowledges tal i com la va plantejar Donna Haraway al tombant de segle (1995): Llim no resulta d’adaptar l’obra de Lara Fluxà a l’especificitat contextual de Venècia, sinó d’assimilar els sediments que conformen aquest fenomen segons la lògica de la viscositat. En referència amb el concepte de Haraway, es tractarà, per tant, de proporcionar una experiència que és real en la mesura que es vincula íntimament a la contingència dels fenòmens i les tecnologies que s’hi associen en una localització determinada.
Llim és una ampolla de Klein que s’expandeix en l’espai i el temps i que vincula en un mateix pla de realitat els sediments culturals i materials que composen la viscositat tal i com aquesta es manifesta a Venècia.
L’aigua, el llim, el canal: Un sistema de bombeig instal·lat a una riba del Canale di San Pietro extreu aigua per alimentar de manera continuada l’edifici que acull la participació catalana a la Biennal de Venècia amb matèria procedent del llit del canal. Al seu interior, l’aigua escampa restes de llot amb la seva circulació. Al cap d’uns minuts l’aigua torna al curs de la xarxa hidràulica de Venècia. Progressivament, al llarg del període de la Biennal, la instal·lació assimila el subsòl de Venècia, que es desplaça en la mesura que transita les canonades d’aquest organisme.
En paral·lel a l’aigua, coexisteixen a l’edifici d’altres sistemes tubulars, en un circuit tancat de recorregut ostensiblement menor, que transporten d’altres líquids, com llet o petroli. Els líquids circulen al llarg de l’edifici per un sistema de tubs vitri, amorfs i que adopten formes més o menys orgàniques.
El vidre permet articular el gran circuit tancat que dóna forma a l’organisme, amb tota la seva amplitud: el contínuum que vincula l’aire que circula pels conductes del cos dels bufadors de vidre amb l’aigua que circula pels tubs que es despleguen en forma de canal a Venècia.
Comissari
Foto: Eva Carasol (Cortesia de Fabra i Coats)
Oriol Fontdevila (Manresa, 1978) és comissari, escriptor i investigador centrat en les pràctiques artístiques i l'educació. Doctorant en el programa d'Humanitats i Comunicació per la UOC, ha desenvolupat projectes curatorials a molts centres i museus d’art contemporani, com la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, el Centre d’Arts La Virreina, el Centre d’Arts Santa Mònica, el Centre de Cultura Contemporània El Carme de València o el Vojvodina Contemporary Art Museum a Novi Sad, Sèrbia. Va ser membre de l'equip curatorial del projecte europeu Performing the Museum; i director artístic de la Sala d’Art Jove, iniciativa d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. El seu assaig El arte de la mediación (L’art de la mediació) va ser publicat el 2018 per consonni (Bilbao), escrit gràcies a una beca d’investigació del MNCARS. Ha col·laborat amb molts llibres i catàlegs d'art contemporani. És professor visitant de diversos programes de màster i programes d’estudis internacionals. Actualment és professor ajudant a EINA.
Artista
Lara Fluxà (Palma, 1985) treballa habitualment a partir d’elements amb poètica pròpia que li són propers, com l’aigua o el vidre. Llicenciada en Belles Arts i màster en Produccions Artístiques i Recerca per la Universitat de Barcelona, s'ha especialitzat en el tractament del vidre a partir de diferents cursos sobre vidre bufat a Segovia, Barcelona i la Bisbal. La particularitat física de l'aigua i el vidre l'ha portat a interessar-se per conceptes com la fragilitat, l’estabilitat i també en l'experimentació científica. Les seves obres qüestionen la feblesa de l'equilibri dels ecosistemes. Ha col·laborat amb institucions com el centre Lo Pati, la Fundació Joan Miró, la Fundació Felícia Fuster, la Capella de la Misericòrdia, el Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard, el Casal Solleric de Palma, el Museu Marítim de Barcelona i l’Arts Santa Mònica, entre d’altres.
La 59a Biennale Arte: The Milk of dreams
Aquesta serà la setena vegada que l’Institut Ramon Llull presenta Catalunya a la Biennal d’Arts Visuals de Venècia, que tindrà lloc del 23 d'abril al 27 de novembre de 2022 i comptarà amb Cecilia Alemani com a comissària . En l’edició anterior, el Llull va presentar el projecte ‘To Lose Your Head’, comissariat per Pedro Azara
La 59a Exposició Internacional d’Art es titularà The Milk of Dreams (La llet dels somnis). Aquest nom està manllevat d’un llibre de Leonora Carrington, en què, com diu Cecilia Alemani:
“l’artista surrealista descriu un món màgic on la vida es revisa constantment a través del prisma de la imaginació i on tothom pot canviar, transformar-se, convertir-se en una cosa i en una altra persona. L’exposició ens porta a un viatge imaginari a través de les metamorfosis del cos i les definicions de la humanitat ”.
Als anys 50, mentre vivia a Mèxic, Carrington va somiar i va il·lustrar contes misteriosos, primer directament a les parets de casa seva, després en un petit quadern anomenat La llet dels somnis. Contades amb un estil oníric que semblava aterrir joves i grans, les històries de Carrington descriuen un món lliure, ple de possibilitats. Però també són l’al·legoria d’un segle que va imposar una pressió intolerable a l’individu, que va obligar Carrington a una vida d’exili, tancada en centres de salut mental.
Segons Alemani, aquesta exposició es basa en moltes converses mantingudes amb artistes al llarg dels darrers mesos. Les preguntes que van anar apareixent semblen plasmar aquest moment de la història, en què la supervivència mateixa de l’espècie està amenaçada, però també resumeixen dubtes que impregnen les ciències, les arts i els mites del nostre temps. Com canvia la definició d’ésser humà? Què constitueix la vida i què diferencia els animals, les plantes, els humans i els no humans? Quines són les nostres responsabilitats envers el planeta, les altres persones i els altres organismes amb què convivim? Com serien la vida i la Terra sense nosaltres?
L'exposició se centrarà especialment en tres temes: la representació dels cossos i les seves metamorfosis; la relació entre individus i tecnologies; i la connexió entre els cossos i la Terra. La proposta de Cecilia Alemani vol centrar-se en les metamorfosis del cos i la definició d’humanitat en un moment de revisió del concepte d’ésser humà i de la nostra responsabilitat envers el planeta, les altres espècies i la nostra pròpia espècie. Posthumanitat o noves aliances entre espècies, les fronteres entre cossos i objectes es transformen sota la pressió de la tecnologia, generant mutacions que creen noves subjectivitats, jerarquies i anatomies. La tecnologia, la pandèmia, l’augment de les tensions socials i la crisi ambiental ens recorden que el cos humà no és autosuficient, que els éssers humans formem part d’una xarxa simbiòtica de interdependències que ens uneixen entre si, amb altres espècies i amb el planeta en el seu conjunt.
