La poesia catalana medieval va néixer sota el signe de la cançó trobadoresca, la disseminació de la qual es va començar als territoris del sud de França, Itàlia i la Península Ibèrica durant la segona meitat del segle XII, i ha gaudit des d’aleshores d’una influència contundent sobre la literatura i cultura occidentals fins el dia d’avui. La mateixa evolució de la tradició del manuscrit ens porta cap a una lectura simbiòtica dels trobadors i els poetes dels segles XIV i XV. El corpus combinat d’ambdós s’ha transmès per les mateixes fonts de manuscrits, els cançoners; està escrit en una llengua que combina característiques de l’occità i el català, i segueix les pautes estilístiques i temàtiques, les quals es mantenien sense gaire variació durant dos segles. La situació canvia amb Ausiàs March i els poetes de la seva generació, qui van transformar el llegat dels trobadors en fer servir els nous elements discursius que eren estrany al codi de l’amor cortès. Sense tallar el fil de la tradició literària, la veu poètica única de March projecta aquest nou discurs cap a la modernitat i preval tant en els manuscrits com en les obres impreses fins a la segona meitat del segle XVI.
Dra. Anna Alberni (Universitat de Barcelona)
Dimarts, 4 de maig, a 17:00