[Nota prèvia. Cada vegada que digui ‘monòleg’ em refereixo estrictament a stand-up comedy: persona amb micròfon preferiblement sòbria en un bar explicant acudits davant d’un públic preferiblement ebri. Important que no es confongui amb monòleg teatral.]

[Nota prèvia també però posterior a la primera. Un “open mic”, o micròfon obert, és un espectacle on els debutants s’estrenen i els monologuistes van a provar acudits que posteriorment utilitzaran; una sala d’entrenament on veure quins funcionen i quins més val que no tornin a veure la llum mai més.]

2005. La Maria Rovira té 15 anys. Escriu, com tots els adolescents aliens al sexe, literatura turmentada. Té un Word de 80 pàgines titulat Arañando espejos.doc. Malgrat viure el 100% de la seva vida en català, la poesia i els relats (o el que ella anomena poesia i el que ella anomena relats) els perpetra en castellà. Paradoxalment, la seva llengua materna no serveix per articular el lament de la seva ànima adolescent afligida, valgui la redundància. No sap per què, però li sembla que el català no té pedigrí literari. No és un pas cas aïllat entre la gent de la seva edat. Al cap de pocs anys deixarà de pensar aital bajanada.

Però sí que li durarà uns quants anys més un altre prejudici: el català no val tant per a fer riure com el castellà. Tots els monòlegs que ha vist fins ara són en castellà, perquè els ha vist tots a El Club de la Comedia: un còmic/actor famós, un teatre ple de gent, un text que segurament no s’ha escrit ell. Paral·lelament encara en té un altre, de prejudici, que no és lingüístic: objectivament, els homes fan més riure que les dones. Deu ser per això que en surten poques, a explicar acudits.

/// El·lipsi temporal ///

Ara fa quatre anys, a Barcelona es feien més monòlegs en anglès que en català. No ens costa de creure, tenint en compte que es feien gairebé tants monòlegs en català com en gaèlic. (És molt possible que aquesta afirmació no compti amb tot el rigor periodístic que ens agradaria a vosaltres i a mi). És molt difícil competir amb la devoció absoluta pel format que senten els anglòfons; no és poc comú que un turista que passa quatre dies a Barcelona miri quina oferta li brinden els antres de la ciutat per ocupar una de les tres nits; i si un resident té mínim interès pel gènere, possiblement s’acabi buscant un open mic. En canvi, l’escena en català quedava com una cosa anecdòtica. A tot això, quan el català apareixia a monòlegs en castellà, sovint ho feia (i ho fa encara) com a gràcia folklòrica, com qui fa un accent divertit. S’utilitzava per rematar un final de paràgraf (“Ui, però és que això, Montserrat, costa molts calers, eh!”) com a acudit en si, sense haver-hi més gag que aquest.

El català com a llengua humorística tenia un estatus alineat amb la meva percepció de 2005: només vàlid com a recurs puntual i objecte de mofa, i res gaire més enllà.

Paral·lelament, però, a Twitter sí que existia de manera orgànica, assilvestrada, barroera i genuïna un humor en català, al marge dels circuits més institucionalitzats. Un Twitter-Catalunya que té el seu embrió en la Blogosfera-Catalunya, amb alguns popes de referència. Hi ha alguna cosa que connecta fortament Twitter i l’stand-up: treure els propis draps bruts per posar-la damunt la taula i davant l’audiència, ser feridor amb els altres i amb un mateix. Aquest estil de primera persona sense embuts, humiliant i autobiogràfic, d’allò realment miserable que fas quan ningú mira, no hi era en el monòleg estàndard que havíem vist fins llavors a la televisió. Si féssim una mitjana de tots els comediants que hi van aparèixer, el resultat molt possiblement seria un home blanc i heterosexual parlant de 1) temes costumistes i 2) guerra de sexes. El menjar dels avions, que no val res. I que n’és, de pesat, anar al cinema amb la teva xicota, perquè esclar; ella vol anar a veure una pel·lícula romàntica i tu una d’explosions. Pura avantguarda. Camions de divuit rodes carregats fins a dalt de caspa.

Avui dia, a Barcelona, continua havent-hi més monòlegs en anglès que en català (i per suposat més monòlegs en castellà que en anglès), però el circuit en català existeix i té noms de referència: el Soterrani i l’Altre Mic, micròfon obert. La immediata acceptació que van tenir i l’èxit de públic que es renova cada setmana (coronavirus a banda) demostra que el que era anòmal era la seva absència, perquè cobreixen una demanda existent.

En aquest enamorament i connexió amb els fonaments de l’stand-up hi ha tingut molt a veure l’accés generalitzat a material en anglès i especialment nord-americà: si preguntem als qui fan stand-up avui dia a El Soterrani i L’Altre Mic quins van ser els seus primers referents significatius, surten noms com George Carlin, Seinfeld, Gervais o Louis CK. No sé si, tenint en compte això, podem dir que l’humor que fem ara als bars de Barcelona és humor català™ pròpiament dit. No crec que siguem baula de la cadena que recull la tradició de Pitarra i Capri, que diguem. Per això, em resolc la qüestió parlant d’humor “en català” i deixo aquest debat per a algú altre.

I qui podem veure actuant si assistim a un espectacle del Soterrani o l’Altre Mic, si la pandèmia ho permet? Doncs aquí una petita llista, on no hi és tothom ni de bon tros: