Institut Ramon LLull

A mitjan segle XIX Barcelona va gaudir d’un procés de creixement que va fer possible annexionar les poblacions veïnes, amb el projecte de l’Eixample Cerdà com a instrument principal. Era un període en què algunes famílies s’enriquien gràcies a la pròspera indústria del Vallès i construïen, com a símbol de la seva fortuna, edificis a l’Eixample de Barcelona. Edificis rics i magníficament decorats, on els millors arquitectes modernistes i oficis artesans competien per la presència als principals carrers del nou Eixample.

Els propietaris ocupaven el primer pis, dit principal; la planta baixa es destinava al comerç amb els seus productes, i la resta de pisos eren destinats a lloguer.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) va ser, amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, un dels autors més importants i coneguts del modernisme català. Construeix el Palau del Baró de Quadras entre el 1904 i el 1906, en un dels moments més fructífers de la seva carrera: va acabar la Casa Amatller el 1900, el Palau Macaya el 1901, el Palau Serra (actual seu de la Diputació de Barcelona) el 1903, la Casa de les Punxes el 1905 i la fàbrica Casaramona (actual CaixaForum) el 1912.

Més endavant, Puig i Cadafalch va ser l’arquitecte de la plaça d’Espanya i de l’Exposició Internacional del 1929, així com de moltes altres obres. D’altra banda, va desenvolupar una gran tasca com a historiador (amb obres com L’arquitectura romànica a Catalunya) i arqueòleg (impulsant l’excavació de les ruïnes gregues d’Empúries i la restauració de molts conjunts romànics arreu de Catalunya).

A partir de la reforma a fons d’un edifici ja existent, en una parcel·la estreta, que donava només al carrer del Rosselló i no arribava a la Diagonal, Puig i Cadafalch crea aquesta petita joia del modernisme: tant la façana com el conjunt d’accés que travessa la planta baixa i l’arribada a la planta noble, són un dels projectes més reeixits de l’època.

El palau segueix l’esquema típic de l’Eixample: la planta principal per als propietaris i la resta de pisos per a lloguer. La planta baixa s’usa com a accés als pisos superiors i les dependències de servei, i per a l’entrada formal a la casa dels barons.L’entrada per a carruatges —excepcionalment, aquí, amb entrada i sortida al carrer— que dóna a l’escala monumental d’accés al principal és l’eix vertebrador de la residència dels barons i una herència dels palaus gòtics barcelonins —bàsicament, des dels situats al carrer de Montcada.

La configuració de l’Eixample fa que els edificis tinguin dues façanes molt diferenciades: la que dóna a carrer, sempre molt formal i representativa, i la que dóna a pati d’illa, que sol ser més senzilla i relaxada. Aquesta dicotomia la veiem també al Palau del Baró de Quadras: la façana de la Diagonal, obra dels artesans Alfons Juyol i Eusebi Arnau,que construeixen en pedra tallada una de les tribunes goticitzants més impressionants del modernisme; la façana posterior, la del carrer del Rosselló, té una decoració floral al llarg de la tribuna correguda lateralment –tres balcons– i vertical –quatre plantes.

La importància de l’entrada dels senyors es palesa tant en la rica decoració de l’escala i els vitralls de la claraboia com en el paviment de mosaic romà. La seva situació central genera un anell circulatori al seu voltant que resol la distribució del pis principal. Les impressionants reixes de la planta baixa, tant la que dóna a la Diagonal com la del carrer del Rosselló, són de forja del mestre Manuel Ballarín i Lancuentra.

Les sales amb façana a la Diagonal són les més públiques i estan destinades a rebre visitants. Es van construir amb pòrtics de pedra seguint un estil d’inspiració islàmica i utilitzant revestiments de ceràmiques de colors amb motius florals i elements escultòrics goticistes.

Les estances que fan façana al carrer del Rosselló es destinen a la vida familiar i domèstica, i es troba més detall en la decoració dels motius florals dels 
estucs, que omplen les parets de fulles. Uns grans pilars suporten els capitells jònics gegants, plens de motius vegetals i florals, a l’estil de les Arts & Crafts angleses, davant de la gran xemeneia —la llar de foc, símbol d’allò domèstic.

Cal fer esment dels magnífics treballs de fusteria, amb els rics i complexos teginats que cobreixen els sostres i els paviments de diverses fustes amb dibuixos geomètrics.

El palau va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener de 1976.

Durant el darrer semestre del 2015, s’ha realitzat una primera fase de restauració i conservació preventiva dels elements arquitectònics i ornamentals de l’accés al Palau. Aquesta restauració ha permès posar en valor la important rellevància patrimonial d’aquesta part de l’edifici, referent del modernisme barceloní.