La recent explosió arreu de les músiques urbanes és un dels fruits de l’impacte de fenòmens derivats del desenvolupament tecnològic, com ara el trencament de fronteres generat per la digitalització, la globalització, l’evolució del concepte d’identitat i el posicionament dels joves envers una societat que lluny d’acceptar-los com garantia del demà, els hi ofereix un present precari i un futur ple d’incerteses. Han estat les víctimes de la crisi del 2007 i ho seran de la Covid-19. Si la música és el resultat cultural d’una societat i reflecteix allò que la inquieta i esperança, les músiques urbanes serien avui l’espai on mirar per veure’ns i entendre allò que viu  part de la nostra joventut. La música, com sempre, mostra quins són els seus anhels i frustracions.

Les anomenades músiques urbanes són un conglomerat d’estils amb base electrònica com el hip-hop, el seu derivat el trap, el dancehall d’origen jamaicà, el rhythm and blues d’arrel negra i el reggaeton, amb partida de naixement a l’encreuament entre reggae, hip-hop i el batec llatí. No són músiques purament noves, són evolucions que han tornat a donar centralitat a la ciutat representada pels barris, espais on els artistes s’hi senten reals, tenen les seves referencies vivencials i extreuen la seva “autenticitat”, un concepte no precisament nou al món de la música. Aquests sons venen funcionant des de fa anys, però ara estan marcant una esquerda generacional entre joves i adults, una esquerda que apunta a un trencament generacional que feia dècades no es produïa. Els adults no entenen la música dels seus joves quan no, directament, la troben irritant.

Amb el suport fonogràfic diluït i la xarxa com a espai d’exposició, la indústria ha perdut també el pas. Aquesta explosió urbana s’ha produït en bona mesura al marge de les estructures industrials, recordem que El mal querer de Rosalia, l’artista catalana amb més projecció internacional, es va gravar a una habitació amb dos ordinadors i un micròfon manipulats per El Guincho, el seu productor. La cançó és ara la unitat expressiva, com als anys 60, i la productivitat de l’artista s’accelera, ja que la xarxa, com la pròpia societat, és voraç. El que resulta paradoxal és que si la industria ha perdut part de la seva centralitat, no passa el mateix amb el seu principal dictat: triomfar. Els artistes de música urbana, en termes generals fills de classes populars, han vist l’escàs efecte de la denuncia social en una societat on el mercat, la competència i la celebritat han accentuat el seu pes, i més que lluitar contra el sistema, se n’aprofiten d’ell. O ho intenten. Per això quan pregunten a Albany, cantant de trap nascuda a Barcelona i criada a Granada, mig gitana i “chony” convençuda, quins plans artístics té respon “guanyar pasta, clarament” [1]. No falten grups, majorment de hip-hop tradicional perfil At Versaris (Sabadell), els més veterans de l’escena catalana, o Zoo (València) més oberts estilísticament i localistes, que composen lletres socials, però no representa una actitud majoritària.

Zoo, un èxit amb cançons de clar component social.

Identitat, sexe i desídia

L’evolució de la identitat és un dels elements que més s’ha transformat en aquest àmbit musical. Els músics són del seu barri, reflex d’una societat dinàmica on es barregen orígens i idiomes. Lildami (Terrassa), de classe mitjana, és un dels nous valors del trap/hip-hop català i, sobre el tema, diu “el meu pare és de Còrdova, la meva mare catalana. Amb un parlo castellà, amb l’altra català... (i jo) parlo un català mestís” [2]. Cas similar és el de 31FAM (Sabadell), que en cançons com Valentina són trilingües, el que no els impedeix cridar “Visca Tarradellas, visca el trap en català” [3]. O artistes com AmbKor (Ripollet), que tot i fer servir el castellà, llueix nom provinent d’un català degudament pervertit. La manca d’un argot urbà del català facilita la importació de termes del castellà –At Versaris: “si la vida són dos dies, pregunta-li a un buseru” [4]–, quan no una identitat lingüística feta amb la barreja d’idiomes i una escriptura fonètica que rebenta les normes ortogràfiques.

Bad Gyal (Vilassar de Mar), una artista de dancehall en ple enlairament internacional, destrossava el català normatiu a Pai, amb estrofes com “et vai duna lu q ningú t donava/ no vas flipa eral nivell kasparavas/ pel barri sasap kin pussy es lke mana/ així k yasas kes alket toca ara” [5]. Al respecte, Lil Guiu, de P.A.W.N GANG (Barcelona), un grup pioner del trap en català, diu “no sé en qué año se escribió el Pompeu Fabra y no sé cuándo se cerró la normativa de la lengua catalana, pero al final la gente escribirá como escribe en el WhatsApp. El puto idioma sirve para comunicarse y para que pueda ser entendido lo más rápido posible. Irá evolucionando, la gente empezará a olvidarse de los apóstrofes y los acentos” [6]. Un dels seus èxits es diu Vui se pulisia, i el darrer disc Oli d’uliva. 

Els P.A.W.N GANG, de Barcelona.

El sexe és un altre element clau per definir al trap i a l’injuriat reggaeton, nascut a societats llatinoamericanes on la sexualitat no es troba tan encerclada pel catolicisme. Avui ja no només el reclamen els nois, són elles, que fent servir un llenguatge masculí “re-semantitzat” al seu favor, donen la seva visió. La dona ja no és un subjecte passiu, i pot reclamar ser una “meuca/zorra/bitch” entonant “raka, raka, raka, estem follant tant fort que retumba la casa....raka, raka, raka vina a posar-me a quatre grapes” com ho fa Neisha a Briganty Boy, membres del duet de reggaeton Crimen Pasional (Sitges/San Pere de Ribes ) a Raka raka. Un dels seus crits de guerra és, precisament, “xulos i meuques”. Un altre: “from la Costa Daurada, mami”, tres idiomes en cinc paraules. També el feminisme s’ha fet un espai en les noves generacions, i grups com Tribade (Barcelona), hip-hop d’orientació feminista i anti capitalista, responien sobre el seu nom dient “significa amor entre dones o no te portes mal que llevamos tijeras”. [7]

La desídia en el fet de cantar pròpia del trap, que recorda la cadència de qui ha fumat marihuana, irrita particularment els adults, així com la  inexistència d’instruments tradicionals, tot és màquina, ritmes programats i, a sobre, la veu es pot filtrar amb l’autotune (efecte barrufet). Davant una tradició de guitarres, virtuosisme i relació directa entre moviment físic del músic i producció de notes i harmonies, les músiques urbanes, de substrat electrònic, trenquen el model. Ho fan artistes d’arreu del territori tant en català com castellà o indistintament en els dos idiomes com ara Eleane (Lleida) – a Vicis d’estraradi sampleja La Tieta de Serrat–, Rels B (Palma de Mallorca), Homes Llùdriga (Barcelona), Flashy Ice Cream (Sabadell), Pupil·les (València), Hwoarang (Eivissa), Lory Money (senegalès establert a Catalunya) o JazzWoman (Aldaia).

Això sense oblidar dos dels més reputats productors del moment, Alizz i Steve Lean o d’una Rosalia que exemplifica el nou món multicultural que han propiciat internet i les migracions: ha portat el català Amèrica amb Milionària, quan el primer disc que es va comprar la de Sant Esteve de Sesrovires va ser un d’Estopa.

NOTES
[1] Video a Playground 17/10/2018
[2] El País. 5/2/2019
[3] Ferràn Adrià
[4] No apte
[5] Et vaig donar el que ningú et donava/ no vas flipar, era el nivell que esperaves/ al barri ja se sap quin cony és el que mana/ així que ja saps que és el que et toca ara (Pai)
[6] El Nacional.cat. Maig 2020
[7] Catalunya Plural 11/02/2019. La segona frase en castellà a l’original

Albany, cantant de trap nascuda a Barcelona i criada a Granada.