Si fa vint anys ens haguéssim preguntat quina seria la gran amenaça per una generació criada en línia, entre l'adveniment de l'extrema dreta i el creixent problema de dismòrfia corporal, tard o d'hora hauríem acabat parlant d'una possible estandardització de les cultures. Encara que ni el fenomen de la globalització ni la preocupació per aquest són pas nous, l'ús de les xarxes com a principals vies de socialització i alhora de consum d'entreteniment facilita un dels pitjors escenaris per una cultura minoritzada: la substitució progressiva cap a l'estàndard. Aquest, reitero, no és nou. Durant molts anys, provenia potser de Hollywood, la terra amb els recursos i la màgia per convertir tota experiència en universal. Com a mil·lennista que ha consumit la seva dosi de contingut "teenager", del 3xL a l'MTV, puc dir, per exemple, totes les dates i els protocols d'aquells balls d'institut als quals mai vaig arribar anar (hi ha el "homecoming", el ball d'hivern, el ball de primavera i finalment, el "prom dance"), però hauria de treure Google per dir-te quan és la Candelera.

Que el món giri al voltant d'un gran centre cultural ha passat sempre: durant molt de temps van ser ciutats com París, Londres o Viena. Però en l'últim segle les coses han canviat: amb el boom de la societat de consum, l'oferta cultural s'ha hagut d'adaptar als mecanismes del mercat. Un cop es va entendre que els nostres dies es podien dividir en producció, el treball, i consum, el lleure, es va entendre que allò que omplís les hores del segon seria una mina d'or. I per això calia buscar formes de cultura més enllà de les de l'elit, formats que els consumidors poguessin fer seus, però fossin capitalitzables com els dels rics. Qui no podia anar a l'òpera, podia veure la telenovel·la amb tot d'anuncis al mig; qui no podia comprar quadres, podia comprar revistes i còmics. I va ser a través d'aquest fenomen que vam comprovar com l'expansió de l'entreteniment comportava l'expansió cultural de qui el produïa amb molta més influència que la cultura de les altes esferes. La quantitat és més poderosa del que sembla. Quan passa això ja no només es distingeix alta i baixa cultura sinó que es crea encara una altra frontera. De sobte, el ball tradicional que celebra l'àvia o el menjar casolà que cuina el pare ens fan vergonya. Volem hamburgueses i texans. Fotos amb cafès de l'Starbucks i samarretes estampades amb la bandera nord-americana. Els sons populars passen a ser els que es repeteixen cada a dia a la ràdio, mentre que d'allò que ens recorda la nostra herència en diem folk, un souvenir del passat. Ara, per sort, sembla que aquestes fronteres entre tipus de cultura i nínxols de mercat comencen a fer-se difoses amb l'evolució de les xarxes els últims anys. En el moment en què tots tenim una plataforma, produir contingut i l'accés a aquest es democratitza, la narrativa de qui té el capital cultural i social es fa avorrida. Quan absolutament tothom pot tenir veu a les xarxes, l'interès comença a raure en la diferència.

La nostra generació ha estat socialitzada en un internet que ens presenta com a productes abans que com a consumidors. La invasió subtil del món laboral ha esmicolat les fronteres d'allò privat i personal, on cada post a les xarxes pot ser una oportunitat de feina o un altre ítem del nostre CV. Això, juntament amb el complex d'excepcionalitat que sovint defineix les generacions mil·lennistes o Z, han fet que els més joves utilitzin l'internet no per dir o fer sinó per "ser". Molts dels nostres perfils podrien passar per anuncis de perfum o de cotxes: no se sap exactament quina, però tots venem una idea. Cada selfie, cada tweet i cada tiktok són una afirmació de la nostra identitat. Això fa que necessitem desesperadament trobar-ne una que no sigui com la resta. Com ha demostrat l'èxit de fenòmens com el de Rosalia, a alguns han pogut trobar el seu interès en un retorn a les arrels. I és segurament per això que estem vivint una tendència esperançadora entre els més joves. Durant l'últim any hem pogut veure com cíclicament sortien modes, "challenges" i corrents basades en expressar el teu background cultural, allò que et fa diferent a internet. El format "culture dance", una tendència a Tiktok que consisteix en aparèixer en vídeo vestit amb roba normal i corrent fins que seus en una cadira on apareixes vestit amb la roba tradicional de la teva cultura, té a dia d'avui 435.000 publicacions. El vídeo de l'usuari milan.mathew té 2,6 milions de likes i 25.000 comentaris. Una tendència similar es va popularitzar amb l'àudio "what asian are you?", amb 18.000 publicacions, on es celebraven les diferents cultures del continent asiàtic: Vietnam, Filipines i Corea entre moltes altres. Un dels posts més populars, del compte joyang.tv, té 990.000 likes i 12.000 comentaris.

Una part important de la nostra experiència a l'internet és el fet de trobar-hi una comunitat. Compartir publicacions acaba teixint una xarxa social, valgui la redundància, amb la força necessària per resistir la narrativa dominant que seguim veient als mitjans o en la política. És potser allò mateix que ja feien els nostres pares i avis amb els casals culturals, els ateneus i els patronats del poble: teixir xarxa, fer comunitat a partir d'allò que ens uneix, la cultura, i saber crear punts de trobada també en allò que ens fa diferents. Aquestes comunitats virtuals contemporànies han acabat creant les seves pròpies sub-cultures: d'afectar la manera de parlar a la resignificació total d'algunes paraules, dels referents visuals al llenguatge dels mems. Reflecteixen una nova manera de viure, noves formes de cultura. Però aquestes comunitats també estan fent de plataforma per expressions culturals antigues que sovint ja no troben lloc al món on vivim, arraconades pels discursos dominants. Les recuperen i les restauren en un espai segur. Fora d'internet, hi ha una capacitat limitada del que hi cap en les publicacions oficials, al catàleg de Netflix o a les notícies, i encara més si hi ha agendes i decisions que n'afecten els resultats. Per això ens entretenim encara amb discursos sobre els avantatges del monolingüisme o el menyspreu per allò diferent, perquè hem de triar. A les xarxes, en canvi, no cal ser pràctic, cal ser interessant. Aquesta llibertat amplifica i enriqueix les cultures, que revifen per un interès renovat, avui, dels més joves.