El sector cinematogràfic ha estat un dels àmbits de la cultura on més s’ha notat la crisi provocada per la pandèmia: rodatges posposats o directament aturats, festivals de cinema cancel·lats o havent-se de reinventar en línia, les sales tancades durant mesos. I tot, amb la llosa d'una gran incertesa a l’horitzó. Per ajudar el sector i revertir aquesta situació, Faberllull Olot ha organitzat una estada d'escritpura guions de llargmetratge cinematogràfic.
El programa —amb estada, manutenció, tutories, sessions col·lectives i classes magistrals incloses— contribueix a la construcció de projectes audiovisuals que puguin ser finalitzats i produïts a mig termini a Catalunya. En un espai aïllat, amb la complicitat d'altres creadors, amb l'assessorament d'experts, els projectes escollits han tingut l’oportunitat de desenvolupar un primer tractament de la seva obra durant quinze dies, amb dedicació completa.
Els guionistes seleccionats han estat: Núria Dunjó i Carlos Villafaina (Festina Lente), Gabriel Ochoa Peris (Nena), Irene Moray, Irene Solà i Jan Matheu (La Belleza), Arnau Vilaró (Els homes i els dies, autobiografia de David Vilaseca), Victor Sala (Criatures), Sara Gutiérrez Galve i Núria Roura (Mala gent), Natàlia Boadas, Laura Azemar i Marta Vivet (Costa Brava), Pau Subirós (La jugada) i Aina Clotet (Oh, Nora).
Pau Subirós: la malaltia i el gir dramàtic
Guionista i productor de La Plaga i Staff Only (El viatge de la Marta), ambdues dirigides per Neus Ballús, Pau Subirós ha concebut La jugada com el seu primer projecte en solitari. "Sempre he treballat en projectes d'algú altre, especialment en els de la Neus Ballús. Tenia ganes de fer alguna cosa per iniciativa pròpia i per això vaig rodar el curtmetratge El codi interior. Gairebé en paral·lel, vaig començar a pensar en la idea de fer un llarg".
La jugada parteix de la conclusió, compartida i majoritària, per les persones que han sobreviscut a una malaltia greu: des del moment en què superen el tràngol, afirmen que a la seva vida hi ha hagut un abans i un després de la malaltia. Un punt de partida que té a veure amb certes experiències personals que l’han portat a reflexionar molt sobre la qüestió. "La història es basa en una relació una mica terapèutica, entre una metgessa i el seu germà. A ell, la sacsejada que representa la malaltia li fa canviar els patrons i valors vitals. Però hi ha un punt d’inflexió que afecta directament la germana".
"Hi veurem una relació entre germans, l’amor existent i la voluntat de cura. I, també, proposar una reflexió sobre on és la frontera entre això mateix: curar i envair l’autonomia de l’altre", explica Subirós, que afirma que el film, que voldrà dirigir si en té l’oportunitat, tindrà "un to intimista, tot i que jo penso en termes de comèdia. Serà un drama amb tocs d’humor, amb una certa lleugeresa en els plantejaments".
L’experiència de treball a la residència Faberllull ha estat molt gratificant. "He rebut molt feedback, tant de la tutora Neus Rodríguez, com també del conjunt del grup. El primer dia vam fer una sessió de posada en comú que va anar molt bé. Però, des de llavors i de manera molt informal, quan dinem o fem una volta també comentem coses dels projectes i vas rebent inputs. Mires d’ordenar les sensacions que reps, per veure per on vas i per refer el teu pla d’escriptura."
"La convivència i la comunitat és el millor que t’aporta l’estada", subratlla. "D’una banda, pel fet d’haver-te reservat un temps i tenir un cert aïllament de l’exterior. Però, de l’altra, pel feedback: sempre he buscat, en tots els projectes, la co-escriptura o anar compartint. I aquí ho he pogut seguir fent. Tenir opinions de qualitat t’ajuda moltíssim a avançar".
Sara Gutiérrez Galve i Núria Roura: una història coral
Joves, amb els peus a terra i conscients del privilegi de poder fer cinema. "Per a nosaltres, ser aquí és un regal enorme", confessen. Encara amb tot per fer –i amb ganes de fer-ho bé, sense pressa ni pressions afegides–, entomen l'estada a Olot com una oportunitat que cal aprofitar. "Amb aquest paisatge, no pots fer res més que escriure. Ens sentim molt agraïdes de poder tenir aquest temps i aquest espai per treballar".
"A banda de tutories i activitats, el millor de ser a Faberllull és que passem molt de temps amb aquestes catorze persones". Converses on es parla molt, i de tot. "Ens interessa com ho fan ells i elles, i no només per escriure, sinó per guanyar-se la vida en això. El cinema és un ofici estrany, amb maneres econòmiques que no són obvies, i on la majoria de gent que s’hi dedica i pot explicar històries, les explica des del privilegi de poder-hi pensar i poder-ho fer", reflexionen.
"És molt enriquidor compartir estones amb altra gent. En els temps lliures, inevitablement, surten temes i això és molt bo. És el que fa la diferència. Podríem fer el mateix totes dues soles, tancar-nos en algun lloc. Però no seria el mateix: aquí trobem gent en el punt similar al nostre, compartint procés, amb les mateixes angoixes. Quan surts de la universitat, això ja no ho trobes tant, per això ens agrada tant que aquí s’estigui promovent".
Després de debutar amb força amb Jo la busco, Sara Gutiérrez Galve i Núria Roura ara estan totalment capbussades en el guió de Mala gent, segon film que escriuen i que comptarà amb la direcció de Gutiérrez. La idea és fer una pel·lícula coral, amb diversos personatges i temàtiques, a la manera d’un fresc, amb referents que passen des de Robert Altman a Jim Jarmusch.
"El procés de Jo la busco va acabar fa tres anys i des d’aleshores que portem molt de temps pensant i escrivint, en assaig-error, a distància i amb molta pantalla pel mig". La Sara viu a París i la Núria a Barcelona, cosa que dificulta les coses, a banda d’haver de compaginar el projecte "amb feines que donin diners per viure".
"Estem en un punt embrionari. Volíem uns personatges que no s’assemblessin a nosaltres, que fossin de diferents oficis i edats, cosa que ens ha obligat a fer recerca", afirmen. "Els personatges surten de situacions laborals i emocionals que ens interessaven, com per exemple la professora jove, per treballar la sexualitat i els infants: o un noi que es futbolista i que, amb només 32 anys, veu com l’ofici se li acaba i tot el que implica de masculinitat i d’èxit; o un home de 60 anys que perd la feina". Uns personatges que conviuen a la mateixa zona, que no es coneixen i que podrien confluir en algun punt. "És un dels reptes de la coralitat, a veure si ho trobem".
Arnau Vilaró: el repte d’una vida
Professor, guionista i script dels films de Carla Simón, el projecte d’Arnau Vilaró es basa en l’adaptació d’un llibre "difícilment adaptable", Els homes i els dies (L’Altra), de David Vilaseca (1964-2010). L’autor, encara força desconegut més enllà dels cercles literaris, va ser una figura destacadíssima i celebrada, com demostren els obituaris que li van dedicar al The Guardian o La Vanguardia després de morir a Londres, envestit per un camió mentre anava en bicicleta.
Escriptor, professor i filòleg català, Vilaseca es va especialitzar en estudis sobre l'homosexualitat a les autobiografies (queer theory). "Arribo a ell amb la lectura del llibre, l’any 2017. És una d’aquestes obres que et regalen alguna cosa, ja d’entrada", recorda Vilaró. "Les tres cites d’inici m’interpel·laven molt directament i també l’univers, molt proper. Em vaig enganxar molt al personatge i a les seves reflexions".
En aquell moment, Vilaró estava escrivint la nova pel·lícula de Carla Simón, que havia de rodar-se l’any passat. "Però arriba la pandèmia, no podem rodar i penso que haig de fer alguna cosa amb el que estic llegint, tot i que sé que no és un llibre fàcil d’adaptar: arrenca el 1987 i acaba 2010, i és escrit en format diari, amb més de set-centes pàgines". Al principi som als Estats Units, després a Londres, on fa el doctorat. Vilaseca torna a Barcelona, del 92 al 94 i, després, de nou a Londres.
"M’adono que aquest període m’interessa molt, just quan viu una crisi emocional —el dol per una ruptura—, però també intel·lectual, amb la una tesi sobre queer studies, amb una interpretació del personatge de Salvador Dalí". A Londres, Vilaseca construirà la seva vida, tot i que és incapaç de trencar amb el vincle edípic amb la seva mare, tal i com subratlla Vilaró. "La seva psicologia i la història m’interessen molt, té alguna cosa que em fascina, amb obsessions i contradiccions. Des del primer minut, les imatges em van ressonar durant molt de temps".
"M’interessa un personatge de mentalitat almodovariana amb els seus trets obsessius, i també m’interessa la comicitat que això desprèn. Tot i que el to me l’imagino més intimista, més proper al to realista. Però m’interessa molt aquesta part queer, que no sé encara com encarar-la", explica. "Com a personatge no era queer, era un intel·lectual. Però sí que ho era en la manera de viure, en la subjectivitat que es va construir, en la ruptura de l’heteronormatiu".
Una de les coses que han fet créixer el projecte ha estat el material que Vilaró ha anat trobant. "Tinc algunes imatges d’ell, d’adult, tocant el piano. La família del David tenia material de Super 8, imatges gravades pel seu pare. Encara no tinc clar si les faré servir, però em sembla que és molt valuós". En aquest sentit, hi hagut una implicació familiar directa. "El procés de contactar amb tot l’entorn del David ha estat molt bonic, des de l’Esteve Miralles, poeta i gran amic seu, fins a la família".
Núria Dunjó i Carlos Villafaina: creació des d’una realitat íntima
"Ser aquí fa que creem connexions molt guapes entre nosaltres. Quan dinem, quan sopem, tot passejant, ho compartim tot: és molt interessant, et nodreixes dels altres", coincideixen Carlos Villafaina i Núria Dunjó. "És molt enriquidor. Sobretot, tenir la possibilitat d’entrar i sortir de les històries que ens expliquen, i que les propostes estiguin en estats de desenvolupament diferents. Així anem compartint experiències i podem ajudar o bé rebre ajuda".
Graduats a l’ESCAC, els dos es troben treballant en el projecte Festina Lente, que explica com el Daniel, un home solter de quaranta-dos anys, veu com la seva vida fa un tomb sobtat quan una nit rep la trucada de l’Alejandro, el seu germà bessó, que li comunica la mort de la seva mare. El Daniel ha d'enfrontar-se al seu passat i tornar a la llar familiar de la qual va fugir als divuit anys, per a fer-se càrrec de l'enterrament i la tutela de l’Alejandro; qui té paràlisi cerebral i ha viscut sempre sol amb la mare. La història es basa, a més, en l’experiència real del Carlos, qui té un germà bessó amb paràlisi.
"Portem un any de desenvolupament, i en arribar a Faberllull ja teníem un tractament i un guió seqüenciat. Però, després d’una tutoria amb el Marçal Cebrián, vam replantejar algunes coses". És una mostra de com es treballa a la residència, de la creativitat que genera, del punt de vista d’expertesa i complicitat dels tres tutors implicats. "Vam fer un pas enrere que ens ha estat molt útil, malgrat que ja teníem una part dialogada".
L’origen del projecte cal buscar-lo en l’etapa a l’ESCAC del Carlos. "Ja en l’especialitat de direcció, vaig començar a fer un treball introspectiu familiar, revisant vídeos i imatges de quan el meu germà i jo érem petits. Allà vaig trobar una cosa molt emocional de la qual podia i volia parlar". El seu germà va en cadira de rodes des que va néixer, és depenent. "Durant la carrera vaig fer un curt, Silencio por favor. Jo dirigia i el meu germà interpretava el personatge a la ficció. Va significar un èxit personal i de premis, amb molt recorregut".
El millor, a banda de l’èxit, va ser tot l’agraïment que anaven rebent. "Aquest projecte que estem fent a Faberllull sorgeix de la idea de parlar d'aquell moment en què tots els germans que tenim una persona malalta i depenent pensem què li passarà quan els pares morin i tu en siguis el tutor. Què passarà quan les cures que fan els pares siguin responsabilitat teva? Hem fet una feina de projectar una ficció en un futur, però bevent d’una realitat personal".
Gabriel Ochoa Peris: llibertat i Ruta del Bakalao
Gabriel Ochoa és, en essència, dramaturg. "Començo amb el teatre, i del teatre passo al guió. I, després, al documental. Tinc una base molt estranya", confessa, d’entrada. Guionista de cinema, sèries i teatre, actualment treballa com a guionista per a Miguel Bardem. El projecte treballat a Faberllull és Nena, inspirat en un episodi de la seva infantesa i amb el títol manllevat d’una cançó de Miguel Bosé dels anys 80, molt coneguda.
"L’estiu de 1987, els meus pares ens va portar al meu germà i a mi (9 i 11 anys, respectivament) a passar l’estiu amb els tiets, Lola i Toni. La raó? La meva mare havia de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica important i necessitava repòs i tranquil·litat. Per sort no va ser res, i al setembre vam tornar a casa, amb els pares. Però, aquells dies d’estiu a l’Eliana, un poblet dormitori molt proper a València, van ser molt importants per a la nostra educació com a persones: vam conèixer la por (què li passarà a la mare?), la llibertat (per primera vegada podíem anar sols amb les bicis) i l’alegria de viure de la meva tia Lola".
El projecte, iniciat l’any 2018, agafa la mirada d’aquell noi que s’adona que la tia està mantenint una relació amb una altra dona. "Allò és tot un impacte, no només pel xiquet, sinó també per a la urbanització on vivien. La localització és molt important, perquè en tots aquells xalets hi havia una sèrie de discoteques de la Ruta del Bakalao". Al principi, la història tenia estructura que barrejava present i passat, però tot acabarà passant als 80. "A València, són uns anys molt especials, amb el teló de fons de la Ruta del Bakalao, malgrat que, popularment, té una part final molt maleïda, amb Chimo Bayo. Però, en inici, és la història d’un alliberament, encara molt desconegut".
A Olot, Ochoa ha arribat a una quarta versió de guió, "prou arreglada". "Tenir tutora —en el seu cas, Anaïs Schaaff— és genial. I que, aquí, deixes els problemes a banda. A casa tens el dia a dia, però a la residència et pot centrar totalment en la feina. M’ha vingut molt bé per treballar alguns personatges i conflictes interns. Necessitava tenir una nova versió ja, amb les notes que m'ha donat l’Anaïs dels personatges. Ara sí que crec que estic encaminat cap a una versió que comença a ser potable".
La pel·lícula és la mirada del noi cap a la la tieta, amb moltes coses que no es veuen, perquè és el noi qui mira. "M’agradaria dirigir la pel·lícula", confessa Ochoa, que ja va dirigir, el 2014, El amor ya no es lo que era. "No soc un director prolífic, però hi ha projectes on m’agrada implicar-m’hi a totes. Com en aquest cas, que és molt personal". Ben aviat en sabrem el resultat, d’aquests projectes, històries i trames, treballades a consciència, en un entorn privilegiat, en plena desconnexió.
Esteve Plantada
