Institut Ramon LLull

Menú

El Cant de la Sibil·la: tradició, transgressió i creació

paperllull.  Barcelona, 20/12/2020

El Cant de la Sibil·la és una tradició catalana que neix, en part, d'un esperit de "dissidència, resistència i potser fins i tot transgressió" de la nostra cultura. Però, què és i quina història té el drama litúrgic nadalenc, declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2010? Ho explica el músic i gestor cultural Martí Ferrer Bosch.




"Los infants, qui nats no seran, dins en les mares cridaran; y diran tots plorosament: ajuda’ns, Déu omnipotent", proclama el nen brandant una espasa més llarga que ell i vestit de sibil·la des de la trona del fosc i fred temple en la nit més llarga de l’any, la nit de Nadal arreu de la geografia europea mediterrània. Aquesta i fins a una dotzena més d'imatges poètiques i dramàtiques, són els signes inequívocs i terribles de l’arribada de de la fi del món, el "Jorn del judici", entonades en un sobri cant pla des del segle X, primer en llatí i després en llengües vernacles com l'occità, francès, català, castellà, etc.

Abans d’arribar aquí, però, aquest text, escrit originalment en grec, havia fet un llarg viatge en el temps i en la geografia mediterrània. Primer, Sant Agustí el tradueix al llatí i el posa en boca de la Sibil·la Eritrea a De Civitate Dei, escrit mentre era bisbe d’Hipona (actual Algèria) entre els anys 412-436. Després Quodvultdeus († c. 450), bisbe de Cartago (actual Tuníssia), el cita al sermó Contra Iudaeos, Paganos et Arianos o Sermo de symbolo de Quodvultdeus. Aquest sermó és escollit com a una de les lectures de l’ofici de matines del Nadal i, com dèiem, ja en el segle X els versos sibil·lins es cantaven en diferents monestirs tant distants com l’abadia de Saint-Oyan (Jura, la Borgonya) i Sant Marcial de Llemotges (Occitània), amb una música que era prou semblant.

L’escena de l’infant escollit, entonant aquest text ple d’imatges apocalíptiques –"lo sol perdrà la resplandor, la terra tremirà de por", "les montanyes se fendran", "del cel gran foch devallarà", "la gent haurà molt gran terror", "hom no haurà de res desig, sinó solament de morir", etc.– és respost, a cada estrofa, per la tornada "Al jorn del judici parrà qui aurà fet servici" i constitueix el que avui coneixem com a drama litúrgic del Cant de la Sibil·la. Una escena de gran potència visual, poètica i musical que va marcar generacions i generacions de cristians de països llatins fins a la celebració del Concili de Trento (Itàlia 154-1563).

 

Un cant prohibit, una tradició catalana

El concili ecumènic de Trento és la resposta de l’església catòlica al repte –de fet, el cisma– que suposa la Reforma luterana. Un dels efectes col·laterals d’aquest cisma és la prohibició del Cant de la Sibil·la que es deriva la reforma de la litúrgia romana que el concili encarrega al Papa en la seva vint-i-sisena i darrera sessió conciliar que té lloc els dies 3 i 4 de desembre de 1563.  Aquesta reforma seria completada pel papa Pius V (el cardenal Ghislieri, 1504-1572) que promulgaria el nou Breviarium Romanum el 1568. Aquest nou breviari va eliminar la lectura del sermó de Quodvultdeus de l’ofici de matines i, per tant, el cant de la sibil·la del ritual de la Nit de Nadal.

La prohibició va suposar la desaparició del Cant de la Sibil·la de bona part de les esglésies, monestirs i catedrals on fins al moment s’havia cantat. La desaparició fou més o menys gradual però en alguns temples la prohibició fou desatesa i l’infant seguí anunciant, any rere any, l’adveniment de la fi del món, el jorn del judici i totes les calamitats i patiments que comporta.

 

Una de les representacions del Cant de la Sibil·la al país.

 

Potser l’esperit de la llengua catalana –una barreja de dissidència, resistència i potser fins i tot transgressió, o potser només un esperit conservador i la força de la tradició– va fer que la representació del Cant de la Sibil·la es mantingués com a tradició viva en català a Mallorca i L’Alguer (Sardenya, Itàlia), mig mil·lenni després de la seva prohibició; quasi cinc segles després que es perdés en llatí i en la resta de llengües vernacles en les que havia estat adaptada i cantada.

Aquest forta resistència de la tradició a desaparèixer malgrat les prohibicions, la fragilitat congènita a la immaterialitat de la tradició i, tal vegada també, el moviment de recuperació del Cant de la Sibil·la que visqué als Països Catalans la darrera dècada del segle XX i primera del segle XXI, van convertir la prohibició del Concili de Trento en la declaració d’aquest drama litúrgic com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, durant el comitè intergovernamental reunit a Nairobi (Kenya) el 16 de novembre de 2010.

 

La connexió del públic actual amb una tradició secular

Un any abans d’aquella proclamació, la Catedral de Barcelona a proposta del Cor Francesc Valls recuperava la tradició a la Seu de la capital catalana i ho feia amb una aposta per la tradició en la contemporaneïtat del Cant de la Sibil·la i no per una reconstrucció arqueològica.

El nen és substituït per una noia; el vestuari es reinterpretat (mantenint l’espasa); el context litúrgic en el que tradicionalment s’interpretava aquest cant (les matines de Nadal) es reconfigura; i, potser l’aposta més singular i més contemporaneitzadora, la música de la tornada "Al jorn del judici parrà qui aurà fet servici" s’encarrega cada any a un compositor diferent amb una doble vocació: fer possible la connexió del públic actual amb la tradició secular i fomentar la creació de nou repertori coral.

Com a resultat d’aquests aggiornamento de la tradició, deu compositors (que inclouen els noms més rellevants de la composició del tombant de mil·lenni catalans i dos primeres espases internacionals com Vic Nees (1936-2013) i Johan Duijck (*1954)) ha escrit la tornada del Cant de la Sibil·la que el Cor Francesc Valls ha estrenat com a la darrera (la resta es canten en cant pla) al final de cada representació dels últims deu anys.

 

El cor del Cant de la Sibil·la.

 

Ara, el cor –juntament amb el Capítol Catedral de Barcelona i FICTA edicions– publica un volum amb les deu tornades, el cant pla en llatí i en català i dos complets i exhaustius textos dels dos principals estudiosos del drama litúrgic nadalenc a la Seu de Barcelona (Josep Baucells i Reig, pvre. i Maricarmen Gómez Muntané). Els autors de les músiques, a part dels esmentats compositors flamencs són Jordi Cervelló Garriga (*1935), Josep Vila i Casañas (*1966), Narcís Bonet (1933-2019), Xavier Pagès i Corella (*1971), Bernat Vivancos (*1973), Joan Magrané i Figuera (*1988), Josep Soler i Sardà (*1935) i Carles Prat i Vives (*1985).

Aquesta publicació, juntament amb l’enregistrament audiovisual que està a punt de publicar-se, seran dos documents de gran valor per donar a conèixer una tradició que ve de molt antic i de molt lluny, que es fa viva, present, actual i renovada cada nit de Nadal i que podran adoptar i fer-se seva comunitats i artistes d’arreu.

 

Martí Ferrer Bosch, cofundador de FICTA edicions

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"