La biennal europea d’art contemporani Manifesta 16 obrirà les seves portes el 21 de juny de 2026 a la conca del Ruhr, a Alemanya. Aquesta nova edició de la biennal nòmada desplegarà la seva activitat principal a les ciutats de Duisburg, Essen, Bochum i Gelsenkirchen, en una de les regions urbanes i industrials més densament poblades d’Europa.
La participació catalana és un dels elements destacats d’aquesta edició. A més del paper central de l’arquitecte i urbanista Josep Bohigas, com a comissari i membre de l’equip artístic —amb la proposta curatorial This is not a church—, Manifesta 16 compta amb quatre projectes més vinculats al context professional de la cultura catalana, sota la programació artística For Whom the Bell Tolls?: CaboSanRoque, amb FAIL LOUDER, Curro Claret, amb This is not a church pew, Llorenç Barber i Montserrat Palacios, amb How Long a Clapper’s Shadow Falls, i Penique productions, amb Möglich Unvorhersehbar (Possibly unpredictable).
Aquesta presència, que compta amb el suport de l’Institut Ramon Llull, consolida la relació de Manifesta amb la cultura catalana, ja especialment visible en l’edició anterior, Manifesta 15, celebrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que va programar més de trenta artistes catalans.
Amb més de 5,3 milions d’habitants, la conca del Rurh destaca per la seva llarga tradició de reconversió d’espais industrials en equipaments culturals de prestigi. En aquest context, Manifesta 16 aposta per un nou focus d’intervenció: les anomenades Pantoffelnkirchen o esglésies de barri, antigament espais centrals de la vida comunitària i avui, sovint, en desús.
En total, dotze d’aquests edificis —majoritàriament construïts durant la postguerra i d’estètica brutalista— acolliran el programa artístic. La proposta sorgeix d’una investigació liderada per Josep Bohigas que planteja reinterpretar aquestes esglésies no com a simples relíquies, sinó com a incubadores de renovació social i cultural en un moment marcat per la digitalització i la polarització.
L’edició d’enguany comptarà amb 107 participants provinents de 31 països, i es podrà visitar fins el 4 d’octubre.
CaboSanRoque són Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro, artistes residents de la Fundació Lluís Coromina des del 2015. La seva feina es desenvolupa al voltant del so i les seves capacitats performatives. Les seves intervencions qüestionen l’espai d’exhibició i els formats; també qüestionen l’espectador a l’hora d’habitar aquest espai, físic, temporal i conceptual; sonor i visual. La seva formació acadèmica (música, enginyeria industrial i arquitectura) els porta a utilitzar també tecnologia en totes les seves obres. Des del 2012 les seves obres s’exposen nacionalment i internacional. En els últims anys han estat a: CaixaForum + (2023), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2023), Cité de l’Architecture (París, 2021), Centre Georges Pompidou (París, 2020-2021) i Center for Contemporary Arts of Glasgow (2019).
Sobre FAIL LOUDER, que s’instal·larà a Sant Ludgerus (Bochum), expliquen: “L'estadi s'activa quan no s'encistella o no es fa gol, quan no es guanya. En aquest terreny de joc i descompetició, les regles i el camp es trenquen i es modifiquen per l'alteració dels seus elements, que funcionen com l'epicentre que aglutina les diverses qüestions conceptuals de l'exposició. Porteries deformades, cistelles desnormativitzades i una grada que és alhora un pòdium, on el públic davant l’espectacle es torna subjecte de competició. S'envolten d'un himne infantil amb fragments de càntics ultres que defensen fins a la mort els seus colors”.
Curro Claret, This is not a church pew
Curro Claret va estudiar a la Facultat de Disseny i Enginyeria Elisava i al Central Saint Martins College of Art and Design. Des de finals de la dècada de 1990 treballa com a dissenyador independent de mobiliari, objectes, artefactes i interiors, centrant la seva pràctica a repensar críticament les maneres de viure, fer i (re)utilitzar els recursos existents. La seva pràctica mostra un interès particular a implicar col·lectius que, per diverses raons, es troben marginats, invisibilitzats i amb poques oportunitats de participació, explorant formes d’empoderament. El seu treball amb aquests grups diversos es desenvolupa de manera intercanviable amb organitzacions sectorials, com Arrels Fundació, Tot Raval, Impulsem i We Are Water Foundation; institucions culturals, com el Centro de Arte 2 de Mayo i La Cuisine Centre d’Art et de Design a Nègrepelisse; empreses, com BD Barcelona, Camper i Ziclacities; i centres acadèmics, principalment l’Elisava School of Design and Engineering.
Sobre This is not a church pew, que es durà a terme a Sant Ludgerous (Bochum) i a St. Josef (Gelsenkirchen) explica: “La proposta vol centrar-se en explorar com l’ús del mobiliari pot contribuir a generar oportunitats diverses de trobada. Mitjançant un procés de diàleg i participació de persones vinculades al barri, es preveu dissenyar i construir una col·lecció d’elements que convidin deliberadament a reunir-se i interactuar. L’enfocament principal és transformar bancs d’església en desús i, ocasionalment, altres elements de fusta també procedents d’esglésies. Això posa de manifest l’aprofitament de recursos materials i estructurals provinents d’allò que ha perdut la seva funció original, dotant-ho d’un nou ús i una nova vida en un context que pot donar resposta a necessitats més urgents.”
Llorenç Barber i Montserrat Palacios, How Long a Clapper’s Shadow Falls
Campanes, objectes quotidians i veus són les eines amb què Llorenç Barber i Montserrat Palacios exploren noves formes musicals basades en les ressonàncies de l’entorn, donant lloc a propostes úniques i profundament originals.
Llorenç Barber és compositor, instrumentista i activista musical. Ha estat creador del grup d’acció musical Actum de València (1973), el Taller de Música Mundana (1978), el Flatus Vocis Trio (1987) i els cicles Ensems (1979), Paralelo Madrid (1992) i Nits d’Aielo i Art (1998). El seu singular i heterodox àmbit creatiu abasta la improvisació, el minimalisme, la música plurifocal, la poesia fonètica i, en particular, els concerts urbans per a campanes, que ha organitzat a més de 150 ciutats d’arreu del món.
Montserrat Palacios va néixer a Mèxic, D.F. L’any 2000 s’inicia en l’estudi del cant difònic amb Llorenç Barber i Thomas Clements. Des de 1999 fins a l’actualitat col·labora amb Barber en l’estudi etnomusicològic i la realització artística dels seus concerts de ciutat amb campanes, bandes mòbils i focs artificials (percussió aèria), interessada també en l’art sonor i en la intersecció amb les arts visuals, plàstiques i intermèdia. Actualment practica la improvisació, la performance vocal i l’extended voice, centrant el seu treball en l’ús d’objectes (vidres, teteres, màquines de cosir, fils. etc.) en relació amb la veu.
Sobre How Long a Clapper’s Shadow Falls, que es podrà escoltar a St. Josef (Gelsenkirchen) afirmen: “Els sons de les campanes són propers, concrets, sempre variats i sovint insistents. Inciten a la festa, a l’aire lliure, al carrer, a la culminació col·lectiva de la kermesse —“organitzada amb finalitats benèfiques”—, una cosa semblant a una missa d’església desacralitzada, ara ramificada, expandida, un so que camina i es desplega a cada revolt o desnivell. Això converteix la plurifocalitat en un teixit sonor serpentí, interminable —un anar i venir voraç i gegantí que arriba a tothom. Una proposta sense límits, que pren noves vides més enllà de cada pont i cada rierol. La música de campanes és, més aviat, mega-música. La seva escolta és sempre original”.
Penique productions, amb Möglich Unvorhersehbar (Possibly unpredictable)
Penique productions va ser fundada a Barcelona el 2007 per Sergi Arbusà com un projecte centrat en la instal·lació efímera. Des del 2008, Penique també opera des de Rio de Janeiro, Brasil. Cada projecte comença identificant un lloc únic per construir una peça personalitzada: l'inflable. El "globus", fet d'un plàstic lleuger, creix i s'expandeix a mesura que l'aire es converteix en l'estructura de suport i obliga l'inflable a créixer, consumint tot el que troba al seu pas. L'espai es transforma amb una nova llum, una nova textura i un nou color monocrom. L'espectador és transportat a través de l'experiència sensorial a un entorn alhora familiar i nou.
Sobre Möglich Unvorhersehbar (Possibly unpredictable), que tindrà lloc a St. Josef (Gelsenkirchen), expliquen: “L’obra consisteix en un gran inflable blanc que ocupa la nau central de l’església, dialogant amb l’arquitectura de l’espai. A l’interior, es pot experimentar el caràcter performatiu de la peça, que unifica l’espai en textura i color, mentre que, a l’exterior, la versió escultòrica de l’obra revela la seva naturalesa inflable a través de les protuberàncies que es formen entre les columnes. La idea central és transformar l’església en un espai per a l’ús i el gaudi de la població local; un espai obert al públic, obert a ser habitat de la manera que cadascú entengui que ha de ser habitat i utilitzat. Una obra que desactiva l’església i s’ofereix generosament al públic local perquè la faci seva, la utilitzi i en gaudeixi”.
