Pop i compromís, una barreja explosiva

"Mixing pop and politics she asked me what the use is,
I offered embarrassment and the usual excuses."
Waiting for the great leap forwards, Billy Bragg

Avocats com estem en aquest món descregut del segle XXI, on les cançons es venen alegrement al millor postor, costa recordar quan el rock era rebel o no era. En poc menys de mig segle el lema escrit al llom de la guitarra de Woody Guthrie ( "aquesta màquina mata feixistes") es va transformar en gires esponsoritzades per les corporacions mes reaccionàries que es fan i es desfan.

Si, ja ho sabem, la música popular sempre ha estat un mirall del seu temps i un cop passada la utopia hippie, la banalització de la cultura va ser potenciada i recompensada, donant pas a temps hedonistes amarats d'un individualisme deshumanitzat i competitiu. A Catalunya, un cop imposada la transició i arraconats els cantautors antifranquistes, costava sintonitzar la ràdio comercial i sentir una cançó que parlés de les mancances evidents d'un nou sistema democràtic basat en l'amnèsia col·lectiva. La música popular, que va néixer com a sintonia de rebel·lia i contestació, havia esdevingut soroll de fons per endolcir el missatge del sistema i les cançons que un dia van ser himnes generacionals s'havien convertit en poca cosa més que bandes sonores d'anuncis televisius o música de campanyes electorals.

Woodie Guthrie, amb la seva famosa guitarra. Foto: Library of Congress via Wikimedia Commons

Així doncs, enmig l'oasi català dels finals dels anys vuitanta, un nou moviment nomenat "rock català", va renovar l'escena musical del país amb una voluntat clarament escapista i gens polititzada. No deixa de ser curiós doncs que aquest moviment suposadament apolític aconseguís de retruc, gairebé sense adonar-se'n, una implantació de la llengua catalana en el pop inèdita fins aquell moment. Els motius d'aquest fenomen semblen evidents. Malgrat teories conspiratòries de subvencions i dirigisme institucional, la raó d'aquest èxit fou molt més senzilla.

Tota una generació plenament normalitzada a nivell lingüístic necessitava referents generacionals que s'expressessin en la seva llengua i això va fer que per primer cop els grups de rock que omplien estadis i lideraven les llistes d'èxit s'expressessin amb la llengua pròpia del país. És així doncs que la primera meitat dels noranta va viure una època daurada del pop autòcton, una efervescència de grups d'expressió catalana, majoritàriament procedents de comarques, que va omplir pavellons i festes majors a tots els pobles del territori amb un públic jove entusiasta que, paradoxalment, amb el seu arsenal d'estelades i cants tribals aportaven un contrapunt de militància molt més pronunciat que el de la pròpia proposta musical que consumien.

A mitjans dels noranta aquesta efervescència es va anant apaivagant de manera natural. Com tots els moviments de la història del pop i el sedàs del temps va filtrar la seva oferta clarament desproporcionada. L'aparició del pop mestís va canviar el mimetisme de caràcter anglosaxó per ritmes més càlids que barrejaven mediterraneïtat amb influències caribenyes, amb una aposta decidida a reivindicar la rumba catalana, una barreja deliciosa de ritmes cubans i cultura gitana d'arrels genuïnament catalanes. Els textos d’aquesta nova fornada s'omplen d'eslògans internacionalistes i antisistema, més preocupats per la lluita de classes i l'anticapitalisme que no pas per l'alliberament nacional. Mentrestant, els grups de pop tradicional, decideixen abdicar del català i adopten l’idioma anglès per marcar distàncies amb un moviment, el del rock català, que consideren anacrònic i caduc.

Manel, en la promoció del segon disc.

Amb l'arribada del nou segle, la flama de la rellevància sonora canvia d'epicentre i s'ubica al País Valencià, amb grups que barregen el folklore autòcton amb els ritmes jamaicans i que reivindiquen inequívocament el concepte de Països Catalans amb una militància desacomplexada i cançons himne on regnen les crides a la lluita activa contra la repressió política. El pop de tall anglosaxó mentrestant sembla adormiscat, amb alguns supervivents del rock català i apostes puntuals d'origen insular aguantant el tipus. És en aquest context que, contra tot pronòstic, just quan s'acaba la primera dècada del nou segle, una nova fornada d'artistes d'expressió catalana renoven l'escena musical de manera definitiva.

Entre el 2008 i el 2010, grups i solistes d'arreu del territori fan possible una nova època daurada del pop més eclèctica i contemporània que la dels seus predecessors. A través de nous segells discogràfics i amb l'autogestió com a eina i filosofia de treball, les noves apostes s'allunyen del mimetisme de generacions anteriors i proposen una obra més personal i diferenciada. Així doncs grups com Manel o Els Amics de les Arts esdevenen autèntics fenòmens socials, amb un poder de convocatòria equiparable als grups principals del rock català, mentre segells com Bankrobber marquen el camí a propostes més artesanals i que, en termes generals, aposten per textos de caràcter confessional, costumista o fins i tot metafísic.

I aquí és on arribem al present sonor del nostre país, un present marcat a foc per la irrupció del procés d'independència i la seva brutal repressió. Una glopada de realitat que de retruc ha servit per reconnectar la música popular autòctona amb la militància i la denúncia social. Es diria que de manera natural, la manca de llibertats del nostre país ha tancat el cercle i la mateixa voluntat de reivindicació social que va crear el moviment de "la nova cançó" en plena època franquista, ha retornat les lletres compromeses al cançoner actual, fins i tot amb artistes poc avesats a tocar temàtiques socials no fa massa temps.

Qui ho diria doncs, han passat els anys i l'esperit de Woody Guthrie encara és viu i la música popular, amb la seva constant vocació de transformació social, potser no mata feixistes, però encara els pot desemmascarar de manera lúdica a cops de cançó.

Playlist:

01 Els Pets- “Pau”

02 Brams- “La diplomàcia de la rebelia”

03 Obrint Pas- “La flama”

04 Pau Alabajos- “Utòpics, idealistes, ingenus”

05 Manel- “Un directiu em va acomiadar”

06 Mishima- “Mentre floreixien les flors”

07 La Gossa Sorda- “Esbarzers”

08 Sanjosex- “Futur incert”

09 Txarango- “Agafant l’horitzó”

10 Mazoni- “Pedres”

11 Xarim Aresté- “Ni a besades”