De totes les paraules que configuren el panorama de la poesia catalana dels últims anys, l’obra de Maria-Mercè Marçal se’ns revela de forma distintiva i punyent des d’un punt de vista literari, cultural i social. En destaquem, d'entre molts aspectes, un llegat on l’experiència particular de la dona que escriu ("sóc algú—una dona—que escriu", deia l'autora) obria l’espai del coneixement universal humà des d’un punt de vista de gènere, en molts aspectes per primera vegada, en la tradició de la poesia catalana.
Aquest llegat que batega ben viu vint-i-dos anys després de la seva mort, va començar amb el premi Carles Riba, que va guanyar amb Cau de llunes (1976) i va ser publicat l’any 1977 amb pròleg de Joan Brossa. De llavors ençà el treball literari i el compromís lingüístic de la poeta se centra en l’escriptura com a forma de reconstrucció vital de la subjectivitat femenina individual i col·lectiva, que ella anomenaria "llengua abolida" i que marcaria la major part de la seua obra poètica. Horitzó literari que la portaria a ser considerada més enllà de les fronteres de la nostra geografia, en paraules de Carme Riera "una de les més importants poetes de la literatura europea de la segona meitat del segle XX".
Inserida dins el context poètic força desestructurat dels anys setanta, Marçal, amb Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i altres companys, formen l’editorial Llibres del Mall (1973-1988) i es posicionen contra els postulats literaris vigents, oposant-se amb força a una poesia que no estiguera al servei del poeta. Lluny de preceptes socials o polítics, la poesia esdevenia l’espai de reformulació i reconstrucció lingüística i vital del jo líric. Les possibilitats es multiplicaven, i el poeta, "com a fundador de la pròpia existència", conjurava la màgia del so de les paraules amb les formes líriques més tradicionals com ara el sonet o la sextina, amb un propòsit purament "d’experimentació poeticovital", en paraules de Bru de Sala.
L’efervescència d’aquests postulats lírics, prenen en Marçal una posició clarament de gènere i a través de la poesia explora l’espai i la posició de la dona poeta, qüestionant la contingència entre cos femení i llenguatge, els referents culturals, la interacció entre poesia i realitat i els efectes simbòlics i de significació als poemes. Des del llibre Cau de llunes, l’eix temàtic girarà entorn de la problemàtica que plantegen aquestes qüestions i que per primera vegada a la tradició catalana es convertirien en material poètic. Així l’amor, la passió carnal i l’erotisme entre dues dones recorren les quinze sextines del llibre Terra de mai (1982), després inclòs al llibre La germana, l’estrangera (1985).
Maria-Mercè Marçal, durant l'embaràs. Foto: Arxiu Fundació Maria-Mercè Marçal.
La visió heterodoxa de l’embaràs i la maternitat i els conflictes amb models tradicionals maternals els manifestà a Sal oberta (1982) i La germana, l’estrangera (1985). Prenent com a referent el poema Daddy de Sylvia Plath, va qüestionar obertament la figura del pare simbòlic i la seua llei arran de la mort del seu pare Antoni Marçal a Desglaç (1989). Finalment, a la seva obra pòstuma Raó del cos (2000), amb pròleg de Pere Gimferrer i editada per Lluïsa Julià, la poeta planteja la relació amb la mare i la vulnerabilitat del cos malalt, arribant a "un punt de nuesa desolada i essencialíssima" que, com ens diu Gimferrer, llegim també en Sòfocles, Píndar o Safo.
Pionera en la poètica femenina i feminista en català
No només és la literatura l’espai que s’obri cap a la creació de noves formes poètiques a través d’una simbologia específica recurrent al llarg de la seva obra com la lluna, la bruixa, la mar, la sang, etc.m sinó que també comporta la posterior inscripció cultural a través de la multiplicitat de significats que aquestes imatges van adquirint. L’originalitat de Marçal rau en el desenvolupament d’un discurs que no només es basa en la pròpia experiència literària sinó en les reflexions teòriques que escriu. Per a la poeta, la interacció entre escriptura i dona no es pot entendre si els paràmetres que connecten la identitat amb la cultura no estan clars. Tots dos, poesia i reflexió teòrica, plantegen el cos com a principi estètic basat en "la idea de feminitzar el món".
Part dels fils que cusen aquest pensament, es troben publicats a Maria-Mercè Marçal. Sota el signe del drac: Proses 1985-1997 (2004) editat per Mercè Ibarz. Són un conjunt de textos que en consolida la figura intel·lectual i pionera en l’elaboració d’una poètica específicament femenina i feminista dins de la tradició literària catalana. No només això, el feminisme català no es pot entendre sense la figura de Maria-Mercè Marçal que gradualment va evolucionar des d’una militància activa durant els primers anys a un compromís poètic i un pensament profund.
Vida i escriptura comparteixen el mateix objectiu: recuperar el cos femení del silenci històric. Un silenci que va més enllà de la pell i la llengua que l’envolta però que és absolutament necessari per a la construcció d’una genealogia que done suport diacrònic i simbòlic a la dona que escriu. Així Marçal tradueix Colette, Marguerite Yourcenar o les russes Akmàtova i Svetàieva. Així ella "persegueix" la figura de Renée Vivien durant deu anys fins aconseguir l’obra mestra La passió segons Renée Vivien, l’única novel·la autobiogràfica de la poeta, recentment traduïda a l’anglès.
La creació en Marçal és inseparable del cos, i el cos del llenguatge que obri nous espais i noves formes de ser. Així Marçal, una dona que escriu, òrfena de mare i "entre Atenea i Medusa", ve al món de la literatura de la mà del pare, però amb l’acció d’escriure transforma els paràmetres heretats de la literatura occidental, a sang i foc, en llengua catalana.
Noelia Diaz-Vicedo
