La dansa és un llenguatge transfronterer i, per tant, sovint trobarem que en moltes companyies –sobretot les grans– un percentatge elevat dels intèrprets no son del país. Com en la resta de les professions, els artistes de dansa migren on hi ha més oportunitats i estudiar o treballar a l’estranger forma part de l’imaginari de qualsevol estudiant de dansa.
Tot i que a Catalunya l’escena és considerable, la manca de companyies i la inestabilitat de les existents fa que molts artistes catalans facin les maletes en un moment o altre. Dibuixem el perfil de quatre artistes: Lydia Bustinduy, Daniel Mariblanca, Estela Merlos i Joan Clevillé, noms que a Catalunya potser no sonen molt, però que s’han fet un lloc en l’escena internacional i sobretot allà on viuen i treballen.
Lydia Bustinduy, 'The lost room'. Foto: Rahi Rezvani.
Lydia Bustinduy
Lydia Bustinduy enguany ha rebut el Premi a la trajectòria com a intèrpret de Stichting Dansersfonds '79, uns guardons molt prestigiosos dels Països Baixos. El jurat l’ha descrit com una “Una veritable servidora de Terpsícore (la deessa de la dansa)”. “Aquest reconeixement em fa sentir molt afortunada, perquè no m’ho esperava; als intèrprets de dansa contemporània ens costa molt destacar no hi ha estrelles ni jerarquies en les companyies”, comenta amb un somriure Bustinduy quan li pregunto pel premi. El 2021 farà 22 anys que Bustinduy balla al Nederlands Dans Theater a la Haia.
Hi havia molt poques opcions de trobar feina com a ballarina a Espanya quan la Lydia Bustinduy (Barcelona, 1979), graduada en dansa per l’Institut del Teatre, va acabar els dos anys de beca a IT Dansa, la llavors recentment fundada companyia jove dirigida per Catherine Allard. Una de les primeres companyies per la qual va audicionar va ser NDT II (la jove companyia del Nederlands Dans Theater). Bustinduy recorda: “hi havia prop de 400 noies i només oferien 2 contractes. En aquestes macro-audicions és molt difícil ser vista i jo sóc ben tímida.” Tot i així va captar l’atenció de Jirí Kylián, director del NDT aleshores. “Va ser una gran sort arribar a la companyia mentre ell (Kylián) encara hi era molt present. Tot i que imposa moltíssim, d’ell he après el valor de la humilitat.” Al NDT Bustinduy també ha treballat amb altres coreògrafs imprescindibles com Mats Ek, William Forsythe o Ohad Naharin.
Des que va arribar a la Haia el 1999 ha conegut artistes quan encara estaven començant com és el cas de Crystal Pite –actualment una de les coreògrafes que les companyies es rifen més– o Marco Goecke.” Una companyia de repertori ofereix tals oportunitats, però alhora és molt exigent amb els propis ballarins, que normalment han d’audicionar per cada nova producció. “A mesura que et fas gran tens menys necessitat de demostrar menys. Crec que la carrera de dansa hauria de començar quan fas quaranta anys. Psicològicament, no físicament, és clar”, pondera amb un somriure. Com a ballarina, Bustinduy té una gran fisicalitat, però el que més gaudeix com a intèrpret és allò més teatral i íntim. “Peeping Tom és una de les experiències més increïbles que he tingut. En Frank i la Gabriela creen amb tu, no prenen de tu.”
A part de ballar als escenaris, amb NDT fa temps que imparteix workshops tant als Països Baixos com a les ciutats on van de gira. Recorda una ocasió en especial, a Nova York quan tot just Trump havia guanyat les eleccions el 2016, quan ella va donar un workshop de Crystal Pite en una universitat de dones. Quan va tornar a la Haia, NDT va rebre una carta d’agraïment perquè el que va transmetre la Lydia durant el taller les va inspirar i ajudar molt. “No els vaig parlar pas de política, però potser perquè en la meva carrera he viscut com les dones sempre hem de lluitar i treballar molt més que els homes, això devia traspuar molt. Aquesta carta em va emocionar molt, perquè tu saps què estàs donant, però no saps què reben de tu.”
Daniel Mariblanca. Foto: Ekeland Skjalg
Daniel Mariblanca
En Daniel Mariblanca també ha rebut un reconeixement important recentment. El 2019 la ciutat de Bergen (Noruega) li va concedir el premi a l’artista de l’any del 2019 per la seva aportació artística com a intèrpret de l’ensamble Carte Blanche i també per la seva iniciativa com a artista independent amb 71Bodies, la seva pròpia companyia. Mariblanca (Barcelona, 1981) es va graduar a l’Institut del Teatre en dansa contemporània i a l’inici de la seva carrera va ballar en dues de les companyies més importants nascudes als anys 80 a Catalunya: Mudances i Lanònima Imperial. “La crisis va accelerar el procés. Quan Lanònima va haver d’aturar la seva activitat vaig veure la oportunitat. En aquell moment no em venia de gust dedicar-me exclusivament a la coreografia i no hi havia res que em motivés a Barcelona.” El somni de treballar als Ballets C de la B i Alain Platel van dur a Mariblanca a viure durant una temporada a Brussel·les –una de les meques de la dansa contemporània– on va treballar amb diferents creadors.
El 2015 va entrar a Carte Blanche, la companyia nacional de dansa contemporània de Noruega amb seu a Bergen. Mariblanca, que va començar a la seva transició de dona a home trans poc després de traslladar-s’hi i diu que va arribar en el moment idoni a Bergen: “A mi aquest context va anat molt bé només en el terreny personal, sinó l’artístic. Els coreògrafs que vénen aquí utilitzen molt la improvisació, les nostres personalitats. La trobada és d’igual a igual. Així d’alguna manera es reformula la jerarquia, perquè es tracta d’una col·laboració artística.”
La seva pròpia transició el va dur a canalitzar aquest vivència i transformar-la en una experiència artística i gràcies a la seva participació en un trans-cabaret de Barcelona “vaig trobar el sentiment de pertinença”, explica Mariblanca. Vet aquí, com va néixer el projecte transdisciplinar 71Bodies que ha donat peu a una companyia independent amb el mateix nom, a través de la qual reivindica: “passar del dolor a l’apoderament i celebrar la bellesa en els cossos trans.” “Aquí a Noruega sento que els meus projectes reben molt suport. Crec que és la combinació entre el respecte a la professió i la perspectiva social i política des de la qual s’entén l’art.” La xarxa de contactes que ha construït Mariblanca al llarg d’aquests anys no només a Noruega, sinó també a Dinamarca i Suècia, li han permès fer créixer 71Bodies, la companyia, i estrenar un nou espectacle: In First Person. Daniel Mariblanca se sent arrelat a Bergen, on ha trobat una comunitat que l’acull i un paisatge de muntanyes i silenci que el reconforta.
Estela Merlos i Thomasin Gulgec. Foto: Rocio Chacon
Estela Merlos
“La Rambert Company em va donar molta experiència a l’escenari. Com a companyia de repertori feiem molts programes triples. La meva versatilitat la posava a prova entre cada interval entre peça i peça” recorda l’Estela Merlos (Barcelona, 1983). Ballarina, coreògrafa, directora d’assajos i professora afincada a Londres, Merlos va ser ballarina de la mítica Rambert Company (la companyia més antiga del Regne Unit) del 2008 al 2014. La seva relació amb Anglaterra, però va començar molt abans, quan d’adolescent va anar a estudiar a la London Central School of Ballet. Just al acabar els estudis va entrar a Cannes Jeune Ballet Rosella Hightower i tot seguit a IT Dansa. Va ser treballant amb Rafael Bonachela –un altre català que té una gran trajectòria internacional– a IT Dansa quan la van animar per presentar-se a l’audició de la Rambert. Aquesta companyia li va permetre trepitjar molt l’escenari, crear i interpretar molts rols en coreografies i treballar amb molts coreògrafs, però també hi va conèixer el seu company de vida, Thomasin Gulgec, amb qui també continua ballant i fent recerca. El 2014 Merlos va decidir encetar una nova etapa com a artista freelance: “Des de que vaig deixar a l’escola vaig anar encavalcant una feina rere una altre en en companyies de repertori. No havia tingut mai una pausa i em preguntava “què vull?” Vaig tenir una gran necessitat de desaprendre.”
Des d’aleshores ha col·laborat amb una gran varietat d’artistes com Shobana Jeyasingh Dance, Marcos Morau –La Veronal–, Russell Maliphant, Patricia Okenwa, New Movement Collective, Mbulelo Ndabeni|N'da Dance Company, entre d’altres. Merlos ha estat convidada a ballar en esdeveniments especials i el seu treball és sovint reconegut per la crítica anglesa. El Brexit ha alterat els plans que tenia de treballar més entre Barcelona i Londres. “A Barcelona que hi ha molta energia, m’encanta les ganes de treballar dels artistes de casa”, comenta Merlos, qui aquest estiu va assistir Marcos Morau en la coreografia de Sonoma. Però alhora és conscient que al Regne Unit hi ha en general molta més previsió i estructures pel desenvolupament per als artistes que no pas a Catalunya o, per extensió, a Espanya. En paral·lel als projectes més lligats als escenaris, a Merlos també li omple molt la relació que ella i el seu company estan establint amb la comunitat del seu barri a Londres, on imparteixen classes de dansa creativa i cos al centre cívic a canvi de sala d’assaig: “Ens encanta el fet que en aquestes situacions hem de deixar córrer la identitat que tenim en el món de la dansa.”
Joan Clevillé. Foto: Nicole Guarino
Joan Clevillé
Una companya li va dir: “ets un escocés d’un altre lloc.” Joan Clevillé fa deu anys que viu a Dundee (Escòcia), on des del 2019 és director de la companyia nacional de dansa contemporània, Scottish Dance Theatre (SDT). El recorregut com a ballarí de Clevillé va començar al Casinet d’Hostafrancs on d’adolescent va començar a prendre classes amb Elise Lummis i professors internacionals, estudis que va combinar amb les Humanitats. Després d’haver passat per la companyia Carmen Roche de Madrid i el Centre Coreogràfic de València, Clevillé va entrar al Ballet de Graz (Àustria).
“La idea de marxar a l’estranger va formar part de com m’imaginava que seria la meva carrera,” observa Clevillé. Després de tres anys a Graz se’n va adonar que tenia ganes d’explorar un estil més contemporani i teatral i així és com va acabar al Scottish Dance Theatre –aleshores dirigit per Janet Smith– com a ballarí. “En un sentit artístic quan vaig arribar aquí (Dundee, Escòcia) va ser com arribar a casa.” Un gran descobriment per a ell va ser el compromís social de la companyia: “Una setmana podíem estar a la Xina de gira, i l’altra impartint taller a deu adolescents enmig de les Highlands, i les dues activitats tenien la mateixa importància.” De fet, el SDT va néixer com a projecte social de la mà del coreògraf Royston Maldoom el 1986 i la formació més endavant es va convertir en la companyia de dansa contemporània nacional d’Escòcia.
Després de quatre anys a la companyia, Clevillé va decidir donar un nou pas i establir-se com a artista independent. Com també apunta Merlos, Clevillé també creu que “hi ha unes estructures que faciliten que et puguis establir com a professional independent. Jo quan sento què li passa als artistes a Barcelona només veig obstacles.” Durant cinc anys, Clevillé va combinar encàrrecs, docència, direcció d’assajos i peces que va crear per la seva pròpia companyia Joan Clevillé Dance que han girat per arreu. Quan va sortir la oportunitat el 2019 per dirigir el SDT ell va enviar la seva candidatura i el van escollir. “El sector de la dansa a Escòcia considera que sóc part de la seva escena i crec que és un motiu d’orgull per a la companyia que una persona nascuda a fora en sigui el director.” A Clevillé, Dundee l’ha fascinant des de l’inici: “com a ciutat postindustrial s’ha sabut transformar i ha guanyat confiança, i en part gràcies al sector creatiu i les arts, el teatre i el SDT hi juguen un rol molt important.”
