Institut Ramon LLull

CA
EN
ES

Menú

Cercador

Lluís Miñarro: «L’art ha d’ocupar el lloc del contrast i la provocació»

Cinema.  Barcelona,  15/09/2020
COMUNICACIÓ

Risc, innovació, creativitat. Són alguns dels adjectius que defineixen la trajectòria de Lluís Miñarro, un nom clau de la cinematografia catalana dels últims cinquanta anys. Aquest dimarts 15 de setembre recull el guardó Premi Pepón Coromina de l’Acadèmia del Cinema Català.




Incombustible, Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) porta cinc dècades vinculat a la passió cinèfila. Primer, amb la creació dels cineclubs Arts i Mirador (1967) i com a crític de Destino i Dirigido por (1970-1977). Després, com a productor –ha impulsat obres d’Isabel Coixet, Albert Serra, Marc Recha, José Luis Guerín o Manoel de Oliveira, entre d’altres noms internacionals de referència– i com a director de sis films, entre els quals Stella cadente, que li va valer el Gaudí a millor director del 2014. Del 18 al 22 de setembre, es podrà veure la feina que ha fet comissariant el focus de cinema català realitzat per dones al Festival de Nara, amb l’impuls de l'Institut Ramon Llull i Catalan Films.

 

El jurat del premi Pepón Coromina ha manifestat que et distingeixen pel "risc, innovació i creativitat" adoptada com a "forma de vida".

En el meu cas, és així: una aposta de vida. Per mi, tot el que té a veure amb l’art ha de tenir provocació, ha de ser revulsiu i ha de sacsejar. De tot el que fem, l’art és l’únic que interès. La resta de coses que fem, que suposa un 90%, són coses purament acomodatícies. Per això penso que l’art ha d’ocupar el lloc del contrast, el de provocar, fer que les coses no semblin tan sòlides.

Com concep el cinema?

El cinema pot ser de moltes maneres, no vull pontificar, però l’espai que m’he reservat per la meva feina de tants anys és l’espai menys visible, el més difícil de fer arribar al públic. He fet quaranta pel·lícules. I cada vegada és com trobar-se davant d’una paret i haver de tornar a picar per fer una escletxa i que entri llum. Per mi, el pensament utòpic és el que funciona.  

Ara es parla molt de distòpia, just del contrari.

Però jo sempre he estat partidari de l’utopia i del pensament crític. Si no, caus en el pensament únic. I això és la mort. El més interessant és la diversitat, ja sigui ideològica, política, cultural, ecològica. La diversitat és a la natura, el planeta n’és ple, de diversitat. Precisament, la tendència de les societats, no només a partir de la globalització de la pandèmia que estem vivint actualment, és tot el contrari: el pensament únic.

I també la por.

La fragilitat existeix des del primer dia que naixem, però sembla que ens n’oblidem. Ara estem fomentant el terror a l’altre, focalitzat en el terror a un virus. El paper de la cultura és lluitar contra tot això.

Fins ara, l’han reconegut més a fora que a casa. I això m’ha fet pensar en una de les escenes de Love Me Not, la seva darrera pel·lícula com a director, on un dels personatges descriu Catalunya com "un país on la gent quan es creua pel carrer en comptes de dir hola, diu adeu".

Veig que ho has captat molt bé. [riu] Love Me Not és una pel·lícula plena de metàfores de tot tipus. I m’agrada que l’espectador ho pugui veure de moltes maneres. A Catalunya som pràctics, és un fet. Però també haig de dir que abans del premi Pepón Coromina ja vaig tenir el reconeixement a Sitges, amb la"Maria" honorífica de 2008.

 

Un fotograma de 'Love me not', darrer film que ha dirigit Miñarro.

 

Ha produït films arriscats i marginals, que han anat —i alguns, triomfat— als millors festivals del món. N’hi ha un, però, que vist amb ulls d’ara fa feredat, La silla, de J.D. Wallovits, del 2006.

Era una pel·lícula molt incòmoda, desconcertant. Però va posar en solfa coses que passen ara: el món ple d’escombraries, o com cadascú va a la seva, a la feina, l’individualisme i la rutina. Va ser una pel·lícula antipàtica. I després en van venir més, també arriscades: José Luis Guerin, Albert Serra, Javier Rebollo, Manoel de Oliveira —amb qui vam fer dues pel·lícules—, o Apichatpong Weerasethakul, que va ser Palma d’or a Canes amb la pel·lícula que vam fer, Uncle Boonmee who can recall his past lives (2010).

També ha treballat amb Naomi Kawase, que és la directora del Festival Nara, on es podrà veure, entre el 18 i el 22 de setembre, el focus de cinema català realitzat per dones que ha comissariat.

És un festival que dona suport als nous talents. El primer interès parteix del Llull, que em contacta. En vam parlar i vam estar valorant diverses opcions on podia ser factible fer una iniciativa així: un focus de nous realitzadors on, en el nostre cas, curiosament hi ha moltes dones. La idea de focus va acabar coincidint amb l’interès de ser presents al Japó gràcies a l’acord de govern que hi ha entre els dos territoris. I vam connectar amb el festival de Nara.

La preparació del focus ha comportat dos anys de feina.

Primer havíem d’aconseguir directors novells, després ja entren les realitzadores i tot plegat coincideix que la direcció del festival està portada per una realitzadora de fama internacional, Naomi Kawase, i que ella va començar fent un cinema molt personal, sobre la seva àvia o el naixement del seu fill. Semblava perfecte per a nosaltres. El festival de Nara és bianual i té una particularitat molt interessant: si guanyes, hi ha un fons de la prefectura de Nara —que és una regió molt singular, amb trets distintius propis— de més de 120.000 dòlars destinat a rodar una pel·lícula allà.

 

'La innocència', de Lucia Alemany, serà al Festival Nara, al Japó.

 

La tria compta amb dues pel·lícules que han tingut força ressò: La hija de un ladrón (Belen Funes) i La innocència (Lucia Alemany), però també amb propostes més desconegudes, com The Perseids (Alberto Dexeus i Ànnia Gabarró), Transoceánicas (Meritxell Colell i Lucía Vasallo), Trinta lumes (Diana Toucedo), Vaca (Marta Bayarri) o My mexican bretzel (Nuria Gimenez), que serà a la competició.

Hi ha un parell de pel·lícules molt evidents, amb trajectòria, com La innocència i La hija de un ladrón. S’ha prioritzat que la producció sigui catalana, no la llengua. La selecció s’ha fet d’entre 23 pel·lícules. D’aquestes, nosaltres en vam seleccionar vuit, i el propi festival va delimitar la tria en cinc pel·lícules i un curtmetratge. Totes havien de ser produccions des de 2018 fins ara, i n’hi ha hagut algunes que no s’han pogut considerar perquè no van arribar a temps.

Per què creu que el comitè del festival aposta per aquestes cinc?

Trinta lumes és un film molt atmosfèric, cosa que al Japó agrada. La innocència mostra una joventut molt diferent de la que es viu al Japó, i això els ha atret molt. Transoceànicas és una pel·lícula més íntima, de diari personal, molt en sintonia amb els gustos de la direcció del certamen. I el curt, Vacas, tracta del tema de matar animals. Totes van molt en sintonia amb temes de debat existents al propi Japó.

A Catalunya, el canvi generacional passa per una majoria de dones realitzadores. Què troba d’interessant en les noves veus?

Veig que hi ha un relleu molt evident i que totes les noves veus són del mateix perfil d’edat. Comparteixen una inquietud molt pròxima, parlen gairebé totes d’adolescència i de la descoberta del món, amb una rereguarda de relació amb la família. No són pel·lícules que es puguin considerar ideològiques o polítiques, sinó costumistes. Curiosament, totes aquestes noves veus, bé provinguin de l’ESCAC o de la Pompeu Fabra o d’alguna altra escola, tenen un denominador comú. Hi ha patrons que formen un bloc molt compacte. També hi veig una gran força d’expressivitat dramàtica, tot i que també n’hi ha de simbòliques. En tot cas, la tria del festival forma un grup molt compacte.

Quins nou projectes té entre mans?

Estic acabant dues produccions que, a causa de la Covid-19, han estat aturades en post-producció. Una, Un blues para Teheran, un documental sobre músiques perses i la influència que han tingut a Occident. L’altra, Destello bravío, d’una nova realitzadora que es diu Ainhoa Rodríguez i que fa una anàlisi sobre l’Espanya profunda. Se’n parlarà, és una veu molt potent.

 

Fotograma de 'Stella cadente'.

 

Una entrevista d'Esteve Plantada.

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona
Av. Diagonal 373, 08008 Barcelona
T. +34 93 467 8000 · info@llull.cat

Horari: 8h- 15h, DL-DV.
Registre: 9h-14h, DL-DV (amb cita prèvia: T. +34934678007)

Contacteu / Notes legals / Accessibilitat / Privacitat

Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. 


Política de cookies

Les galetes (cookies) són petits fragments de text que les webs envien als navegadors i que s’emmagatzemen al dispositiu de l’usuari, ordinadors, telèfons mòbils, tauletes, etc. Serveixen per millorar l'experiència d'ús de la web, ja que aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la visita que ha fet l'usuari, com les opcions preferides o l'idioma. D'aquesta manera la web personalitza el seu contingut i es fa més àgil i útil per l'usuari.   

Al navegar per aquesta web l'usuari està acceptant que s’instal·lin galetes al seu dispositiu que ens permeten conèixer la següent informació:

Tipus de galetes 

Aquesta web utilitza galetes temporals de sessió i galetes permanents. Les galetes  de sessió únicament guarden dades mentre l'usuari accedeix a la web. Les galetes permanents emmagatzemen les dades al dispositiu perquè siguin accessibles en més d'una sessió.

Segons la finalitat de les dades obtingudes la web pot utilitzar:

Galetes tècniques

Les que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web i la utilització de les diferents opcions o serveis que conté. Per exemple, controlar el trànsit i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts.

Galetes de personalització

Les que permeten a l'usuari accedir a la web amb algunes característiques de caràcter general que ja estan predefinides al seu dispositiu o que el mateix usuari defineixi. Per exemple, l’idioma, el tipus de navegador a través del qual accedeix a la web, el disseny de continguts seleccionat, la geolocalització del dispositiu o la configuració regional des d'on accedeix.

Galetes d'anàlisi estadística

Les que permeten realitzar el seguiment i l’anàlisi del comportament dels usuaris als llocs web. La informació recollida s’utilitza en el mesurament de l’activitat dels llocs web i per a l’elaboració de perfils de navegació dels usuaris, que permetrien millorar el servei.

Galetes de tercers

També es poden instal·lar galetes de tercers que gestionen i milloren els serveis oferts. En aquest sentit utilitzem cookies de Google Analytics. Això ens permet:

Pot obtenir més informació sobre Google Analytics a www.google.com/analytics/. Per controlar la recopilació de dades amb finalitats analítiques per part de Google Analytics, pot anar a https://tools.google.com/dlpage/gaoptout?hl=en

Vostè pot revocar el consentiment a la utilització de cookies eliminant-les per mitjà de les opcions que li ofereix el seu navegador.

Si desitja rebre informació addicional sobre l’activitat de les empreses de publicitat a Internet i sobre com eliminar les seves dades dels registres d'aquestes empreses, li recomanem la visita de www.networkadvertising.org.

Gestionar les galetes al meu navegador

Vostè pot configurar el seu navegador per tal que l’informi prèviament de la possible instal·lació de cookies. També podrà optar per tal que es suprimeixin automàticament un cop es tanqui el navegador, equip o dispositiu. Pot trobar informació sobre com fer-ho a: