“L’aire és just on es donen les grans crisis actuals”

Entrevista publicada originalment al web del FAD

Olga Subirós © Gunnar Knechtel

En quin punt estava el projecte quan es va declarar l’estat d’alarma?

Quan es va declarar l’estat d’alerta per la COVID-19 estàvem a punt d’anar a fer dos tallers de mapeig de l’aire a Venècia amb estudiants de la Università Iuav di Venezia. Un taller amb eines analògiques, sensors passius, organitzat per OpenSystems-Universitat de Barcelona, i una altre amb Smart Citizen Kit desenvolupat pel Fab Lab Bcn-IAAC i l’equip d’Ideas for Change. Els dos tallers van quedar ajornats sine die. Ara sembla que és bastant probable que puguem fer els tallers la primavera del 2021.

El muntatge de la instal·lació estava llest i ara està emmagatzemat esperant que puguem anar a muntar i inaugurar oficialment la Biennal d’Arquitectura de Venècia el 22 de maig del 2021.

La recerca que vaig encarregar com a comissària a l’equip 300.000 km/s, dirigit per Mar Santamaria i Pablo Martínez, i el seu article amb els resultats i cartografies estava a punt per entrar a impremta. Vam parar la publicació per donar-nos temps a reflexionar i incorporar el que estava passant.

Aquesta crisi ens ha fet mirar el món amb nous ulls o potser obrir els ulls de bat a bat a temes que estaven latents, però als quals no havíem parat prou atenció. Quin paper té l’aire en tot això?

L’aire és just on es donen les grans crisis actuals: la crisi climàtica global i la crisi de salut pública local en les ciutats provocada per les emissions de combustibles fòssils. Crisi a les quals s’afegeix la provocada per la COVID-19.
Totes aquestes crisis estan interrelacionades. Segons els últims estudis científics, entre altres la Universitat de Harvard i la Universitat d’Aarhus, hi ha correlació entre els grans focus de casos de COVID-19 i les ciutats amb poblacions exposades durant anys a índexs superiors de contaminació en l’aire als permesos per l’OMS.

La consciència del fet que no podem respirar en el sentit més literal i metafòric, s’ha estès globalment.

Manifestació contra la contaminació 14 de Febrer del 2020 Barcelona © Gunnar Knechtel

Realment els efectes del confinament en la qualitat de l’aire han visibilitzat l’abast de l’emergència climàtica com mai. Amb l’ajornament de l’exposició s’actualitzaran els projectes que teníeu pensat mostrar i/o se n’afegiran de nous?

«Aire» presenta dotze mesures per canviar radicalment la ciutat de Barcelona. Mesures que tenen un denominador comú: la salut dels ciutadans com a prioritat absoluta a l’hora de fer propostes de planejament urbà.

Estem aprofitant que la presentació del projecte s’ha ajornat fins a l’any que ve i que la Biennal ens ha deixat difondre els resultats de la recerca per fer una sèrie d’accions. La web del projecte ja està disponible i s’hi poden trobar les dotze mesures proposades pel projecte, una sèrie de podcasts, informació sobre els tallers i més accions de difusió i debat públic que anirem organitzant.

Aquestes mesures porten associades unes cartografies que evidencien la urgència amb la qual hem d’actuar. Com diuen l’equip 300.000 km/s “la ciutat serà de qui la cartografiï”. Es tracta d’una nova cartografia realitzada amb una metodologia innovadora per actuar sobre la ciutat. Aquesta metodologia es basa en l’anàlisi de dades massives, big data, i és extrapolable a altres ciutats.

És la primera investigació urbanística que, per primera vegada, busca, s’apropa i ha trobat la col·laboració i bases de dades dels següents equips científics líders en l’estudi de l’impacte de la contaminació de l’aire en les ciutats i en la salut dels seus habitants: CALIOPE-Urban del Barcelona Supercomputing Center, IDAEA CSIC, ISGlobal i Lobelia, entre d’altres.

A part de continuar el debat sobre l’emergència climàtica, les dotze mesures apel·len a un canvi radical per adaptar la ciutat a noves realitats i reptes. Quin paper hi tenen els arquitectes i els urbanistes?

Des de molts àmbits se’ns reclama especialment a arquitectes i urbanistes que posem la salut al centre. El projecte posa de manifest la necessitat que els urbanistes d’avui coneguin i treballin amb eines de segle XXI: anàlisi de grans quantitats de dades per al desenvolupament de propostes de planejament urbà que ha de respondre a realitats cada vegada més complexes de les ciutats.

Maria Neira, directora de Departament de Salut Pública i Medi Ambient de l’OMS ens diu que “la salut ha de ser la prioritat dels urbanistes”. Xavier Querol investigador de la qualitat de l’aire de l’IDAEA-CSIC ens recorda que no hem de caure en el parany que ens facin triar entre “contaminació i economia”. Els activistes ens recorden que “tenim dret a respirar aire net” i que “el vehicle privat no és un dret. La salut sí. ”

També filòsofs de la ciència, com Bruno Latour, ens urgeixen a redirigir el nostre focus. No es tracta de salvar el nostre planeta o explorar altres. El planeta no és nostre. La protecció de l’aire com a bé comú se situaria en un territori més enllà de la lluita dreta-esquerra, més enllà del que és global o local, més enllà de la idea de progrés on el consens hauria d’arribar per la claredat de l’evidència científica: l’aire que respirem ens mata.

És un aire ple d’Antropocè. Un aire ple de partícules provinents dels combustibles fòssils de les màquines que utilitzem. Per tant, és un aire dissenyat pels humans. Hem de redissenyar l’aire. Un disseny que posi la salut, la vida en el centre.

Com arquitectes i planificadors urbans tenim la tasca de contribuir a donar resposta als desafiaments de la crisi del canvi climàtic, sobretot a escala local, en el disseny de ciutat i posant la salut com a prioritat essencial.

Barcelona amb contaminació © Jon Tugores

Com es dissenya una ciutat amb la salut al centre?

Necessitem una ciutat més transitable, ens cal un transport públic que gestioni les llargues distàncies, vehicles elèctrics i mitjans de transport alternatius d’emissió zero, rutes ciclistes dissenyades per al ciutadà i no basades en la morfologia urbana, un sistema de subministrament racional per als comerços i, en general, necessitem recuperar els espais públics per a les relacions socials i nous usos que encara no hem imaginat.

Alguns hem superat la fascinació per la tecnologia, on la smart city significava posar al carrer el nombre més gran possible de dispositius de captació de dades, sensors, moltes de les vegades per pur “solucionisme” tecnològic. Però segueix interessant a grans corporacions com Sidewalk Labs de Google que entén la ciutat com una gran mina de dades.

La ciutat “intel·ligent” no és la que utilitza la tecnologia més avançada, sinó la que utilitza la tecnologia més apropiada i posa a les persones en el centre del procés de presa de decisions.

Barcelona sense contaminació © Jon Tugores

Com valores la capacitat de la ciutat d’adaptar-se als reptes de la COVID-19 gairebé d’un dia per l’altre?

Ara mateix, ens arriben imatges i propostes de molts llocs sobre com pintar, literalment, solucions a les voreres i calçades per aconseguir la distància física necessària entre persones per a la convivència en temps de l’alerta sanitària per la COVID-19.

Totes aquestes iniciatives d’urbanisme tàctic que hem vist posen de manifest com, a través d’intervencions de petita escala i baix pressupost, és possible aconseguir un destacat impacte sobre l’espai públic i la ciutadania. Són un gran “assaig general” sobre com compartir els nostres espais públics durant aquesta pandèmia i en un futur post coronavirus. Per això, és capital donar el valor de “prova pilot” a la qual s’està implementant per estudiar que moltes de les mesures assumides en temps de la COVID-19 passin de tenir un caràcter temporal a ser permanents.

La negociació de l’espai públic de la ciutat està en joc. Aquesta vegada les cartes no estan a favor de la mobilitat en vehicles de combustible fòssil, aquesta vegada, per fi, és la salut. És la nostra supervivència. El virus està convertint les ciutats en laboratoris per al canvi que necessitem.

L’espai públic és el que ens fa ciutadans. La qualitat d’aquest espai públic ha de ser el fruit de la participació ciutadana i d’experts urbanistes i arquitectes en col·laboració activa amb altres professionals que estudien la ciutat. Tots som agents de canvi de les urbs. Esperem que es generi una renovada sobirania de l’espai públic que gesti la transformació necessària que porti a la transició ecològica. Així es farà front a la crisi climàtica, sanitària, social i econòmica. El futur és avui. Un present que no deixi de donar màxima prioritat a la salut i que posi a la vida al centre de la presa de decisions sobre la ciutat.

El títol que Hashim Sarkis, curador en cap de la Biennal, va triar per enfocar el programa és «Com viurem junts?». Per què vas decidir abordar-lo des un element com l’aire?

El projecte «Aire» és una altra manera d’entendre que la pregunta radical en realitat és: Com sobreviurem junts? La contaminació de l’aire afecta set de cada deu ciutats. Nou de cada deu persones al món respiren aire contaminat. Són més de set milions de morts anuals a tot el món (400.000 morts/any a Europa) per contaminació de l’aire.

Barcelona és el cas d’estudi del projecte. L’elecció no és trivial. Prenem Barcelona com a cas d’estudi perquè la ciutat porta més de deu anys incomplint la directiva europea sobre qualitat de l’aire del 2008. Barcelona és la ciutat amb més vehicles per km² d’Europa. Concretament 6000 vehicles/km². La gran majoria dels vehicles són de combustió fòssil, així que són els màxims responsables de la contaminació de l’aire a Barcelona i, per això, del problema de salut pública dels seus habitants.

Parlar de la qualitat de l’aire, és també parlar de model de ciutat i territori. Necessitem transformar radicalment les nostres ciutats en un entorn saludable, sostenible i just.

Com ha sigut el repte de construir un projecte expositiu al voltant d’una cosa tan essencial, però a la vegada tan intangible com l’aire?

La instal·lació presenta una sèrie d’elements que mostren la materialitat de l’aire que respirem a la ciutat. Encara no puc desvelar amb més detall perquè així ens ho demana la Biennal. El que sí que puc explicar és que omplirem l’espai expositiu amb un “ària” (que en italià vol dir aire i composició musical), un projecte artístic molt especial, únic, al que he convidat a la cantant i compositora Maria Arnal.