Enquestes recents certifiquen un canvi en el signe dels temps: preguntats per què els agradaria ser de grans, els nens ja no responen ni metge, ni advocat ni astronauta: per damunt de tot, volen ser youtubers. Això podria ser més o menys catastròfic per al futur de la civilització en general, però suposa una amenaça existencial molt concreta per a les llengües minoritzades, entre les quals el català. Perquè un tret comú entre els influencers més importants del món de parla castellana, com ara Auron Play (Videojocs), Paula Gonu (Moda) o Patry Jordan (Estil de vida), és que són catalans però no fan servir el català.
“Doncs millor per tots: les llengües només serveixen per comunicar-se” dirien segons quins fake-cosmopolites, que veuen en la diversitat la maledicció bíblica de la Torre de Babel, com si més llenguatges equivalguessin a més malentesos. Gràcies a la sociolingüística o al pensament postcolonial sabem que és justament el contrari i el multilingüisme no és un joc de suma zero: les llengües no comuniquen un mateix contingut, sinó que cada llengua crea una visió irreductible del món que reflecteix l’experiència pròpia de cada comunitat. Els temes més editats de Viquipèdia en cada idioma varien dramàticament en cada llengua, és a dir que les llengües fortes a Internet parlen del que els interessa i es defineixen a elles mateixes, mentre que les llengües febles han d’adaptar-se a agendes alienes i acceptar les definicions dels altres.
Però a part d’una visió del món, triar una llengua també és triar un mercat, i a l’estat espanyol, un nadiu digital amb ambicions pot elegir entre els 10 milions de parlants del català o els 500 milions del castellà. Això ha fet que en les dècades crucials en què Internet ha substituït la televisió i els llibres com a educador i entretenidor principal en totes les llengües i cultures normals, no hi hagi hagut influencers en llengua catalana i que, conseqüentment, durant uns anys el català no hagi estat una llengua normal. Fins que va arribar Juliana Canet i el canal Malaia.
Juliana Canet, nascuda a Cardedeu el 1999, és la primera influencer digna del nom que parla en català de la història, que no és una història gaire llarga però si que és trepidant. Com tots els influencers, el talent de Canet és la permeabilitat: des que les tecnologies digitals han difuminat els obstacles per comunicar-nos, els més dotats per travessar els porus de les consciències sense generar rebuig han pogut escolar-se dins del nostre dia a dia a través de les pantalles. Canet posseeix l’amalgama de qualitats atractives però impossibles de concretar que tota la vida se n’ha dit carisma, i que fa que quan preguntes a la gent per què els agrada siguin incapaços de respondre amb res més definit que “perquè és ella mateixa”. L’altra formulació habitual és “perquè m’hi sento identificat”, i és aquesta barreja dolça entre autenticitat i capacitat per despertar un sentiment de reconeixement que fa de Canet un exemplar canònic de la jove tradició dels influencers. Canet dedica la vida a parlar de la seva vida o, en les seves paraules, “Sóc una persona que explica coses”.
Juliana Canet, en acció a Youtube.
Si un sociòleg sumés aquestes coses i fes la divisió, obtindria la mitjana perfecta de Catalunya. No en va, quan Canet sotmet a anàlisi la seva espontaneïtat sol exclamar-se cofoia i sorpresa: ”Nois, si és que sóc Catalunya!”. I no li falta raó: la seva biografia és el més semblant a una centralitat catalana en l’època d’identitats hiperfragmentades. Si existís una expansió dels Sims Edició Catalunya, Canet seria el personatge predefinit. Rural i urbana, alta i baixa cultura juxtaposades, dona jove de classe mitjana, Canet és de Cardedeu (cosa que li agrada recordar) però ara viu en un pis d’estudiants al barri de l’Eixample de Barcelona (cosa que li agrada celebrar). Estudia llengua i literatura catalana a la universitat i diu que (potser) voldria ser professora d’Institut, treballa en un programa de la ràdio pública sobre cultura adolescent i utilitza totes les finestres digitals a la seva disposició per retransmetre un costumisme emfàtic, una comunicadora que entén els codis nous i és capaç d’esmolar la quotidianitat passant-la per un bany de bon humor i autoconsciència. Sèries, reality shows, música pop, política, feminisme, menjar... Canet parla, com diria el tòpic i diu ella mateixa des de la ironia “dels temes que realment interessen a la gent”. Ras i curt, és una influencer normal.
Malgrat l’abús està espatllant el concepte, la posició que designa el mot “influencer” segueix responent a un seguit de transformacions socials que han vingut per quedar-se. L’influencer ofereix resposta a una pregunta formulada pels darrers canvis en la tecnologia i el consumisme: quina és la millor manera de captar l’atenció i guanyar la complicitat de les noves generacions? L’esgotament de les formes verticals de la comunicació de masses clàssiques combinada amb les possibilitats de les xarxes socials, han fet necessàries figures com Canet per obrir les orelles dels nadius digitals, per ser per a un zoomer el que un actor famós, un presentador del telenotícies o un cantant de rock van ser per a un boomer. Però sempre que hi ha capacitat per ser escoltat, hi ha poder i és per això que el capitalisme no va trigar a conquerir els camps verges i utòpics d’Internet i convertir-los en això que són avui en dia. L’influencer és aquell que genera contingut que influeix, i allà on hi ha influència, hi ha mercat.
El català com a llengua normalitzada a Internet
Però a la llengua catalana li falta molt per tenir un mercat normal a Internet. El problema és, fonamentalment, d’espai: mentre totes les llengües grans o petites tenen un lloc propi, un territori concret en què una sola llengua és la protagonista imprescindible perquè els parlants puguin desenvolupar el seu dia a dia, a Catalunya hi ha l’opció de viure al 100% en castellà. L’escola havia estat un contrapès imperfecte d’aquest fet, mentre que la irrupció del digital ha rebentat un equilibri que ja era precari introduint un nou espai en què es pot fer absolutament tot sense passar ni un segon pel català. Resulta que en aquest espai virtual, els joves inverteixen més temps i més passions que en cap altre, inclosa l’escola. Als estats on la llengua oficial no és una llengua global, el poder polític ha respost redoblant els esforços perquè la llengua pròpia tingui a la xarxa el mateix espai segur que al món real, un entorn on l’important sigui el que es fa amb la llengua i no amb quina llengua es fa. A Catalunya, aquest espai no existeix ni en físic ni en digital.
Portada del canal Malaia, a Youtube.
En aquest context imperfecte va florir espontàniament Juliana Canet i aquest 2020 s’ha creat el Canal Malaia. Fundat per la mateixa Canet, conjuntament amb els comunicadors Clàudia Rius, Arnau Rius i Bru Esteve, Malaia és una plataforma que agrega i fomenta la creació de continguts per a YouTube en català; una passa cap a la normalització. No és un contingut qualsevol: són els codis i les dinàmiques de què hem estat parlant amb l’etiqueta d’influencers. Si el català ha hagut de maldar i encara té problemes per normalitzar-se en el món del cinema o les sèries de televisió degut al seu elevat cost de producció, el repte i l’oportunitat del món dels influencers és diferent. El cost és molt baix, però encara no existeixen mecanismes per rebre un retorn d’aquest contingut com ara biennals amb premis sucosos, festivals de prestigi o un circuit per vendre el producte traduït a altres llengües. La proximitat i la immediatesa que dona sentit als influencers els fa inexportables i els equipara a negocis com ara el periodisme. I, de la mateixa manera que el periodisme és un actor social i cultural però també és un negoci que combina finançament privat i públic, que crea comunitat i alhora economia, Malaia vol demostrar que hi ha un espai igual de productiu per al català a YouTube.
Però així com hi ha consciència de la importància del periodisme arreu del món i les llengües minoritzades s’afanyen a promoure diaris digitals, els nous actors s’estan deixant de banda. Ja al 2013, l’investigador András Kornai va apuntar a l’estudi “Digital Language Death” que el 95% de tots els llenguatges en ús mai es normalitzarien a Internet.
Les llengües que morin seran les que reaccionin a la defensiva i es repleguin en usos determinats en comptes d’irrompre amb força en tots els àmbits de la realitat dels seus parlants. El normal és que les llengües siguin alhora una idea i un mercat, que a més d’usos culturals en tingui de socials i d’econòmics. Una llengua forta és la benzina d’un cercle virtuós en què la cultura produeix riquesa i la riquesa produeix cultura. El mercat del segle XXI és digital, i els influencers, vlogers, youtubers, instagramers i tota aquesta constel·lació de mots encara nous i en anglès, són els actors propis d’aquest mercat i els únics que hi poden participar amb naturalitat. Les llengües normals tenen influencers.
