Institut Ramon LLull

Jesús Moncada, memòria i literatura submergida

paperllull.  Bacelona, 25/10/2020

Jesús Moncada és un dels nostres autors contemporanis més traduïts, amb novel·les, contes i articles adaptat a una vintena de llengües des dels anys noranta. La seva mort, a 64 anys, ha deixat coixa no solament la seva obra en català, amb una darrera novel·la inèdita, sinó que ha fet més complicat manegar-ne la difusió a l’exterior. La seva editora, Pilar Beltran, d’Edicions 62, diu que toca picar molta pedra i, sobretot “reunir tots els recursos possibles” per donar a l’obra de Moncada la dimensió que cal més enllà dels territoris de parla catalana.




Si Jesús Moncada hagués pogut llegir un dels darrers papers dedicats a la seva obra, escrit a Itàlia, el 2015, de la mà de Simone Cattaneo, investigador de literatura espanyola a la Universitat de Milà, segurament hauria sospirat una mica i pensat alguna frase per fer-ne broma. Per enèsima vegada, la prosa i l’univers moncadià eren emparentats, de lluny, amb el Quixot, i de més aprop  amb el Macondo de García Márquez, a partir de la lectura que Cattaneo feia de Il testamento dei fiumi, títol de la versió italiana de Camí de sirga signada per Simone Bertelegni i publicada el 2014 a Gran Via Edizione, a Milà. Potser Moncada, sorneguer, hauria deixat anar un “ni mort no em trec en Gabo de sobre!” i hauria rigut per sota el nas.

Mentre va viure, cap diari no va recollir una frase semblant de Moncada, però el cas és que l’autor de Mequinensa va haver de repetir a més d’un i més de dos periodistes que no, que ell no tenia res a veure amb el realisme màgic i que, amb la literatura llatinoamericana del boom, i amb la d’abans i la de després, mai no hi havia sentit cap lligam de cap mena. Fins al punt que, de fet, mai no li havien interessat gaire. Moncada mai no va ser gaire desprès a l’hora de descabdellar fervors i adherències cap a altres literatures i autors, ell preferia anar fent el seu camí i no explicar grans coses. El que sí que havia dit algun cop, però, és que havia llegit força els autors italians del segle XX, sense donar-ne gaires detalls.

 

Versió italiana de 'Camí de sirga', de Simone Bertelegni (Gran Via Edizione).

 

El cert és que estirant el fil d’aquelles insinuacions tan primes, un lector introduït en Moncada podria ensumar connexions, com a mínim, amb Giuseppe Tomasi di Lampedusa i també amb Leonardo Sciascia. Així, no és debades que Mequinensa ens faci pensar en Sicília i vice-versa, però no pas per cap connexió geogràfica -una illa i el Baix Cinca- sinó perquè, per començar, tant Sicília a les pàgines de Lampedusa i Sciascia com Mequinensa a les pàgines moncadianes esdevenen no solament indret sinó un dels protagonistes bategants de l’acció.

Si parlem de Lampedusa i Moncada, veiem que tots dos s’obsessionen en la memòria, malden per traslladar-la al paper, per fixar-la. Lampedusa escriu, a El guepard, d’un món que desapareix, la Sicília aristocràtica del segle XIX i Moncada parla d’una memòria, la d’un poble, irrecuperable. Una existència que no tornarà mai més. Autèntica literatura submergida, com en diu Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona.

Martí comenta que, de fet, “Lampedusa i Moncada ens parlen d’un món antic amb una esperança cap al futur. En el cas de Moncada, hi afegiria que es tracta d’un autor benjaminià. Moncada no es recolza en Walter Benjamin però en el que escriu es veu clar que l’intueix. L’Àngel de la Història benjaminià mira al passat, veu runes però no pot evitar mirar cap al futur”. Benjamin desbrossa aquestes idees a Sobre el concepte d’història, l’assaig que es va publicar el 1942, dos anys després del seu suïcidi a Portbou, i que va titular i editar el seu amic Theodor Adorno.

 

Memòria i literatura submergida

Antoni Martí Monterde veu Moncada, Josep Pla i Miquel Pairolí com un tercet d’escriptors de la memòria que construeixen la seva prosa a base d’un tractament imaginatiu. “Cap d’aquestes tres escriptures, la de Moncada, la de Pla i la de Pairolí no és ni fantàstica ni fabulosa, però totes tres treballen amb la imaginació”. Pairolí va escriure el llibre El príncep i el felí on fa una lectura crítica de l’obra cabdal de Lampedusa i explica com se’n va fer la traducció al català, a càrrec de Llorenç de Villalonga, l’autor de Bearn, la novel·la que sense voler emparentem amb El guepard, sigui com sigui.

 

Edició dels 'Contes' de Moncada, a labutxaca.

 

Llegint Leonardo Sciascia i Jesús Moncada no podem evitar sentir una música que ens du de l’un a l’altre. Entre el sicilià i el mequinensà algunes semblances també són biogràfiques. Contemporanis, tot i que Sciascia va néixer 20 anys abans que Moncada, tots dos van estudiar magisteri i el van exercir, en diferents etapes. Tots dos van connectar de joves amb la política, però Moncada, després de militar un temps al PSAN, a la seva arribada a Barcelona els anys setanta, ho va deixar córrer. Sciascia, en canvi, va ser regidor a la llista del partit comunista a l’ajuntament de Palerm encara que va dimitir al cap de dos anys. Va ser també diputat al parlament italià i al Parlament Europeu pel Partit Radical de Marco Pannella.

Tant Sciascia com Moncada van morir de càncer, l’un a 68 anys i l’altre, a 64, amb la qual cosa els lectors ens vam quedar sense uns quants llibres, de l’un i de l’altre. La mort, als llibres de tots dos, és una presència que no ens estalviem. Sciascia parla dels morts per la màfia, Moncada, dels morts i desapareguts a la guerra civil. Però tot i la presència de la descarnada a les pàgines de l’un i de l’altre, el vitalisme i el sentit de l’humor hi fan sempre el contrapès.

El tractament de les trames moncadianes i les de Sciascia parlen de l’estret coneixement de l’ànima humana que tenien tots dos autors, a base d’una observació minuciosa i d’un entrenament a parar l’orella que venia de la joventut. Els diàlegs, els parlars dels personatges tenen sempre un acoloriment que ens els fa gairebé sòlids, ens ajuda a dibuixar-los: el pagès, el minaire, el llaüter, el jutge, la vídua, el policia, el capellà, el militar, el farmacèutic, que en Moncada es diu Honorat del Rom i, en Sciascia, Manno.

Sciascia escriu amb un estil més directe, de vegades prop de la crònica i, d’altres, agafant prestades les eines de la novel·la policíaca; Moncada amb un estil força més fixat en evocar allò que ja no hi és, en l’estructura, que ens fa anar endavant i enrere en el temps. Tots dos autors relaten uns fets en què homes i dones viuen, pateixen, lluiten, estimen, tenen tírries... Tant Sciascia com Moncada tracten els seus personatges amb compassió i tendresa; en mostren les evidències, els errors i les passions. Allò que els fa profundament humans.

 

La memòria (d’un poble) irrecuperable

La literatura submergida de Jesús Moncada

Jesús Moncada, memòria i literatura submergida

JM, escriptor de la memòria

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"