Institut Ramon LLull

Joan Perucho, entre vampirs

paperllull.  BARCELONA, 04/10/2020

L'escriptor i crític Julià Guillamon, comissari de l'Any Perucho, posa en context la figura del poeta, novel·lista i crític d’art, bibliòfil i gastrònom Joan Perucho.




Joan Perucho tindria cent anys! I aquest 2020 tan estrany, que sembla sortit d’una pel·lícula de ciència ficció de la guerra freda, se’n celebra l’aniversari. Perucho va imaginar plantes antropomòrfiques invasores, monstres que vivien en biblioteques, aigües màgiques que es menjaven els metalls i feien parlar en vers els qui les prenien en balnearis decadents: res del que era màgic li era estrany.

Nascut al barri de Gràcia de Barcelona, el 1920, va formar part de la generació del cinema popular i del quiosc. De petit estava fascinat per Bélphegor, el fantasma del Louvre; Raffles, el lladre de guant blanc; Boris Karloff, el baró Gregor a The Black Room, torturat per la profecia; el vampir Nosferatu, inadaptat i esblanqueït: figures de la cultura popular que els surrealistes van incorporar al seu imaginari poètic. De gran, va ser amic dels pintors Joan Miró, Joan Ponç i Antoni Tàpies, editor de llibres de màgia, autor de poemes que parlaven de mèdiums i aparicions, de novel·les que proposaven viatges en el temps i exorcitzaven, a través de la figura del no-mort, vestit amb una capa negra i vermella lluent, els terrors de la guerra civil espanyola que va marcar de ple la seva generació: el 1936, quan va esclatar el conflicte, era un noi de quinze anys.

En la postguerra europea, la literatura fantàstica no tenia gaire bona premsa: es considerava una evasió. Perucho forma part d’un grup d’autors contracorrent: Jorge Luis Borges i Italo Calvino, Isak Dinesen i René de Obaldia, Julio Cortázar i Dino Buzatti, Adolfo Bioy Casares i Roger Callois. A Espanya, sota el règim de Franco, que va durar més enllà de la seva mort el 1975, els anys seixanta van ser el gran moment de la literatura compromesa. Perucho va quedar en una terra de ningú, com un escriptor capriciós i excèntric. És en la perspectiva internacional, que les seves aportacions són més incontestables. Els anys seixanta a Europa és l’època de Federico Fellini, de Roger Vadim i de l’Alphaville de Jean-Luc Godard. De les edicions de Jean-Jacques Pauvert i d’Éric Losfeld, del còmic Barbarella, del pop art. Perucho hi connecta en la seva triple faceta de poeta, novel·lista i crític d’art.

 

Els vampirs de Perucho, d'ancoratge clàssic.

 

Publicada en anglès el 1992, i apareguda posteriorment en un grapat de llengües, Les històries naturals (1960) és l’obra més coneguda de Perucho, que Harold Bloom va incloure en El cànon occidental. Amb el pretext d’una guerra del segle XIX –una de les guerres civils sanguinàries que, periòdicament, es repeteixen en la vida espanyola— Perucho explica la història d’un home de la Il·lustració, un naturalista impermeable al misteri, que a través de l’aventura descobreix la poesia i l’amor. Hi ha un vampir que fa pensar en el comte de Krolock d’El ball dels vampirs de Roman Polanski i en el Nosferatu de Werner Herzog. És la novel·la més rodona de Perucho, que combina història, màgia, poesia i humor. Abans havia publicat Llibre de cavalleries (1957), de la qual existeixen també algunes traduccions a altres llengües: un viatge en el temps que recorda Un yankee a la cort del Rei Artús de Mark Twain i Todos los fuegos, el fuego, de Julio Cortázar.

Perucho era un home d’una curiositat inacabable. Als anys quaranta i cinquanta, quan només escrivia poesia, va introduir en català l’obra de Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, Paul Éluard i Henry Michaux. Un poema de Paul Éluard, “Enterrar i callar”, inspirat en un gravat de Goya da la sèrie d’Els desastres de la guerra, es troba en la base de la seva interpretació de la guerra civil: davant de la crueltat i la matança, només queda enterrar i callar. El 1954 va publicar el primer conte, “Amb la tècnica de Lovecraft”. Va ser la primera vegada que es va parlar a Espanya d’aquest autor nord-americà: Perucho l’havia descobert en una edició francesa i en va esdevenir un gran defensor i propagandista.

Va ser bibliòfil i, una part molt important de la seva obra es basa en llibres rars i curiosos de la seva biblioteca personal, dels quals treia arguments i personatges. Va ser gastrònom: juntament amb Nèstor Luján va escriure un dels primers llibres de gastronomia de la postguerra: El libro de la cocina española, gastronomia e historia (1972). Luján i Perucho defensaven una visió sumptuosa de la cuina, basada en la saviesa culinària tradicional, en contra de la nouvelle cuisine. Com a crític d’art a la revista Destino, entre 1960 i 1968, va defensar l’art màgic del grup Dau al Set i va donar veu a la generació dels artistes del nou realisme i del pop art. Va dirigir la col·lecció Biblioteca de Arte Hispánico de l’editorial Polígrafa on va publicar, en edicions multilingües Gaudí, una arquitectura de anticipación (1967) i Joan Miró y Cataluña (1968). També és autor, amb Joan Miró, del llibre d’artista Les essències de la terra (1968).

 

 

Després d’un període de silenci, als anys setanta, el 1980 va reprendre l’activitat amb unes quantes novel·les i innombrables volums d’articles i llibres de poemes. Destaquen Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que actualitza el model de la novel·la bizantina, elegant i espiritual, i Pamela (1983) una novel·la d’espies ambientada a l’Espanya del segle XIX. Perucho era el rei de la paròdia i del pastitx. En l’escena inicial de Pamela, Pamela Andrews, el personatge virtuós de la novel·la de Samuel Richardson, del 1740, apareix embolicada amb el marquès de Sade, dedicada a uns jocs eròtics perillosos amb un trapezi volador.

Perucho va ser un secundari d’excepció: va estar vinculat a tots els corrents des de la resistència cultural i antifranquista catalanista dels anys quaranta al naixement del disseny gràfic als anys seixanta o la moda del fantàstic als anys vuitanta. També es pot dir que la seva creació principal va ser el seu propi personatge: el senyor erudit, molt còmic, hedonista, col·leccionista que de tot parlava i escrivia amb entusiasme. L’Any Perucho 2020 ha demostrat que, disset anys després de la seva mort, la seva literatura té nous lectors i que influeix en la nova generació d’autors que han renovat la literatura fantàstica i d’imaginació en llengua catalana.

 

 

 

 

 

 

 

 

"L’Any Perucho ha demostrat que la seva literatura té nous lectors i que influeix en la nova generació d’autors que han renovat la literatura fantàstica i d’imaginació en llengua catalana."

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"