Institut Ramon LLull

Menú

Cercador

Les directores ja no són una excepció al cinema català

paperllull.  Barcelona, 08/11/2020

Per primer cop en la història, en el cinema català "sembla solucionar-se per fi aquell abisme existent entre uns estudis d'audiovisuals amb una alta proporció d'alumnes noies i l'escassa presència de dones cineastes a la indústria", tal i com ens explica la crítica cinematogràfica Eulàlia Iglesias. Noms com Carla Simón –guanyadora del Premi Nacional de Cultura–, Elena Martín, Lucia Alemany, Neus Ballús o Belén Funes, entre d'altres, ho certifiquen.




Hi ha pocs fenòmens més emocionants en el cinema recent que el d'Estiu 1993 (2017), el primer llargmetratge de Carla Simón, una producció modesta i parlada en català que, després d'emportar-se el guardó a la Millor opera prima i el Gran Premi de la secció Generation Kplus al Festival de Berlín, va iniciar una insòlita carrera d'èxit a les sales de cinema. Simón s'inspira en la seva pròpia vida per oferir un retrat sensible del procés de dol d'una nena, en un film que evoca el naturalisme i la força del treball amb actrius infantils de la filmografia de Víctor Erice i alhora connecta amb altres títols recents sobre infanteses en tràngol com la nord-americana The Florida Project.

Recent guanyadora del Premi Nacional de Cultura, l'altra bona notícia és que Simón no és una excepció al cinema català. L'any 2015, quatre estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, estrenaven un projecte conjunt, Les amigues de l'Àgata, un treball de final de grau que va gaudir d'una inesperada carrera comercial després de projectar-se amb molt d'èxit en un parell de festivals. El film, que ressegueix el pas de l'adolescència a la joventut a través de la muda d'amistats, ha estat en part la punta de llança d'una nova generació de directores provinents d'escoles i facultats que han trobat, per fi, l'oportunitat d'oferir una mirada, la de les de dones joves en la Catalunya actual, inèdita durant dècades al panorama cinematogràfic.

 

Elena Martín, directora, guionista i actriu de 'Júlia Ist'

 

Per primer cop en la història, en el cinema català sembla solucionar-se per fi aquell abisme existent entre uns estudis d'audiovisuals amb una alta proporció d'alumnes noies i l'escassa presència de dones cineastes a la indústria. L'actriu que fa d'Àgata en el film abans esmentat, l'Elena Martín, s'estrenava poc després com a realitzadora amb Júlia ist (2017), on també actua com a protagonista en el paper d'una estudiant que viatja a Berlín amb una beca, en una visió desmitificada i molt més íntima de l'experiència Erasmus de la que han ofert títols tan populars com Una casa de bojos (L'auberge espagnole).

Aquesta nova generació de noves cineastes ha fet palesa la necessitat de revisar en clau femenina  les històries del pas de la infantesa a la maduresa (els “coming of age” films). A La innocència, la valenciana Lucia Alemany rellegeix temàtiques com el primer (des)amor o l'avortament des d'una perspectiva desdramatitzada. Les joveníssimes Marta Lallana i Ivet Castelo plantegen una història d'amistat femenina estiuenca a Ojos negros (2019), que se situa en un context recorrent en el cinema de les noves directores, el de la reconnexió amb les arrels rurals.

Perquè les cineastes també reivindiquen a través dels seus films el vincle amb les dones de generacions anteriors, mares o àvies invisibilitzades per qüestions de gènere, però també socials, econòmiques o geogràfiques, com succeeix a Viaje al cuarto de mi madre (2018), primer llargmetratge de Celia Rico. A Con el viento (2018) de Meritxell Colell, s'escenifica el retorn a la casa pairal en un film que incorpora, en una tendència recorrent en el cinema contemporani, la dansa contemporània com a forma d'expressió dramàtica de la protagonista. I a Penèlope (2017), Eva Vila rellegeix el mite homèric a través de l'anciana modista d'un poble.

 

Lucia Alemany, en el rodatge de 'La innocència'

 

Precedents, consciència i solidaritat feminista

L'onada de noves directores del cinema català té uns precedents clars. De la primera generació de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) —d'on han sorgit noms tan coneguts com J.A. Bayona—, en destaca Roser Aguilar, que ja es va distanciar d'un model de cinema més enfocat a la gran indústria amb El millor de mi (2007), premi a la Millor Actriu per a Marián Álvarez al Festival de Locarno.

En la mateixa línia treballen realitzadores com Mar Coll, que amb Tres dies amb la família (2009) o Tots volem el millor per a ella (2013) entronca amb certa tradició de la Nouvelle Vague de practicar la radiografia íntima i profunda del nucli familiar; o Elena Trapé, que a l’òpera prima Blog (2010) s'inspira en un succés real, la conxorxa d'unes adolescents per quedar-se embarassades plegades, a l'hora d'explorar les complicitats forjades a través de les xarxes socials d'una nova generació de noies. A Les distàncies (2018), Trapé plasma sense caure en la autocomplaença el desencant i les frustracions d'una generació, la dels majors de trenta anys, crescuda en un entorn de bonança però en punt mort arran de la crisi econòmica.

La consciència i solidaritat feminista ha estat present des de fa anys al cinema català, atiada en bona part des de la veterana Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, des d'on s'ha engegat també Dones Visuals, una associació nascuda el 2017 amb l'objectiu específic d'unir esforços i promocionar la presència de directores al cinema i a la televisió. De manera individual, una autora de renom com Isabel Coixet ha contribuït a impulsar a través de la productora Miss Wasabi les carreres de professionals més joves com Trapé o Belén Funes, amb un primer llargmetratge com La hija de un ladrón (2019), pel·lícula que transita pels marges urbans i socials de Barcelona a partir del model de cinema social energètic i compromès dels germans Dardenne.

 

Belén Funes, en el rodatge de 'La hija de un ladrón'


De la no ficció a la comèdia independent

De la mateixa manera que Funes, la debutant Nila Núñez també s'ha fet un fart de recórrer festivals amb Lo que dirán (2017), on acompanya dues estudiants d'institut en plena construcció de la identitat pròpia que investiguen el que suposa portar o no el hijab en la Barcelona multicultural d'avui en dia. Núñez es mou en el territori de la no ficció, que en els darrers anys també ha acollit nom com Virginia García del Pino, que amb a Improvisaciones de una ardilla (2017) integra la reflexió filosòfica a la seva panoràmica per l'escana política espanyola actual.

Neus Ballús ens va sorprendre amb la docuficció La plaga (2013), un conjunt d'històries creuades en un territori fronterer entre la metròpoli i el món rural. A El viatge de la Marta (2019) manté el context documental aquí amb transfons postcolonial per a una dramèdia familiar. Alba Sotorra plasma a Comandante Arian (2018) la seva fascinació per una altra dona, una de les caps de la YPG, la milícia de guerrilleres kurdes que va plantar cara a Estat Islàmic. Com a Game Over (2015), Sotorra destaca per subvertir imaginaris tradicionalment masculins, aquí el de la guerra i els lligams de complicitat que s'hi estableixen. Carla Subirana integra prospecció memorística familiar i històrica a Nedar (2008), on s'interroga per la figura de l'avi anarquista afusellat al final de la guerra civil.

Carolina Astudillo és una de les principals representants europees del treball amb material d'arxiu (found footage) a l'hora de reconsiderar el paper de les dones en la història, o de reflexionar sobre l'experiència femenina a partir dels diaris d'una adolescent que se suïcida a Ainhoa, yo no soy esa (2018). També parteix de imatges trobades My Mexican Bretzel de Núria Giménez, l'última gran sorpresa del cinema català, una reformulació del melodrama clàssic a partir de les pel·lícules amateurs d'un misteriós matrimoni.

En l'ampli panorama de noves directores catalanes, la també actriu Leticia Dolera és de les poques que es decanta per la comèdia, en un registre proper al cinema independent nord-americà, com es pot comprovar amb Requisitos para ser una persona normal (2015) o la sèrie televisiva Vida perfecta (2019), guanyadora al Festival de Sèries de Canes i que també recull les inquietuds d'una nova ficció televisiva creada per dones a la manera de Girls de Lena Dunham o Fleabag de Phoebe Waller-Bridge.

 

Neus Ballús, durant el rodatge d'El viatge de la Marta, amb l'actor Sergi López.

 

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona
Av. Diagonal 373, 08008 Barcelona
T. +34 93 467 8000 · info@llull.cat

Horari: 8h- 15h, DL-DV.
Registre: 9h-14h, DL-DV (amb cita prèvia: T. +34934678007)

Contacteu / Notes legals / Accessibilitat / Privacitat

Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. 


Política de cookies

Les galetes (cookies) són petits fragments de text que les webs envien als navegadors i que s’emmagatzemen al dispositiu de l’usuari, ordinadors, telèfons mòbils, tauletes, etc. Serveixen per millorar l'experiència d'ús de la web, ja que aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la visita que ha fet l'usuari, com les opcions preferides o l'idioma. D'aquesta manera la web personalitza el seu contingut i es fa més àgil i útil per l'usuari.   

Al navegar per aquesta web l'usuari està acceptant que s’instal·lin galetes al seu dispositiu que ens permeten conèixer la següent informació:

Tipus de galetes 

Aquesta web utilitza galetes temporals de sessió i galetes permanents. Les galetes  de sessió únicament guarden dades mentre l'usuari accedeix a la web. Les galetes permanents emmagatzemen les dades al dispositiu perquè siguin accessibles en més d'una sessió.

Segons la finalitat de les dades obtingudes la web pot utilitzar:

Galetes tècniques

Les que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web i la utilització de les diferents opcions o serveis que conté. Per exemple, controlar el trànsit i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts.

Galetes de personalització

Les que permeten a l'usuari accedir a la web amb algunes característiques de caràcter general que ja estan predefinides al seu dispositiu o que el mateix usuari defineixi. Per exemple, l’idioma, el tipus de navegador a través del qual accedeix a la web, el disseny de continguts seleccionat, la geolocalització del dispositiu o la configuració regional des d'on accedeix.

Galetes d'anàlisi estadística

Les que permeten realitzar el seguiment i l’anàlisi del comportament dels usuaris als llocs web. La informació recollida s’utilitza en el mesurament de l’activitat dels llocs web i per a l’elaboració de perfils de navegació dels usuaris, que permetrien millorar el servei.

Galetes de tercers

També es poden instal·lar galetes de tercers que gestionen i milloren els serveis oferts. En aquest sentit utilitzem cookies de Google Analytics. Això ens permet:

Pot obtenir més informació sobre Google Analytics a www.google.com/analytics/. Per controlar la recopilació de dades amb finalitats analítiques per part de Google Analytics, pot anar a https://tools.google.com/dlpage/gaoptout?hl=en

Vostè pot revocar el consentiment a la utilització de cookies eliminant-les per mitjà de les opcions que li ofereix el seu navegador.

Si desitja rebre informació addicional sobre l’activitat de les empreses de publicitat a Internet i sobre com eliminar les seves dades dels registres d'aquestes empreses, li recomanem la visita de www.networkadvertising.org.

Gestionar les galetes al meu navegador

Vostè pot configurar el seu navegador per tal que l’informi prèviament de la possible instal·lació de cookies. També podrà optar per tal que es suprimeixin automàticament un cop es tanqui el navegador, equip o dispositiu. Pot trobar informació sobre com fer-ho a: