El projecte Hivernem és una invitació als creadors de l’espai urbà i de les arts escèniques a ampliar la reflexió abans de desenvolupar una creació. Ada Vilaró i Jordi Aspa han estat els premiats en aquesta primera edició de la convocatòria impulsada per FiraTàrrega i l’Institut Ramon Llull, que va rebre fins a 21 projectes. El premi concedeix tres residències artístiques (una d’elles internacional i les altres dues a faberllull Olot i Tàrrega) per a pensar els nous projectes abans d’entrar a la sala d’assaig i convertir-los en muntatge. En els dos casos, pensen que les conclusions de treball prendran forma al carrer l’any 2022. Ara és temps de posar interrogants a tot.
Quasi el temps d’un part. Aquest és el temps que Jordi Aspa (amb Bet Miralta de la companyia escarlata) i Ada Vilaró tenen per presentar el seu projecte d’investigació Hivernem. Durant aquest període, tindran temps de consultar amb línies aparentment gens artístiques i poder tenir una visió més polièdrica del tema a tractar: Vilaró indaga com integrar les amenaces del canvi climàtic (i la capacitat humana de no voler sentir les primeres estrebades d’aquest caos mundial). Aspa, per la seva banda, té intenció de gratar en el valor social del riure, en la capacitat de l’humor d’esdevenir un eina de transformació social. Sense voler entrar en les repercussions de la Covid, Aspa adverteix que, durant aquests mesos de por, es riu menys que abans. I vol esbrinar indicadors socials que ajudin a crear un barem per a prendre el pols a la salut de la comunitat. En la recerca de Vilaró també hi ressona la crisi sanitària actual; ho viu com un primer avís a la irreversibilitat del canvi climàtic.
Ada Vilaró alterna el treball poètic de sala amb el de connexió amb la gent del carrer. La seva trajectòria, tot i tenir aquestes ziga-zagues formals (de sala a escena) beu d’una mateixa font: sembla que una peça dialogui amb les anteriors. La darrera experiència a FiraTàrrega 2017, Urgentestimar, combinava les enquestes de valor social del catedràtic Josep Perelló amb la possibilitat de conviure i compartir instants de contemplació. En l’edició 2019 parlava des d’un espai íntim a 360 grams. L’obra reflexionava sobre la necessitat de repensar-se arran de l’intervenció d’un pit a causa d’un càncer. La mastectomia l’escenificava picant una soca amb la destral. Contundent. Trobava un alliberament quan transformava el seu pit perdut en una taronja; n’exprimia el suc, com si fos la llet materna que rebrotava. Vilaró regalava una mirada vital que irradiava llum en el seu testimoni de pèrdua.
Vilaró entén que aquesta nova finestra d’Hivernem és imprescindible. A hores d’ara, ha començat a establir lligams amb científiques perquè li donin evidències contrastades i poder-hi jugar poèticament. Pretén donar una mirada femenina al canvi climàtic, que tingui molt present la cura de les persones enmig d’aquest cataclisme, i intueix que el resultat serà activisme poètic: l’art serà el motor per obrir consciència a l’espectador. L’artista confia que la humanitat s’adoni dels efectes del canvi climàtic abans que sigui massa tard: “No cal que arribem a l’Apocalipsi per creure’ns-ho”. La pandèmia de la Covid, raona, no traspassa el filtre de la informació periodística, no commou encara. La vessant poètica té, doncs un camp per a
sembrar-hi preguntes i incerteses que inquietin i que convidin a reaccionar, en comunitat, d’una vegada.
Jordi Aspa i Bet Miralta porten prop de tres dècades convocant públic sota el nom d’Escarlata Circus (que, inconformistes, ara han rebatejat coma escarlata, a seques i en minúscula). Per primer cop, tindran temps de fer la cocció lenta, celebren. La residència internacional farà que la recerca es pugui contaminar d’altres cultures, comenta Miralta. En la seva llarga trajectòria, sovint les inquietuds contemplaves (com ho demostrava la instal·lació de material sensible de Corroc) s’han rebel·lat a les convencions. Aspa era un ensinistrador de gossos que, quan va veure que el comportament dels animals atemoria els desconeguts, va comminar-se a fer riure amb els gossos. I després més enllà.
Més tard, ja com a duet escènic, desorientaven l’espectador amb un August i una cara blanca (Llenties i marabú) que no es disfressaven a l’ús i que mostraven el seu costat més vulnerable tot fent petar el fuet, clavant destrals o amb uns equilibris entre tendresa i reptes circenses. Es pot ser vulnerable amb un cos immens i uns guants de boxa a les mans; aquesta és una de les seves proclames lúcides (Pugilatus).
Amb el seu projecte de recerca, pretenen detectar l’ús, o no, del riure en els àmbits social, polític, cultural i sanitari. “Quan parlem del riure ens referim al riure anomenat Dionisíac, riure espontani, de les entranyes, grotesc o carnavalesc i no del riure anomenat Apol·lini que és un riure cerebral proper al sarcasme o a la ironia”, matisa Jordi Aspa. Efectivament, de riures, n’hi ha tants com persones, reflexiona Miralta. Ara, el que importa és “la consciència que el riure és una expressió emocional”. Potser per això costa posar límits entre el plor i el riure en situacions extremes. Les emocions són imprescindibles per a servir un espectacle “però també per a la vida quotidiana”.
Quina és la pregunta que activaria la poètica d’un cien1fic? Quina és la demostració empírica que pot assumir un creador? Quina dimensió política té el riure? Com poden estimular la consciència de la comunitat? És, ara, el temps de fer-se preguntes
