El 2015 vaig viatjar per primer cop a Catalunya. Durant els mesos d’hivern, el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona acollia Figures del desdoblament. Titelles, Màquines i Fils, una exposició que mostrava un ampli panorama de la tradició i l’actualitat del teatre local de figures i objectes. En paral·lel a l’exposició, que comparava el teatre clàssic de marionetes amb contribucions contemporànies, i en el marc del Festival IF, es van convidar tres artistes a participar en residències i a actuar. Un d’ells era David Espinosa.

Espinosa, que prové de la dansa contemporània, va treballar per primera vegada l’any 2012 amb objectes de joguina creant un solo. La idea de partida era: Quin tipus de produció es crearia si es disposés de pressupost il·limitat i del teatre més gran del món? Com a resposta sorgeix Mi gran obra, una producció que, en realitat, es desenvolupa en una maqueta de miniatura. Així, es desenvolupa una coreografia d’objectes de filigrana sobre una placa de porexpan situada just davant dels ulls del públic que, a la tercera (i última) fila, haurà d’utilitzar binocles per poder veure l’obra. Les peces posteriors de l’autor es van mantenir fidels a aques principi i l’autor ha reproduit a escala totes les obres de Shakespeare, el clàssic Quixot i la història completa de la humanitat.

Mi gran obra, de Daivd Espinosa. Foto: Alex Brenner

El camí artístic de David Espinosa és, probablement, exemplar en el teatre d’objectes català. Els i les artistes que he conegut al llarg dels anys tenien arrels estètiques molt diferents i han desenvolupat enfocaments performatius específics depenent dels seus antecedents o background. Aquests artistes no estaven en la tradició del teatre d’objectes francès, àmbit en el que es va establir el terme i sovint s’ha pres com a punt de referència estètic. Més aviat, vaig percebre estimulants intents individuals de generar material escènic amb objectes que, per a la meva experiència visuals, eren inusuals.

També és així en el cas de l’escenògrafa Xesca Salvà. A la seva obra Cases, dos espectadors equipats amb auriculars esdevenen voyeurs a una de les tres cases de miniatura. A la primera, un bloc de pisos, s’observa un peepshow per la finestra i se senten cites de les treballadores sexuals. A la segona, una casa unifamiliar, els espectadors es veuen mútuament a través de les grans finestres mentre escolten les històries d’una anciana soltera i, progressivament, es van transformant en ella. La tercera casa és un espai buit, que es transforma maó a maó en una ciutat; als seus carrers hi viuen probablement les dones sense sostre que escoltem.

Cases, de Xesca Salvà. Foto: IF Barcelona.

O en el cas del duo CaboSanRoque, format pels artistes sonors Laia Torrents i Roger Aixut, que en la seva instal·lació de gran format d’objectes sonors No em va fer Joan Brossa aprofundeixen en l’obra del polifacètic i avantguardista artista que dona títol a l’obra. En una gran superfície envoltada amb boira artificial i a través d’un joc de llum, so i moviment, els objectes generen una experiència immersiva: muntanyes de paper transparent que cruixen, taps de rosca metàl·lics que palpiten, màquines d’escriure que espeteguen diabòlicament, tubs de neó que zumzegen, entre esquitxos de poesia i gravacions originals de veu.

Per mi, aquests tres exemples destaquen certament perquè, en contrast amb l’estètica del teatre d’objectes francòfon, on tot allò que hi ha a l’escena es contextualitza fortament a través dels intrerprets i el llenguatge, se centren explícitament en l’objecte i els artistes es retrauen i, fins i tot, com en aquestes instal·lacions, ni tan sols hi són presents.

Possiblement, un exemple especialment significatiu d’artista que desapareix de l’escena, a través del gest íntim i poètic en el seu joc amb els objectes, és Xavier Bobés, amb qui la Schaubude Berlin fa anys que treballa. El ventall de la seva obra és ampli. A Coses que s'obliden fàcilment convida a cinc espectadors a una taula rodona per desvetllar part de la seva història familiar durant l’època franquista. Amb el col·lectiu “El Solar” investiga la història de materials i la cultura de l’objecte a les ciutats. A la seva darrera producció Corpus treballa amb fragments d’un escultura i qüestiona la permeabilitat i la plasticitat dels cossos.

Cosas que se olvidan fácilmente, de Xavier Bobés. Foto: Álvaro Prats.

En general, impressiona com els artistes, malgrat les tensions estètiques a què estan sotmesos, aconsegueixen ocupar-se i donar forma a temes del seu interès, sovint compromesos socialment. Això és especialment visible en les obres de l’Agrupació Señor Serrano. En aquest cas, els objectes s’enregistren amb una videocàmera i es projecten en una pantalla que domina l’escenari. L’equip que acompanya Àlex Serrano, Pau Palacios i Bárbara Bloin, barreja material polític i cultura pop per crear una impressionant tensió temàtica: a A House in Asia, per exemple, utilitzen models en miniatura i superposen la casa on es va amagar Osama Bin Laden al Pakistan, la casa d’una base militar a Carolina del Nord, on es va assajar l’assassinat del terrorista, i la casa a Jordània on es va rodar la pel·lícula Zero Dark Thirty (Kathryn Bigelow, 2012). D’aquesta manera qüestionen els canvis en la percepció dels mitjans de comunicació.  

És probable que el desenvolupament d’aquests posicions artístiques a Catalunya, caracteritzades per un interès genuí en un llenguatge de les coses, sigui fruit d’un menor arrelament al teatre d’objectes en el context del gènere i la tradició, juntament amb una present permeabilitat institucional existent en l’escena teatral i de festivals.

En qualsevol cas, els artistes que s’examinen en l’article desenvolupen obres amb un potent compromís polític que serien inimaginables sense la tensió productiva dels diversos antecedents artístics amb teatre d’objectes.

A house in Asia. Foto: Nacho Gómez.

TIM SANDWEG és director artístic de la Schaubude Berlin, del Produktionshaus für zeitgenössisches Figuren- und Objekttheater i del festival internacional Theater der Dinge, en el qual es mostren regularment produccions de Catalunya i de les Illes Balears.