Perquè fins que no s’acabi el món ningú no podrà afirmar amb seguretat quines connexions va haver-hi entre tots els esdeveniments que hi van tenir lloc, puc ara pensar sense temor a equivocar-me ni voluntat d’encertar-la que, si en Ramon Llull no hagués concebut la rosa dels vents, jo no m’hauria convertit mai en navegant. I si jo no hagués navegat tantes hores mirant els horitzons i els rumbs possibles potser no hauria decidit, com en el seu temps va fer el savi mallorquí, travessar les fronteres i marxar cap a terres desconegudes.

En Llull ho va fer impulsat pel desig de difondre els seus coneixements, dels quals n’estava segur. Jo, que en tinc pocs i no n’estic segura de cap, ho he fet guiada per la curiositat sobre els dels altres. En qualsevol cas, el gran mestre Llull va abandonar la contemplació per passar a l’acció, convençut que era necessari crear al món el denominador comú d’una determinada fe. Jo vaig abandonar una contemplació incipient amb la sensació que em resultava més honest sortir a observar la possibilitat d’un denominador comú que, tancada en les meves meditacions, només intuïa.

Tots som deixebles dels que han estat abans i, si la concepció que tenim del temps és circular, aquells nostres mestres seran els nostres deixebles també.

Jo havia decidit fer una volta al planeta i viatjar durant aproximadament dos anys –les circumstàncies van fer després que el meu esperit inquiet em portés directament a esdevenir nòmada i és des del meu nomadisme que escric aquestes ratlles–.

La rosa del vents.

Vaig sortir a principis de juny del 2018. Cap a l’Oest. I el primer lloc escollit era més aviat una idea: la revolució a Cuba. I d’allà a Panamà. I després a Colòmbia, Uruguai, Paraguai, Brasil, Argentina, Xile, Illa de Pàsqua, Polinèsia, Nova Zelanda, Filipines, Japó, Xina, Malàsia, Singapur. I el darrer punt escollit per aquell recorregut del món, una altra idea: l’oposada a la revolució, els Estats Units.

Sortir de la contemplació i passar a l’acció era part del que em movia. Però també la certesa que el món no es limitava a allò que jo veia i els que m’envoltaven asseguraven. Em venen al cap uns fragments de la darrera obra de Hermann Hesse, situada al segle XXV o XXVI, Joc de granisses, on el seu protagonista, en Josef Knecht, habitant de la privilegiada província de Castalia, assegura:

“No desitjo sortir al món amb una assegurança a la cartera en cas d’una desil·lusió, com un turista prudent que vol conèixer una mica el món. Pel contrari, vull l’aventura, la dificultat, el perill, tinc fam de realitat, d’objectius i accions, i fins i tot de misèries i sofriments”.

I més endavant:

“(...) havia descobert que jo no era només un castali, sinó també un home, que el món, tot el món, m’importava i hi exigia la meva convivència. (...) el món i la seva existència eren de ben segur infinitament més grans i rics que la idea que se’n podia formar un castali”.

Algunes persones, en conèixer el meu projecte, m’advertien, no és segur, et pot passar qualsevol cosa. Qualsevol cosa pot passar sempre, responia jo. I què és la seguretat, sinó l’altra cara de la moneda de la por? “Mateu la por amb amor, i no l'amor amb por”, va escriure en Llull.

No sabia què em trobaria. No només fora sinó a dins. Si em sentiria estranya, si tindria ganes o necessitat de tornar, si patiria impaciència o soledat. Si em vindria tristesa o alegria. Si rauxa o seny.

No saber on dormiràs fa que el dia sigui complet. No conèixer el que menjaràs. No preveure amb qui parlaràs, qui t’ajudarà o a qui ajudaràs. Xerrar en altres llengües per explicar coses de la terra d’on provens i preguntar coses sobre la terra nova que trepitges, per parlar de la primera cultura amb què vas entrar en contacte, de les persones que et van envoltar al principi de la vida i per entendre les creences i els afectes del que t’acompanyen ara.

Hermann Hesse. Foto: Wikimedia Commons

Poc a poc comences a gaudir de la cadena de la qual formes part. Comences a entendre que sempre hi ha una baula al costat amb què t’has de lligar per fer força. Comences a veure que les baules tenen totes els mateixos sentiments i pors i ambicions i desigs. Comences a veure que si a tu no et resulten estranys, tu no els resultes estranya. I mica en mica casa teva és a tot arreu. Sempre hi ha què menjar i on dormir. Algú que et procura una feina, un somriure, una abraçada, un dia entre amics o en família. Veus que, en realitat, no existeixen els desconeguts. Que si tu ets, als altres no els queda cap més alternativa que ser. Perquè davant del que és, som. Sigui arbre, sigui llac, sigui animal.

Que són moltes més les similituds que les diferències, els motius per acostar-te que per allunyar-te. Que el qui importa és el qui tens al costat. Que ets important per al qui et té al costat. Que la identitat no és allò que diferencia sinó que és allò que integra. Que el que separa és només la identificació. Que per saber qui ets no et cal saber qui són els altres sinó, senzillament, saber que ells també són.

Veus que el món no és pas la idea que ens en fem. El món és una casa petita on hauria de passar un miracle perquè els que criden més fort escoltessin els que no aconsegueixen fer-se sentir, on tots els que tenen més del necessari, siguin i tots els que són, tinguin el necessari.

Tornem a Hermann Hesse i citem aquestes paraules del seu protagonista:

“El meu mestre Jakobus havia despertat en mi un amor per aquell món, que va anar creixent constantment, i a Castalia no hi havia res que l’alimentés; aquí un es troba fora del món, i Castalia és també un petit món perfecte, que ja no té esdevenidor ni possibilitat de créixer”.

No és difícil veure el planeta sencer com una Castalia i saber que, si sortíssim d’aquí i trobéssim altres éssers, compartiríem amb ells, com a mínim, l’experiència radical d’estar tancats al mateix incomprensible univers.