Institut Ramon LLull

Menú

La satisfacció d'una literatura eclèctica i de qualitat

paperllull.  Barcelona, 27/12/2020

La literatura catalana és "ambiciosa, enèrgica, trempada i sobretot eclèctica". Així ho explica l'escriptor, traductor i professor Jaume C. Pons Alorda en aquesta selecció personal on reivindica la literatura que ens condueix al plaer.




Fa poc Margalida Pons, una brillant professora universitària i investigadora, em va comentar que li fa l’efecte que la literatura catalana recent sembla estar marcada per un excés de malenconia. És cert que una obra literària necessita conflictes: motors que facin avançar les trames. N’hi ha de moltes menes, i segons quins poden bastir novel·les d’un to alegre. Perquè una de les claus de la literatura és conduir al plaer, per això a continuació es comenten algunes obres de la literatura catalana que són valuoses i que tenen el poder d’oferir instants de joia. I és que la jovialitat no està enfrontada a la seriositat o a la densitat: l’humor és una cosa molt seriosa. Llegir aquests llibres proposats ajuda a entrenar l’òrgan de l’eufòria que tots tenim a dins i que cal activar en temps d’incertesa.

La literatura catalana ja assumeix un punt àlgid amb Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, la novel·la de cavalleries que va inspirar Miguel de Cervantes i iniciar el camí a la novel·la moderna. Si bé és cert que conté escenes molt violentes, és un volum pioner que també conté alguns moments hilarants, escenes histriòniques o instants de pura pornografia. La versió reduïda i adaptada que en va fer l’escriptor Joan Sales, editor de Mercè Rodoreda, és encantadora i pot fer les delícies de qui es vol quedar amb l’esperit de la novel·la tot evitant-ne les parts més lentes, repetitives i farragoses. Al mateix temps, Sales en va fer una paròdica versió teatral titulada En Tirant a Grècia o Qui mana a Can Ribot. Recentment, l’escriptor i enigmista Màrius Serra ha adaptat al català aquest clàssic, i la versió ha tingut tanta acollida que ja van per la tercera edició.

 

Quan la poesia és una festa

Dues de les poetes més reconegudes del panorama d’ara són Laia Martinez i Lopez (Laia MaLo) i Blanca Llum Vidal, responsables d’una poesia, sobretot en els seus inicis, molt festiva, celebradora de la quotidianitat, dels esclats lingüístics, de les imatges fulgurants i dels versos contundents. Laia MaLo destaca, també, amb una lírica que explota el desig, l’amor i la sexualitat, així ho demostren L’abc de la Laia Martinez i Lopez i L’estiu del Tonight, Tonight. Per altra banda, Blanca Llum Vidal, amb el seu primer llibre, La cabra que hi havia, va abastar uns poemes d’una musicalitat i vivacitat desenfrenades.

Un altre poeta que ha convertit la poesia en un festival és Josep Pedrals. Prodigador de poemes de toc oral i filosòfic, responsable de la Trilogia de Bolló (El furgatori, El romanço d’Anna Tirant i Els límits del Quim Porta) ha assolit guardons de prestigi com el Lletra d’Or o el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. Pedrals ha portat la figura del trobador fins a un nivell de popularitat extraordinari. Viu de la poesia i ha convertit la poesia en vida. Considerar-lo un mer rapsoda no és fer justícia a un mestre de la mètrica, de la rima, dels ritmes i de les imatges eròtiques sensacionals, algú que ha portat la poesia als mitjans de comunicació oficials però també amb fórmules textuals diferents com definicions de diccionaris impossibles, diaris sonets informatius, càpsules a la ràdio i la tele o mil cursos de tota casta en diferents centres de tota casa. Ningú domina la tècnica, ni l’oralitat, com ell.

 

Laia MaLo, en un concert amb Jansky. Foto: José Luis Luna.

 

El mateix es pot dir de dues figures emblemàtiques com Enric Casasses, darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, o Dolors Miquel, que recentment ha aconseguit els premis de la Crítica i de la Crítica Serra d’Or. Llegir qualsevol peça de Casasses incita a l’eixamplament vitenc i a l’escriptura poètica, per això ha marcat tant fondament les generacions més joves. Un autor que obertament diu que no vol parlar de la mort sinó de la vida és algú que ha decidit poetitzar els cantons més lluminosos. Té el do de mai no caure en la banalitat. És difícil triar només un llibre seu, però bones opcions són D’equivocar-se així, De la nota del preu del sopar del mosso i Uh.

Pel que fa a Miquel, una autèntica potència torrencial, té obres molt divertides d’aire medievalitzant, com el Llibre dels homes, un repàs satíric i burlesc que fa un llistat d’exemplars mascles que mereixen la calúmnia. Ara bé, aquesta mateixa autora també té algunes obres duríssimes, com les darreres que ha anat publicant: El guant de plàstic rosa o Ictiosaure. Tot i això, la Dolors Miquel més juganera es pot trobar en un recull no unitari de poemes esparsos com Heavy Mikel. El títol ja ho diu tot. Especialment radiants, en tots els sentits, són Gitana roc o La dona que mirava la tele.

Per acabar, un tàndem curiós, el format per Lluís Calvo i David Caño. Dos poetes de generacions distintes i dues poètiques diferenciades s’alien per crear una obra anòmala: Teresa la mòmia és un espectacle estrany però memorable. Perfecte per ser recitat en veu alta, té molt humor de tots colors, des del blanc més luminiscent fins al negre més mòrbid, però sempre amb una frescor simpàtica.

La llibertat també abunda dins Jordi Valls i llibres seus com Guillem Tell, en què s’invoquen els esperits de l’arquer emblemàtic però també el de l’insubornable William S. Burroughs, en un viatge psicotròpic de poemes en prosa amb versos que el filòsof i lector empedreït Bernat Dedéu va considerar els millors del 2016. Recentment Valls ha guanyat el Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre amb el seu Pla 10 de l’espai exterior, que fa referència directa a Ed Wood.

 

L’opció experimental

Durant la dècada dels anys setanta, i encara sota la dictadura franquista, els joves escriptors d’aleshores varen lluitar per crear una nova literatura, que s’abeurava dels clàssics i projectava els textos cap al futur com si el període es pogués caracteritzar com un magma postavantguardista quan feia temps que les avantguardes ja s’havien esgotat en altres punts d’Europa. Vicenç Altaió i Julià Guillamon van dedicar una gran exposició memorial a aquest període i varen fer un llibre que em sembla d’obligada lectura per entendre el moment en què la literatura catalana tenia la intenció de conquerir el món sencer sense envejar res de cap altra literatura europea o mundial: La Revolta Poètica (1964-1982). La nostra revolució arribava tard, cert, però de quina manera: foren uns anys de risc ètic i estètic, de formulació de nous paradigmes textuals, un laboratori en què es buscava revolucionar la llengua, la cultura i el dia a dia. D’aquesta certesa i d’aquesta voluntat no es van alliberar mai Carles Hac Mor i Ester Xargay, per exemple, dos dels màxims representants d’aquell esperit alliberador. Al seu llibre, escrit a quatre mans, Amor lliure, ús i abús és un híbrid entre artefacte narratiu, assaig peripatètic i poemari histèric. Llegir-lo mena a l’exaltació.

 

Lluís Calvo, en una imatge d'arxiu.

 

Estic molt content que Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya de Max Besora hagi tingut tant ressò i que ja s’hagi traduït a l’anglès a cura de Mara Faye Lethem per a l’editorial Open Letter. És un llibre entusiasmador i d’una marcada contundència estilística. Crec que inicia un nou camí d’expressivitat dins la literatura catalana del nou mil·lenni. Com han comentat alguns crítics, és un híbrid entre El Quixot i Monty Python, una obra que uneix els esperits de Rabelais, Cervantes, Sterne i Swift. Tota aquesta energia va aconseguir el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana.

Una altra de les peces fonamentals dels darrers anys és Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès Jordà, mereixedora del Premi Crexells a la millor novel·la. Per dir-ho clar i fílmicament: és una proposta que comença com El pare de la núvia i acaba com Mystic River. És molt enginyosa, erudita, propera, un retrat perfecte de tota una generació, una enciclopèdia d’anècdotes curiosíssimes, i té una història que atrapa i ens retorna la fe en la bona literatura.

Poques autores escriuen amb el domini magistral que constata Núria Perpinyà amb cada novel·la que aconsegueix, i és que cada treball seu implica la vindicació d’un nou registre. En aquest sentit, és just destacar que cada proposta de Perpinyà sembla una tesi doctoral: el resultat d’un llarg procés de recerca. Seria inadequat resumir el que ha fet sota una única etiqueta, perquè cada llibre és un repte. Una casa per compondre no només és un desafiament lector, sinó també un convit a la celebració d’un llenguatge riquíssim ple de dobles i triples sentits a cada frase.

Melcior Comes és un dels novel·listes més destacables de l’actualitat. Amb la seva darrera novel·la, Sobre la terra impura, va aconseguir una gran repercussió de crítica i de públic. Es va emportar els premis Núvol, Crexells i de la Crítica Serra d’Or i va ser finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Sens dubte, és el major hereu que tenim de la prosa magmàtica de Baltasar Porcel. El seu segon llibre, L’estupor que us espera, va merèixer el Premi Documenta i està amarat d’una pregona energia vital rimbaudiana.

Irene Solà ha aconseguit un èxit mundial, dificilíssim de repetir, amb Canto jo i la muntanya balla, que ha guanyat nombrosos guardons, des del Llibres Anagrama fins al Premi de Literatura de la Unió Europea. Si l'obra ha tingut tanta acollida ha estat per la seva escriptura vital, per haver ofert punts de vista narratius diferents, per haver creat veus narradores genuïnes com un grapat de bolets, per descriure un escenari rural de gran força i, sobretot, perquè és un llibre que genera bon rotllo: és un títol en què la mort és vista com una etapa més, i natural, del procés de viure.

 

Xargay i Hac Mor, en una imatge d'arxiu.

 

Una altra mena de literatura

Fins ara s’han exposat poemaris i novel·les, però existeixen altres formes literàries, altres veus, altres àmbits, altres possibilitats igual de suculentes a través de tota casta de gèneres. Existeix una literatura fallera que porta els ensenyaments de Tom Sharpe als límits d’una terra que exaltada en els excessos. Aquesta és una part de la literatura salvatge i crítica per esbutzar-se de rialles que es fa al País Valencià.

Novel·les il·lustres que exhibeixen, sense vergonyes, aquesta tendència són Un negre amb un saxo de Ferran Torrent (Premi dels Lectors d’El Temps), Cool:Fresc de Toni Cucarella, Sang i fetge de Jordi Colonques (Premi de Narrativa Vila de Puçol), Els neons de Sodoma de Xavier Aliaga (Premi Andròmina dels Premis Octubre), El traductor de Jovi Lozano (Premi Vila de Lloseta), Facebook de Paco Bononad… Amplifiquen el sentit estrambòtic de la vida amb un llenguatge febril, els personatges solen ser paròdics, la sang que corre per les pàgines és una amalgama de líquids entre llàgrimes fanàtiques i un esperma farcit de furor.

Cèlia Sánchez-Mústich aconsegueix peces sovint inclassificables. El seu darrer lliurament narratiu es titula Els vells, aquella nosa, i és un conjunt de proses que es pot llegir com un llibre de contes, com una novel·la fragmentada o com un seguit d’articles que formen un assaig molt personal en defensa de la quarta edat. Els seus textos desperten la simpatia i complicitat.

El Premi Nobel de literatura Seamus Heaney va dir un cop de Ponç Pons que era un autor massa gran per a una illa tan petita com Menorca. I segurament tenia raó. Pons és un illòman, o sigui, un ésser que ha fet d’una illa el seu far i el seu món. Aquesta certitud ha marcat alguns dels seus títols més emblemàtics, com Dillatari o el recent Els ullastres de Manhattan, que ens ofereix la veu d’un autor destinat a engendrar un públic àvid de lectura i d’escriptura. Quan es llegeix Ponç Pons s’ha de fer amb un quadern al costat, per anotar algunes de les seves sentències i també per fer un llistat de llibres que es poden llegir després. És un autor ideal per fer que el públic adolescent llegeixi amb ganes, el més probable és que si la joventut el llegeix comenci a estimar la literatura. Ponç Pons ha portat el terme escriviure fins a les màximes i més definitives conseqüències.

El periodisme és literatura. En els darrers temps, el poeta, narrador i crític literari Pere Antoni Pons ha dedicat molts esforços a l’hora d’oferir articles llargs de qualitat, un dels resultats de la seva tasca és el suculent volum de cròniques Quatre històries entre Mallorca i el món. També ha fet retrats literaris, suggeridors i molt llegidors, amb Un arxipèlag radiant. Deglutir aquest recull és una oportunitat meravellosa per descobrir enormes personalitats de les Illes Balears a través d’una ploma àgil que captura les seves essències amb virtuosisme, encert i bon gust. Des de Biel Mesquida fins a Maria del Mar Bonet, per dir tan sols dos dels habitants d’aquestes illes de lletres.

Un itinetari lector conscient és una finestra oberta de bat a bat per descobrir un trajecte però també un ventall de propostes que en un primer moment no s’havien plantejat. Si aquestes són tan interessants com les que comparteix Llucia Ramis amb 50 llibres que m’han canviat la vida s’aconsegueix un llibre motivador, únic en la seva espècie, especial, diferent i, sobretot, ple d’il·lusions. Es pot llegir, també, com una autobiografia encoberta: l’explicació d’una vida constituïda a partir del plaer epifànic de la lectura. La literatura com a forma de vida.

Tina Vallès es va donar a conèixer com a irreductible treballadora però també com a blogaire amb textos que no han perdut ni gota de la seva valentia, de la seva qualitat, del seu atreviment i dels seus ulls contempladors d’un món alhora proper i fantàstic. Estan recollits en dos llibres destacables com L’aeroplà del Raval o Un altre got d’absenta. És una escriptora amb perspicàcia, passió i una mirada pròpia.

Anna Carreras està construint una trajectòria que sorprèn amb cada llibre. Ombres franceses és una faula literària, dolça i càustica. Fes-me la permanent recull diferents textos en una trama de novel·la fragmentada per bastir un assaig personal sobre l’amor. Encén el llum és una deliciosa novel·la eròtica d’alt calibre, pionera en el gènere. Carreras ha passat de l’hermetisme propi d’una Anaïs Nin a la vibrant plasticitat de les proses d’Elizabeth Bishop amb tocs de Natalia Ginzburg.

Si uníssim les escriptures de Robert Louis Stevenson, H.G.Wells, H.P.Lovecraft, Jorge Luis Borges, Angela Carter, Doris Lessing, Ursula K. Le Guin, Edna O’Brien i Giuseppe Tomasi di Lampedusa en una única veu, aquesta segurament s’assemblaria molt a la que Josep Maria Argemí ens regala amb novel·les solars com Les nimfes sota el sol o llibres de contes magnífics, sensacionals, com Vides secretes, Els camins imaginaris, La primavera al desert o El somni de William Blake. No tinc cap mena de dubte que si la seva obra es traduís a altres llengües tindria un èxit considerable, el seu estil és clàssic i modern alhora, les seves frases deven ser de les més clares i més ben construïdes que tenim en català ara mateix. Enginy, amor i imaginació a cada paraula.

Molt enginyós, i admirable, és Joan-Lluís Lluís com a un autor. De bibliografia extensa que sempre ve de gust i sempre entra bé. El navegant és una carta d’amor còsmic a totes les llengües. Rebre el seu segon Premi de la Crítica Serra d’Or amb aquesta novel·la va ser un acte de justícia, com de justícia fou atorgar-li la Lletra d’Or per la novel·la breu Les cròniques del déu coix, una rondalla llegendària plena de llum, de color i d’amor pels mites. Si es vol entendre la capacitat tècnica, i de registres, de la seva ploma, és imprescindible regalar-se Xocolata desfeta, d’exercicis d’estil que continua la premissa de Raymond Queneau de fer i refer la mateixa història des de diferents possibilitats lèxiques, semàntiques, sintàctiques i retòriques.  

La coquessa de Jaume Aubanell és, en català, El festí de Babette de Karen Blixen: una delícia. Poques vegades la gastronomia és la merescuda protagonista absoluta d’una història que es pot menjar i degustar com un plat exquisit. Després de devorar aquesta peça curta entren ganes d’escriure, de llegir sobre l’art universal de cuinar i de posar-se a preparar plats esplendorosos. Una sorpresa inesperada que és d’obligada lectura per a gourmets.

Una altra peça breu, però immortal, és Haiku a Brooklyn de Joan Vigó, tota una sorpresa, la revelació d’un talent elogiable. Rere un estil que fa pensar en Enrique Vila-Matas, Vigó ofereix una història delicada, afectuosa, hipnòtica i convidadora en el sentit que incita a descobrir els secrets artístics que ens envolten rere el tel de ceba de la realitat. Haiku a Brooklyn, novel·la curta que podria haver estat escrita perfectament per Paul Auster, ja és una obra genial, sintètica i intensa, però amb els anys anirà aconseguint més adeptes encara.

 

Núria Perpinyà.

 

Michelíada Antoni Munné-Jordà és una distopia bèl·lica de ciència ficció i mirall macabre de La Ilíada d’Homer. Munné-Jordà hi planteja un món futur dominat per multinacionals i amb guerres constants per mantenir viu l’interès dels espectadors-consumidors en un deliri extasiant farcit de marques comercials: aquí un heroi tràgic com Aquil·leu es transforma en la figura dels pneumàtics de Michelín. Munné-Jordà és el nostre Alain Robbe-Grillet i el nostre James Joyce.

Teodor Marcos va assolir una raríssima i inèdita mescla entre Tristram Shandy, Georges Simenon, Agatha Christie i Iris Murdoch amb el seu simpàtic thriller inverosímil Frank Relly i els netsuke, que podria semblar un divertimento però que és, en realitat, una plaent aventura policíaca i un concert rodó de nines russes. Un dels llibres recents que més bon record deixen.

I un últim títol que és d’obligatòria lectura per a qui vulgui entendre què és l’humor català, sobretot la varietat empordanesa coneguda com a collonar: La carpeta és blava d’Adrià Pujol. L’autor és antropòleg i traductor al català de La disparition de Georges Perec. Només dir això ja és bastir una molt bona carta de presentació d’un autor atípic. Entre l’autoficció feta amb consciència, la investigació filosòfica i el joc lingüístic amarat de traves oulipianes es mou l’escriptura de Pujol, i amb aquest assaig amb forma de novel·la segurament assumeix la seva master opus. Devot lector de Josep Pla, Míster Pujol ens convida a un banquet en què el riure és el triomf final a aconseguir en un diàleg vivent que es llegeix com una road-movie plena de senglars per la Catalunya profunda. La quantitat d’anècdotes i perles que ens regala corprèn. Té una sorpresa final que és un punt de gir que desferma la clau de volta d’aquest gran monument pensamental que és La carpeta és blava.

 

Quan anar al teatre és molt més

L’especialista Glòria Bordons estarà d’acord amb la següent afirmació: el teatre de Joan Brossa encara s’ha de descobrir en tota la seva magnitud. Per començar, el que fa no és teatre pròpiament, sinó poesia escènica, és a dir, portar a l’escenari una escriptura viva interpretada per actants que, talment demiürgs, encarnen una sèrie de valors, idees, metàfores i possibilitats extraordinàries del poètic fet interpretatiu. A vegades surreal, sempre revolucionari, les propostes de Brossa van del cabaret a l’streaptease, passant per peces màgiques o tallades que fulguren talment rampells de modernitat. Actualment tota la seva poesia escènica es va publicant a Arola Editors. Ja s’ha arribat al volum número vint-i-u: Convencions conscients. El primer va ser Al voltant de Dau al Set, i connecta amb les peces que va redactar quan col·laborava amb els pintors de renom internacional Antoni Tàpies o Joan Ponç.

Un altre títol pot conegut del món teatral és el conformat per les peces de cabaret Ca Barret! de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover. En una combinació de monòlegs brutals, diàlegs estranys, recitacions esquizofrèniques i cançons estripades, Capmany i Vidal Alcover varen aconseguir remoure els escenaris de la Barcelona dels cinquanta i seixanta, com també ho va aconseguir Llorenç Moyà amb els seus sainets satírics o amb les seves paròdies de personatges històrics. Moyà va ser un poeta, narrador i dramaturg de molt nivell, i va guanyar moltíssims reconeixements en vida, però ara sembla que hagi desaparegut del panorama. La seva farsa, Ulisses, ofereix una altra cara del conegut heroi d’Ítaca. I els seus Entremesos ens endinsen en l’element picant, eròtic i festiu. Com festius i sòrdids i surrealistes, també divertidíssims, són els Desbarats de Llorenç Villalonga, escriptor conegut pel mite de Bearn més que no pas per aquestes breus i antològiques peces de teatre mallorquí que conserva el parlar autòcton i planteja situacions delirants en un estil que fa pensar en Eugène Ionesco.

 

Desventures pirateres i whatsapps i tuits: un brevíssim llampec de literatura juvenil

Josep Lluís Badal ha assolit una saga formidable amb el seu personatge de Jan Plata, un pirata que viurà mil i una aventures en volums com La crida dels pirates, El sabre de Serapió o Els senyors del mar, per citar només tres d’uns llibres que enganxen per la manera com l’aventura es mostra amb puresa però també amb el gaudi de les lectures pioneres. Amb el primer títol d’un enfilall que aniria creixent amb els anys, Badal va obtenir el Premi Folch i Torres, i a partir de les traduccions a diferents llengües va sorprendre el món sencer. Badal, que també és poeta i narrador, va aconseguir un volum que sembla un homenatge a C.S.Lewis o Michael Ende: Els llibres d’A. Es tracta d’un ambiciós i voluminós projecte il·lustrat per Zuzanna Celej que mostra un extraordinari món imaginatiu de gran esplendor. Llegir Badal és l’oportunitat de recuperar la lectura com a acte despertador de consciències alegres.

 

Gemma Pasqual

 

I, per últim, Gemma Pasqual és una de les figures més destacades de la literatura infantil i juvenil. Vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, les seves propostes literàries han rebut distincions eminents com el Premi Mallorca, el Premi Barcanova, el Premi Benvingut Oliver o el Premi Samaruc. El seu primer llibre per a adults, Viure perillosament, va merèixer una nominació al Premi Llibreter. Pasqual té una trilogia protagonitzada per Xènia: Xènia, tens un whatsapp; Xènia, #keepcalm i fes un tuit; Xènia, estimar no fa mal. A través de diferents episodis descobreix què significa estimar, fer-se gran o enfrontar-se a les noves tecnologies.

Amb una selecció personal com aquesta es pot sentir una gran satisfacció, fins i tot eufòria, pel que s’ha fet i s’està fent en la literatura catalana, sobretot en els darrers anys. Les opcions són moltes i variades: la nostra literatura encara pot oferir una extensa quantitat de sorpreses de qualitat perqué és una literatura ambiciosa, enèrgica, trempada i sobretot eclèctica. Aquesta és una tria possible per combatre l’excés de malenconia que planeja sobre la literatura catalana. I sobretot és una mà oberta a tot el bo que encara ha de venir, tot el bo que ens ajudi a contemplar el futur de cara i amb plena satisfacció. L’aventura tot just ha acabat de començar.

 

Jaume C. Pons Alorda

 

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"