Institut Ramon LLull

transparència
Cultura catalana

Àmbits d'actuació

21/10/2021. Antoni Muntadas i Hamaca, convidats al festival INTERSECCIÓN

Del 22 al 31 d’octubre té lloc INTERSECCIÓN – Festival d’...

14/10/2021. Air/Aria/Aire. Presentació del Quaderns Biennale 2021

Presentació del primer “Quaderns Biennale” amb la presència de la degan...

14/10/2021. Programa de l'IETM Girona 2021

El proper Satellite Meeting de l’IETM – International network for contemporary perfor...

Arts visuals

La pintura catalana dels darrers anys

Exposició "Joan Miró: The Ladder of Escape" a la Tate Modern, Londres
Exposició "Joan Miró: The Ladder of Escape" a la Tate Modern, Londres

En les arts visuals actuals ja no es pot parlar de disciplines pures, com il·lustra la trajectòria de la pintura catalana de les últimes dècades. Però també és cert que, després de les experimentacions més o menys arriscades dels diferents conceptualismes, i tot i comptant amb l’arribada massiva de nous mitjans d’expressió relacionats amb la tecnologia i amb els nous suports digitals, alguns artistes han continuat conreant la pintura de manera gairebé exclusiva D’altres, en canvi, l’han usada paral·lelament a d’altres procediments i tècniques artístiques.

Mirant enrere, el ressorgiment del panorama artístic després de la Guerra Civil es vincula sobretot a la iniciativa privada: a exposicions en galeries particulars i a moviments culturals de grups filoartístics, com el Cercle Maillol, però també a una nova generació d'artistes que fan evolucionar la pintura catalana des del surrealisme, que imperava abans de la guerra, fins a l’informalisme, que, a Catalunya, ha tingut grans representants. Entre ells, destaquen els membres del grup Dau al Set, creat al voltant de la revista del mateix nom (1948-1956). En formen part el desaparegut Antoni Tàpies (l’artista més emblemàtic de la contemporaneïtat catalana, portaveu més internacional i més reconegut de l’informalisme pictòric i representant de la pintura matèrica), Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan-Josep Tharrats i Joan Ponç.
"Croquis inconcret", Marià Fortuny)
Croquis inconcret, Marià Fortuny

Aquest noms han perdurat en l’àmbit artístic durant tota la segona meitat de segle XX i han estat, sens dubte, precursors i mestres de la generació que prendrà les regnes a partir dels anys setanta. A aquest grup d’artistes visuals se’ls deu el manteniment de l’avantguardisme pictòric al país i la consolidació d’un teixit de referències, difícils de mantenir durant la dictadura, i que han rebut els artistes més joves que han vingut després. Així, i seguint el camí obert per l’informalisme, apareix una nova generació de grans pintors que s’hi adscriuen i que l’amplifiquen, entre els quals destaquen Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada o Joan Hernández Pijuan, tots amb amplis recorreguts i reconeixement internacional.

Durant els anys setanta, però, l’arribada i la presa de posicions que van imposar els conceptualismes va fer abandonar l’expressió pròpiament pictòrica a molts artistes visuals. A partir dels vuitanta, amb la consolidació de la democràcia i amb una certa normalització del panorama artístic —que ja no ha de lluitar contra la censura ni contra la poca porositat del sistema local—, es produeix un cert estancament pel que fa a la pintura pròpiament dita. Els artistes visuals barregen estils, propostes i tècniques, de manera que la pintura com a tal es cultiva junt amb d’altres disciplines.

 

"Capses secretes", © Joan Ponç, VEGAP
Capses secretes, © Joan Ponç, VEGAP

Tanmateix, després de l’èxit de les propostes desmaterialitzadores, sorgeixen una sèrie de moviments centrats en l’ús del llenguatge estrictament pictòric i entren en joc les idees estètiques postmodernes. Així, repescats de les files del conceptualisme, alguns artistes orienten part del seu treball de nou cap a la pintura: Ferran García Sevilla o Ignasi Aballí en són bons exemples, igual que Luis Claramunt o Francesca Llopis.

Modest Cuixart
Modest Cuixart

Alguns altres, com Frederic Amat, pintor i escenògraf, o Robert Llimós, tot i ser artistes ben diferents, se situen dintre de l’òrbita postmoderna d’entrada i acusen influències tant de l’informalisme català com del nord-americà. Amb influències més europeïtzants, de les transavantguardes italianes o el neoexpressionisme alemany, però fill també de la tradició que entronca amb Mirò, Tàpies i el conceptualisme, i integrat alhora dins d’aquesta nova tendència postmoderna que es consolida a la dècada dels noranta, destaca sobretot l’artista mallorquí Miquel Barceló.

Altrament, també, cal recordar un camí menys conegut però molt arrelat a Catalunya, que és la pintura realista més o menys estilitzada, que durant la segona meitat del segle XX ha donat representants de força personalitat: Montserrat Gudiol, Jordi Alumà, Xavier Valls, Josep Roca-Sastre o Ramon Aguilar Moré.

"Sogas", © Frederic Amat, VEGAP
Sogas, © Frederic Amat, VEGAP
"Taula dibuixada", © Miquel Barceló, VEGAP
Taula dibuixada, © Miquel Barceló, VEGAP
"L'amour fou", © Miquel Barceló, VEGAP
L'amour fou, © Miquel Barceló, VEGAP
Fundació Joan Miró
Fundació Joan Miró
    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"